skip to Main Content

DIVENDRES NEGRE PER A CATALUNYA

El proppassat divendres 23 de març ha estat un divendres negre per a Catalunya.

No em referiré   en aquest comentari a la  presó provisional i incomunicada decretada contra els consellers de la Generalitat de Catalunya, acordada  de forma ignominiosa pel jutge del Tribunal Suprem Llarena. Decisió judicial, que provoca  la indignació dels que som demòcrates encara que no siguem independentistes, perquè repugna al més elemental sentit democràtic i atempta contra els més bàsics drets humans. Un pas més en la causa general contra  el procés independentista oberta per un Estat que s’ha demostrat autoritari i actua per venjança contra aquells que han gosat posat en qüestió més enllà d’un mer exercici Intel·lectual la sacrosanta “unidad de España” que és un principi moral segons el cardenal Rouco Varela i el fonament de l’estat democràtic segons el president del Consell General del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem.

No parlaré d’aquest gravíssim atemptat a la democràcia que vé precisament del poder judicial quina missió és vetllar-la i que com a jurista em fa sentir entre molts altres sentiments vergonya aliena. Com podré transmetre als justiciables que sol·licitin els meus serveis que tinguin confiança en la justicia.

No recordaré als empresonats i exilats ni a les seves famílies, amics i companys de partit que a ben segur són presa d’un gran patiment i angoixa.

I no ho faré perquè no tinc paraules per expressar tot el que sento i em commou en aquests durs moments que estem vivint i ja s’han dit moltes i molt ben dites

Però també ha estat un divendres negre per a la societat catalana perquè el “Gobierno de España” ha acordat interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que va universzlitzar l’atenció sanitària pública a casa nostra : la Llei 9/2017, de 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

Un recurs d’inconstitucionalitat més als que ens té malauradament acostumats el govern del Sr. M. Rajoy contra  tota la legilsació de profund calat social  emanada del Parlament de Catalunya en la passada legislatura. Aquesta llei va ser aprobada per una àmplia majoria amb l’abstencó de Ciudadanos i lúnic vot en contra, com no podía ser d’altra manera, del Partit Popular.

La Llei General de Sanitat  de 1986 va posar els fonaments per a la construcció d’un Sistema Nacional de Salut que tenia com a principis básics : la universalitat, l’equitat d’accés i el finançament públic. El camí de la universalització de l’assistència sanitària va ser llarg inclont-hi en el sistema públic de salut a diversos col·lectius que estaven exclosos del vell sistema de Seguretat Social que només donava cobertura sanitària als cotitzants i als seus beneficiaris. Aquest llarg camí va culminar a Catalunya amb la llei d’universalització del Parlament de Catalunya de 2010 (Llei 21/2010, del 7 de juliol) i a nivell de l’Estat espanyol amb la última llei que es va aprobar durant l’etapa de l’últim govern socialista a finals de 2011 : la llei general de salut pública.

Poc va durar l’existència del sistema públic de salut definitivament  universalitzat, el mes d’abril de 2012 el gobierno de M. Rajoy va aprobar el Reial Decret llei 16/2012 i va tornar a un assegurament propi del Sistema de la Seguretat Social i no d’un Sisema Nacional de Salut, per donar cobertura als “assegurats” i als seus “beneficiáis” i no als ciutadans i residents al territori pel fet de ser-ho, Amb aquesta norma van tornar a quedar exclosos de l’atenció sanitària a càrrec de fons públics alguns col·lectius, significadament entre els més vulnerables el dels anomenats sense papers.

Amb la nova llei d’universalització  de 2017, ara objecte de recurs d’inconstitucionalitat, el Parlament de Catalunya donava compliment al mandat de l’article 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, aquest s’havia salvat de la crema i no havia estat declarat inconstitucional, que estableix que totes les persones tenen dret a l’assistència sanitària pública.

Facilitar l’accés a l’atenció sanitària pública amb independència de la situació administrativa en la que es trobin aquells que resideixen a Catalunya, és un deure moral ineludible i . l’expressió d’una mostra de  solidaritat social de la que sortosament la societat catalana en dóna constants i reiterades mostres i que tant ens enorgulleix a tots els catalans tenir aquest valor incrustat a l’ADN de la nostra societat civil.

El Tribunal Constitucional va avalar, com no podia ser d’altra manera, que es trunqués el procés d’universalització perquè el dret a la protecció de la salut no està inclós entre els drets fonamentals de la Constitució espanyola de 1978 i, conseqüentment, el legislador té la potestat de modular-lo . En aquest cas va ser l’executiu fent funcions de legislatiu mitjançant la técnica del reial decret llei convalidat després pel “Congreso de los Diputados” pel rodet de l’aleshores majoria absoluta del PP.

Possiblement seria hora. que els legisladors espanyols, a imatge i semblança del legislador català, es plantegessin blindar constitucionalment el dret a la protecció de la salut elevant-lo al rang de dret fonamental i establint la garantia que el Sistema Nacional de Salut serà universal per no dependre  en el futur dels vaivens de qui governa Espanya, si encara hi som..

 

 

Francesc José María Sánchez

Secretari del Cercle de Salut.

 

This Post Has One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Back To Top