A voltes amb la internalització del transport sanitari

Com a continuació de les magnífiques reflexions del company de Junta Narcís Pérez en el post titulat “Proposició de llei per a la internalització del Transport Sanitari”, voldria afegir la doctrina interpretativa del Tribunal Suprem (STS Sala Contenciosa Administrativa, núm. 952/2021, d’1 de juliol de 2021 -Cas Ribera Salut) que ha fixat jurisprudència en relació a l’assumpció de la gestió directa de serveis per part de l’Administració Pública.

La decisió de la sentència (amb el vot particular de dos magistrats que no afecta a la part de la sentència que analitzarem) és la següent :

1ª Declarar como doctrina interpretativa de la cuestión en la que se apreció la existencia de interés casacional objetivo para la formación de jurisprudencia la expresada en el fundamento de derecho quinto de esta sentencia.

I el fonament jurídic cinquè té el següent tenor literal :

QUINTO.- La respuesta a la cuestión de interés casacional.

En respuesta a la cuestión de interés casacional formulada en el auto de admisión del recurso de casación, el criterio de la Sala es que el acto administrtivo por el que se acuerda prorrogar un contrato, cuando la Administración asuma la gestión directa, exige de conformidad con el articulo 7. 3 de la Ley Orgánica, 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Fionanciera, la valoración de sus repercusiones y efectos, atendida la naturaleza y alcance del acto y las circunstancias concurrentes.

L’article 7.3 de la LOSPSF disposa :

Articulo 7.- Principio de eficiencia en la asignación y utilización de recursos.

3. Las disposicions legales y reglamentarias, en su fase de elaboración y aprobación, los actos administrativos, los contratos y los convenios de colaboración, así como cualquier otra actuación de los sujetos incluidos en el ámbito de aplicación de esta ley que afecten a los gastos o ingresos públicos presentes o futuros, deberán valorar sus repercusiones y efectos, y supeditarse de forma estricta al cumplimiento de las exigencias de los principios de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.

Aquests dos principis -estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera- estan definits als articles 3 i 4 de la LOSPSF respectivament. S’entén per estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques la situació d’equilibri o superàvit estructural. I per sostenibilitat financera  la capacitat per a finançar compromisos de despesa presents i futurs dins dels límits del dèficit i el deute públic.

El Tribunal Constitucional es va pronunciar  sobre el contingut de l’article 7 de la LOEPSF (Sentència TC 55/2018 /Fonament de Dret 11) :

El articulo 7 de la Ley Orgánica 2/2012, bajo el rótulo “Principio de eficiencia en la asignación y utilización de los recursos públicos”, obliga a todas las administracions públicas a : “valorar” las “repercusiones y efectos” sobre los “gastos o ingresos públicos presentes o futuros” de cada una de sus actuaciones (tanto si consisten en iniciativas legales o reglamentarias como si son actos administrativos, contratos o convenios de colaboración) con sujeción “estricta” a las “exigencias de los principios de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financera” (apartado 3)…”

No hi ha cap mena de dubte que l’Administració de la Generalitat de Catalunya està inclosa dins l’àmbit subjectiu d’aplicació de la LOEPSF i que la no pròrroga de la concessió administrativa i reversió del servei de transport sanitari per a la seva gestió directa a través de Sistemes d’Emergències Mèdiques, SA (SEM) ha de complir amb els requisis exigits legalment que el Tribunal Suprem ha recollit en la seva recentíssima doctrina, en particular, la valoració de les repercussions i efectes de la internalització i la supeditació estricta al compliment de les exigències dels dos principis esmentats.

Si bé és cert que l’article 7.3 està redactat en termes molt generals i no estableix cap forma especial que hagi de revestir aquesta valoració de les repercussions i efectes, no es menys cert que jurisprudència anterior del propi Tribunal  Suprem exigia l’elaboració d’un dictamen o d’una memòria que els tribunals havien d’estudiar i  emetre un pronunciament  sobre la seva suficiència.

En tot cas, malgrat l’Administració estigui en el seu dret de no continuar amb la concessió un cop finalitzat el seu termini de durada i optar per recuperar la gestió directa, com molt bé senyala el company Narcís Pérez en el seu article,  en tant en quant la decisió pot comportar una major despesa pública cal la justificació econòmica i financera de la reversió del servei segons el que disposa l’article 7.3 de la LOEPSF.

Ho deixo dit perquè no anirem en lloc amb afirmacions gratuïtes (mai més ben dit) com les contemplades en el text de la proposició de llei de la CUP de que aquesta internalització no li costarà res al tresor de la Generalitat.

Francesc José María Sánchez.
Advocat. Secretari del Cercle de Salut.