Ara fa 40 anys de l’Economia de la Salut

Enguany el Col·legi d’Economistes de Catalunya celebra la creació, l’any 1979, d’una Comissió col·legial que porta el nom d’Economia de la Salut. Era la primera ocasió al nostre país que aquesta especialitat es tractava de forma oficial. Aquella Comissió va ser una plataforma clau per desenvolupar l’economia de la salut. La Comissió va organitzar cursos, congressos i jornades, i va constituir l’Associació d’Economia de la Salut que en l’àmbit espanyol ha organitzat congressos anuals sobre el tema.

L’economia tradicional estudiava i tenia eines conceptuals per explicar el funcionament de l’economia de mercat, és a dir, per a la producció distribució i comercialització dels productes i serveis que es venen i compren. Però no estava preparada per entendre el funcionament d’un sector de l’economia que en moltes ocasions ni es compra ni es ven, com és el cas dels serveis sanitaris i especialment els serveis sanitaris públics. L’economia general sí havia desenvolupat eines específiques per al sector sanitari als EUA i al Regne Unit. En el primer cas estudiava el que passava en un sistema on la majoria de serveis es finançaven a través d’assegurances privades o públiques, mentre que al Regne Unit es va desenvolupar eines per entendre com funcionava l’estat del benestar.

A la Comissió d’Economia de la salut ens vàrem apuntar a la línia britànica que en aquell moment estava ubicada a la Universitat de York, on un grup d’economistes havien desenvolupat eines conceptuals i estudis que es varen difondre com a “health economics”. Els serveis sanitaris no passaven per un mercat lliure sinó que es prestaven en centres sanitaris públics i eren gairebé gratuïts per al malalt. Les decisions sobre quins serveis es donaven eren preses les prenien els metges per compte dels malalts, dins el marc pressupostari que establia el sistema públic. Hi havia tres nivells de presa de decisions. A nivell micro els metges decidien els serveis necessaris per a cada malalt; a nivell meso, els gestors sanitaris decidien com es produirien els serveis: compres inversions, personal, etc; i a nivell macro, es decidia el pressupost sanitari.

Per prendre les decisions macro i meso es van dissenyar o adaptar eines conceptuals que en conjunt denominarem “economia de la salut”. Les preguntes han anat canviant durant els anys. Per exemple, ara fa 40 anys una pregunta freqüent era quin era la dimensió òptima de l’hospital. Avui dia aquesta pregunta no és rellevant i en canvi les preguntes més habituals són sobre els preus dels medicaments, especialment d’aquells biològics de cost molt elevat.

Fa 40 anys la Universitat tenia poc interès per l’economia de la salut i els economistes que començàvem a treballar als serveis sanitaris estàvem molt mal equipats per entendre com funcionaven. En el meu cas, el que havia après a la carrera d’econòmiques no em servia per entendre com funcionava el sector sanitari i el que havia aprés en un màster de direcció d’empreses a l’IESE tampoc no em servia per entendre com funcionava un hospital.

A poc a poc la universitat va anar interessant-se per l’economia de la salut i alguns professors es van ocupar d’aquesta matèria i es crearen centres d’estudi com el CRES a la Universitat Pompeu Fabra. Les escoles de negocis també es van interessar per la gestió dels centres sanitaris i van organitzar cursos de gestió adaptada a la realitat sanitària que van estar seguits per molts metges i altres professionals sanitaris que són els que ara dirigeixen els hospitals i altres centres sanitaris.

Vam néixer durant el postfranquisme, en un moment de canvis i reformes on volíem tancar una dictadura i començar una democràcia. En aquell moment tot estava en revisió. La sanitat pública estava basada en la seguretat social i en un organisme, l’Instituto Nacional de Previsión (INP), que formava part de l’estructura més profunda del règim. En aquell moment, canviar la sanitat pública amb eines de racionalitat econòmica, era profundament revolucionari.

Lluis Bohigas

President del Cercle de Salut