COVID-19: el ball de resolucions judicials descol·loca les autoritats sanitàries i confon la població

S’ha acabat l’estat d’alarma, però no la situació d’emergència sanitària creada per la pandèmia de la COVID-19 amb què ens tocarà conviure durant més temps mentre no assolim la immunitat de ramat.

Jurídicament la declaració d’estat d’alarma pel govern central, que és l’únic competent per fer-ho, permet a les autoritats sanitàries prendre mesures que si bé no poden suspendre drets fonamentals com els de lliure circulació, reunió i manifestació, llibertat d’empresa i de culte, sí que poden restringir-los de manera important fins a la seva pràctica suspensió: tocs de queda nocturns, confinaments domiciliaris o perimetrals, tancament de negocis o limitació de les activitats, etc.

La gràcia de l’estat d’alarma per a les autoritats sanitàries és que es poden adoptar mesures sense un control judicial previ, és a dir no han de sotmetre a autorització dels tribunals les mesures que pretenen adoptar per a la prevenció, contenció i coordinació que permetin continuar fent front i controlar la pandèmia.

Ara que, d’acord amb la nostra legislació processal vigent, les autoritats han de sotmetre a autorització judicial prèvia les mesures que vulguin adoptar, estem vivint un autèntic esperpent per la disparitat de criteris que s’estan aplicant: allò que s’autoritza a unes comunitats autònomes perquè el seu Tribunal Superior de Justícia considera que és raonable, proporcionat i està justificat, no és autoritzat en altres i fins i tot com en el cas d’Andalusia, l’autorització o no de les mesures depèn del criteri de la Sala del Tribunal Superior de Justícia d’aquesta comunitat a qui correspongui el repartiment.

S’ha obert un debat al meu entendre desenfocat sobre si cal reformar la legislació sanitària per donar més competències a les administracions sanitàries per a l’adopció de mesures. Considero que les actuals competències reconegudes en la legislació orgànica i ordinària sectorial són prou àmplies, de fet i a dreta llei els governs autonòmics tenen un xec en blanc per adoptar totes aquelles mesures que considerin necessàries per combatre la pandèmia.

El problema no el tenim en la legislació substantiva sanitària sinó en l’adjectiva de la jurisdicció contenciosa administrativa que és la que estableix el tràmit de control judicial previ, convertint als nostres tribunals de justícia en una sort d’epidemiòlegs que decideixen que convé i que no convé per controlar la pandèmia.

Molts juristes considerem que es planteja un problema de constitucionalitat per la posició institucional en què se situa als tribunals de justícia convertint-los en copartícips executius en el procés d’adopció de mesures administratives que, en cas d’haver estat validades per ells, si un cop implantades són impugnades per determinats col·lectius o ciutadans individuals que consideren vulnerats els seus drets fonamentals les hauran de judicar i emetre una decisió sobre aquestes.

Per acabar d’adobar-ho s’ha reformat la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa introduint un recurs de cassació exprés per impugnar les decisions dels tribunals superiors autonòmics diuen que per tal d’evitar decisions contradictòries. Veig difícil que en el cas que ens ocupa es pugui plantejar aquesta “unificació doctrinal”, ja que el Tribunal Suprem haurà de valorar diferents mesures autonòmiques que s’hauran pretès adoptar en funció de situacions epidemiològiques diferents.

El que cal és deixar-se ara de reformes en calent de la legislació sectorial sanitària i reformar la llei de la jurisdicció contenciosa administrativa eliminant l’autorització judicial prèvia, garantint en tot cas el control jurisdiccional posterior mitjançant el procediment especial per a la protecció dels drets fonamentals, si cal amb una reducció de terminis per a la seva tramitació com ja passa amb el dret de reunió.
Seguint la tendència general que estem vivint en els últims anys de judicialització dels diferents àmbits de la vida ciutadana, s’ha aprofundit en la judicialització de la pandèmia convertint als tribunals en uns òrgans que participen decisòriament en els processos reguladors de l’administració sanitària.

On queda la separació de poders? No anem bé.

Francesc José María Sánchez
Secretari del Cercle de Salut