EL COMPROMIS AMB LES PRÀCTIQUES CENTRADES EN LA PERSONA EN EL MARC DE L’HUMANISME

L’orientació de l’atenció de salut centrada en la persona és la constatació d’un canvi de paradigma: el pas d’una atenció de salut focalitzada prioritàriament en la malaltia a una atenció centrada en la persona. Es dir, donar resposta a singularitat de la persona, al seu moment existencial, donant pas, amb sensibilitat, a les emocions i valors, entenent la importància de la seva paraula com a reflex de la seva vivència i subjectivitat. Això implica el lliscament del pacient des d’una posició d’objecte que cal estudiar i tractar, a un rol de subjecte protagonista actiu en el seu procés de salut. Aquest canvi té profundes implicacions respecte a l’organització i l’orientació dels serveis de salut, perquè comporta que el pacient deixa d’estar sotmès a l’autoritat dels professionals per esdevenir una persona activa i còmplice, col·laboradora amb l’equip de professionals, pel que fa al seu procés de salut. D’altre banda, només des d’aquesta nova perspectiva és viable la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i el respecte pels drets i la dignitat de la persona, com bé assenyalen els codis d’ètica de les professions sanitàries, i actuar a l’hora coherentment amb la carta de Drets i Deures de la ciutadania en relació amb la Salut i l’Atenció Sanitària que considera el principi de llibertat i autonomia en la presa de decisions com a eix vertebrador.

En aquest context els pacients poden consentir, qüestionar o rebutjar unes cures i tenen dret a decidir, un cop són exhaustivament informats i orientats, sobre les mateixes. L’autonomia però va molt més enllà de rebre informació i consells, que possibilitin la seva capacitat d’elecció, per a que la persona pugui exercir veritablement la seva capacitat per decidir; els professionals hem de participar activament i sincerament, acompanyant-la, per a que pugui comprendre i pensar d’una forma raonada en aquesta presa de decisió, deixant que la persona sigui ella mateixa i evitant decidir per ella en nom del seu propi bé, només ho farem així en el cas que ella ens ho demani. No hem d’oblidar que les situacions de malaltia, cronicitat i discapacitat porten a la persona moltes vegades a un patiment i deteriorament emocional i és important saber què té valor per a ella, es tracta d’escoltar la seva narrativa, com ho veu, què en pensa, què l’importa i quines son les seves prioritats. Es tracta, també, d’escoltar, comptar i amb a la família i persones de referència que ella identifiqui.

Aixó forma part del “tenir cura” i ajuda a la persona a entendre’s, i al professional entendre-la i a establir relacions de confiança i una veritable aliança tot pensant que la persona té forces i recursos, que és capaç de trobar i emprar. El tenir cura és un treball d’humanització i d’empoderament de la persona cuidada. La infermera no pot renunciar a influir sobre la persona però per fer-ho humanitzadorament ha d’assumir un lideratge participatiu de manera que el seu poder esdevingui una intervenció empoderadora, que vol dir reconèixer a tothom la seva capacitat d’intervenir i decidir en la seva situació de salut i convertir-se per tant en subjecte actiu i no solament en receptor de les cures.

L’ humanisme és una preocupació per les condicions objectives i existencials, expressat en l’escolta activa, l’empatia, l’acompanyament, el respecte a la dignitat i la singularitat i no pot menystenir un esforç per millorar el màxim el desenvolupament de les competències clíniques entrelligades amb l’ètica, guiades pels valors i les evidències científiques. L’ humanisme no esta contraposat ni a la ciència ni a la tècnica sinó que és un marc, una guia i un referent per a la seva aplicació. Es tracta de comprendre i sobre tot admetre els valors que animen a la persona que cuidem fins i tot si no coincideixen amb els nostres. Les narratives dels malalts són dades objectives a tenir en compte, i si bé és cert que no poden generalitzar-se s’han de tenir en compte si volem donar a la persona atesa el paper de subjecte de l’actuació professional. Es tracta d’acceptar i recuperar a la persona com experta Treballar com infermera vol dir implicar-se en la vulnerabilitat de la persona que pateix i intentar, amb ella, alleugerir-la ajudant-la a viure la situació i el seu el moment existencial.

En el context d’aquest paradigma, és important que la persona verbalitzi si ha rebut la cura. També la satisfacció de la persona atesa és una qüestió clau, ja que no hi pot haver aliança, resultats de salut i eficiència sense la satisfacció dels qui s’alien  ─ pacients i equip de professionals ─. La veu dels actors és un important indicador dels nivells de confiança, qualitat i solvència de les actuacions del sistema, alhora que es converteix en un element imprescindible per tal avaluar-lo i millorar-lo. En qualsevol cas, un sistema que es vol centrar en les necessitats de les persones ha d’estar atent i en disposició d’escoltar la veu dels ciutadans i professionals i ha de posar en valor el “tenir cura”.

L’ humanisme, requereix reflexionar, i una major comprensió sobre el significat de les accions i dels valors humans.

Hem d’avançar en els aspectes qualitatius, en efecte els professionals necessiten temps per la relació amb la persona atesa, també eliminar les pràctiques on s’aplica la norma acríticament sense haver identificat els hàbits, creences ni haver planificat conjuntament les cures i la seva continuïtat, es tracta d’ajustar la norma, el protocol a cada persona que és única. Cal també assegurar, el confort, l’accés a les cures i activar la carta de drets i deures pel que fa al consentiment.

Un altre aspecte important que s’ha de considerar és la creació d’espais institucionals que possibilitin l’anàlisi de les pràctiques, la deliberació, el diàleg on es parli dels que pateixin, i es tractin els aspectes clínics i ètics subjacents.

Igualment, a l’informe del Pacte Nacional de la Salut a Catalunya (2015)– acord 10– és proposa: “Adequar els continguts i mètodes de formació i la seva avaluació, al progrés científic, humanista i tecnològic i a les necessitats canviants de l’atenció de la salut prioritzant la salut pública”.Implicar als professionals en el procés de deliberació dels problemes morals requereix formar-los per a l’adquisició d’habilitats deliberatives, l’esperit crític i vetllar per a la seva participació.

És important també aprofundir en el coneixement de l’ètica del “tenir cura”, de les habilitats de comunicació terapèutica, en la comprensió del context, l’anàlisi i la interpretació narrativa i el diàleg.

Un sistema centrat en les persones requereix de les institucions el desenvolupament de visions més holístiques, el compromís amb els valors humanistes, i lleialtat amb les persones per a una més gran confiança i implicació individual de tots els agents; usuaris i professionals. És fonamental també, avançar en pràctiques en cooperació interdisciplinar en les que tots els implicats, participin al més alt nivell possible.

Un sistema que es vol centrar en les persones ha de vetllar pels drets i la dignitat dels professionals, ha de buscar el seu compromís, participació i satisfacció, propiciant el diàleg, escoltant-los, assegurant el seu desenvolupament personal i professional, empoderant-los i valorant-los. Si entenem que la persona és important i única cal assegurar les condicions per un millor exercici de les seves responsabilitats i unes dotacions adequades, actualment insuficients, per assegurar la personalització de les cures i una atenció de qualitat. Aquesta és una qüestió que mereix un tractament específic.

Montserrat Teixidor Freixa. Infermera. FAAN

Membre de la Junta del Cercle de Salut