skip to Main Content

L’oli i l’aigua no es poden barrejar per molt que remenis

Quan s’està disposat a qüestionar el model policial, fins i tot des de la responsabilitat de govern, què no s’estarà disposat a qüestionar del model sanitari i social per tal d’aconseguir els recolzaments necessaris per formar govern.

Tenia raó Àngels Chacón quan plantejava que s’havia de definir el model social que cadascú defensava en les files de l’independentisme i aquesta apreciació la faig també extensiva a les files del constitucionalisme.

El model territorial d’Estat -unitari, autonomista, federal, independent- que cadascú legítimament defensa no pot ser una finalitat en sí mateixa sinó l’instrument per a dur a terme les transformacions socials que es propugnen. El problema ha estat i continua sent que el debat sobre quines són aquestes transformacions i cap a quin tipus de societat ens hem d’encaminar ha quedat emmascarat i relegat a un segon terme, per no dir esborrat del debat polític que ha quedat circumscrit, per uns i altres, al debat identitari.

Les qüestions que se’m plantegen són : Es pot governar junts compartint només la idea sobre quines han de ser les relacions de Catalunya amb l’estat espanyol i la reivindicació de l’amnistia pels presos polítics i resta de represaliats? És lícit supeditar tota l’acció futura de govern al desenvolupament de l’eix nacional davant la gravíssima crisi social i econòmica que cal afrontar?

La pandèmia de la COVID-19 ha posat sobre la taula el valor que té el sistema sanitari en una societat avançada com la catalana que s’ha mostrat com un dels factors més importants, per no dir el més important, de cohesió social. Però també ha mostrat les seves febleses i el miratge que suposava anar repetint-nos com un mantra que tenim un dels millors sistemes de salut del món. El coronavirus ens ha posat davant del mirall i ha deixat palesa la necessitat d’enfortir el sistema sanitari, si cal reformant-lo. Les necessitats de la societat catalana actual en matèria de salut ja no són les mateixes que quan es va dissenyar i construir els sistema que hem gaudit des de l’última dècada del segle passat.

Les bases de les reformes que calgui afrontar en el futur s’haurien d’establir durant aquesta legislatura amb un gran pacte entre les forces polítiques i socials que deixi fora la sanitat de la contesa política quotidiana i passi a ser tractada com allò que és: una qüestió d’Estat. El document que el Comitè d’experts va fer públic el mes de setembre de l’any passat “30 mesures per enfortir el sistema de salut” pot ser un bon punt de partida per reconstruir els consensos que calen per afrontar un nou pacte nacional per la salut.

Tothom està d’acord que el finançament és la principal malaltia que avui en dia pateix la sanitat catalana. El Cercle de Salut va xifrar l’infrafinançament en 5.000 milions d’euros. Però aquest trastorn primari de la sanitat catalana té també en comorbiditat una malaltia addicional concomitant anomenada (des)governança, que afecta a tot allò que fa referència al model sanitari: quins han de ser els seus actors i com s’han de relacionar entre ells? quines són les fórmules més adients de provisió i gestió dels serveis de salut? quin rol han de jugar els professionals i els ciutadans? etc…..

Tot l’esforç de finançament ha d’anar acompanyat d’una millora de la governança sanitària per garantir una major eficiència i transparència en l’assignació dels recursos. I és en aquest punt on xoquen els models que proposen els diferents partits, en particular aquells del bloc sobiranista que han estat emplaçats per les urnes a formar govern.

En el recent debat electoral que va organitzar el Cercle de Salut es van posar de manifest les diferents concepcions de model sanitari entre les forces de l’arc parlamentari, algunes al meu mode de veure-ho insalvables. Uns van manifestar que havien inclòs, en major o menor grau, en el seu programa electoral les propostes del Comitè d’experts i altres les criticaven obertament. Uns apostaven per una producció i provisió de serveis basada en la col·laboració publicoprivada i altres, a les antípodes, només concebien la provisió del sistema sanitari públic des de estructures administratives i amb personal funcionari, de la que s’havia de foragitar al privats i a les ordes religioses. Jo em pregunto, és pot compartir govern des de posicions políticament antagòniques que afecten al 40 per cent del pressupost de la Generalitat de Catalunya?

Haurem d’estar atents al programa de govern en l’àmbit de la salut que ens dirà molt sobre les bases del model de societat post-crisi pandèmica al que ens voldran conduir les forces polítiques que hagin agafat el timó de la Generalitat.

Barcelona, 22 de febrer de 2021.

Francesc José María Sánchez
Secretari del Cercle de Salut

Back To Top