skip to Main Content

Proposició de llei per a la internalització del transport sanitari

El Grup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular – Un Nou Cicle per Guanyar ha presentat recentment (16/07/21) al registre general del Parlament de Catalunya una Proposició de llei anomenada “per a la internalització del transport sanitari”. Una formulació sens dubte clara de les intencions que persegueix aquesta iniciativa legislativa que en sis articles, dues disposicions addicionals, una disposició transitòria i una disposició final, pretén que la progressiva extinció dels contractes que regulen l’actual prestació de serveis de transport sanitari a Catalunya comporti, per mandat legal, l’atribució de la gestió d’aquests serveis a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, S.A. (SEM). L’existència d’una iniciativa en aquesta direcció no ha de sorprendre, en la mesura en què es troba expressament recollida en l’acord adoptat entre ERC i la CUP per a la investidura de l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble. Sr. Pere Aragonès, en el que s’adquireix el compromís polític d’ “avançar cap a un sistema [de salut] de titularitat, aprovisionament i de gestió pública que inclogui xarxa de serveis auxiliars”.

Novament, el dilema externalització Vs. Internalització. No està a debat el fet que xarxa de transport sanitari de Catalunya, integrada en el SISCAT, presti serveis d’aprovisionament públic a través del Servei Català de la Salut (CatSalut), sinó que es qüestiona de rel el model vigent per a la producció d’aquests serveis públics, optant per un sistema de gestió directa a través del SEM. Es resolen per la via de la internalització els dèficits identificats en la prestació dels serveis, renunciant a models que permetin la col·laboració amb el sector privat, fet que en altres contextos va esdevenir una qüestió d’Estat que van donar lloc a un important pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la coneguda Sentència d’ 11 de desembre de 2014 (assumpte C-113/13, as. Croce Rossa Italiana i altres).

Aprofundim seguidament en l’Exposició de Motius per a poder valorar, de forma resumida, l’argumentari que recolza aquesta iniciativa: (1) la crisi de la COVID-19 ha fet evident la importància dels serveis públics i la importància de disposar d’un sector públic fort, sent la seva peça clau o essencial els seus treballadors i treballadores; (2) la prestació de serveis de transport sanitari no urgent a través d’empreses privades és un model fallit, insuficient, ineficient i perjudicial per a usuàries i treballadores,  partint de l’anàlisi de les dades del Departament de Salut respecte de l’increment de reclamacions i d’expedient per a la imposició de penalitats contractuals per incompliments de plecs de condicions; (3) l’avenç a un model de inclogui la gestió íntegrament pública del transport sanitari ha estat objecte de diverses mocions i resolucions del Parlament de Catalunya (Moció 17/XI, Resolució 285/XI, Moció 82/XII); (4) la finalització dels contractes de gestió dels serveis és una oportunitat per a l’exercici d’aquest “ius variandi”, que no ha de donar lloc a cap increment de despesa addicional amb càrrec al pressupost de la Generalitat de Catalunya.

És indubtable el calat de la proposta respecte del futur de la gestió dels serveis de transport sanitari urgent i no urgent a Catalunya. Serveixin les següents consideracions perquè la sort d’aquesta proposició de llei i, per tant, la sort de l’actual model de gestió dels serveis, vagi acompanyada dels següents elements de debat:

  • Que la crisi de salut, econòmica i social ocasionada per la COVID-19 ha de portar a l’enfortiment del sector públic i, particularment, del sistema públic de salut és una opinió estesa no només a Catalunya i que ha de passar per a emprendre mesures estructurals en la línia de les recomanacions el Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema de Salut de Catalunya. Algunes veus autoritzades ja s’han pronunciat respecte de com ha de ser enfortit el sector públic en aquest context, considerant imprescindible prioritzar la incorporació de competències que afavoreixin la innovació i la capacitat d’adaptació, en detriment de la internalització de tasques burocràtics o merament materials (Guillem López Casasnovas, Carles Ramió, et all., Para un sector público capaz de liderar la recuperación).  
  • Els debats maximalistes respecte dels models de gestió emmascaren la necessitat de millora del finançament del sistema sanitari català, quantificada en 5.000 milions d’euros en els propers cinc anys. El posicionament que expressa la proposició de llei respecte de la insuficiència dels serveis de transport sanitari urgent i no urgent en determinats territoris de Catalunya difícilment es podrà abordar i resoldre únicament a través de l’opció per a la gestió directa, sinó que requeriria d’un increment del seu finançament.
  • L’aparició de lleis especials que transposen posicionament ideològics de màxims respecte dels models de gestió de serveis públics limiten la capacitat de resposta de l’executiu i dels gestors públics a la demanda de més i millors serveis públics. Abordar aquesta demanda constant i, per altra banda, lògica de la ciutadania fa aconsellable acceptar la complexitat de les coses i mantenir una actitud exploradora respecte de quin model de gestió (en definitiva, quin instrument de gestió) és més adient en cada cas (Víctor Lapuente, El retorno de los chamanes). 
  • La neutralitat pressupostària de la proposició de llei resulta discutible. Si més no resulta difícil de concebre la possibilitat de millora de les condicions laborals de les persones treballadores, de millora de l’abast i qualitat dels serveis, sense un increment de finançament.  un projecte d’aquest calat ha d’anar necessàriament acompanyat de la corresponent memòria econòmica per conèixer quin seria l’increment de despesa que el sistema públic de salut hauria d’assumir pel fet de la internalització. No es  pot acceptar amb ulls clucs que no hi haurà cost addicional com s’afirma en el text  proposat : “Aquesta norma no suposa la realització de despeses amb càrrec als Pressupostos de la Generalitat”.
  • És positiu l’esforç realitzat en l’article 3 per a preveure l’obligació d’emetre informes sobre l’interès públic, eficiència i eficàcia de la internalització del servei per a dotar el procés de la màxima transparència. Val a dir, però, que l’esforç de justificació que recull la normativa de contractes del sector públic respecte els supòsits de rescat de concessions o en els supòsits del que la doctrina administrativa ha denominat publicatio (integració de béns i serveis al domini públic) participa del procés de presa de decisió, i no d’un moment posterior de rendiment de comptes, com es proposa.
  • El rang normatiu que adquiriria una llei aprovada en el termes de la proposició no és una qüestió baladí. I és que es pretén resoldre per la via legal aspecte que són abordables des de l’acció del Govern i de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Qüestions totes elles que tenen a veure amb l’exigència del compliment d’acords programàtics de govern, però que no haurien d’anar en detriment d’una bona regulació.

Les funcions del poder legislatiu s’expressen per les seva potestat d’iniciativa legislativa, d’aprovació del pressupost i de control de l’Executiu i d’impuls de l’acció política i de Govern.  Pel què fa al model de gestió dels serveis de transport sanitari urgent i no urgent, la iniciativa del Grup Parlamentari de la CUP – Un Nou Cicle per Guanyar escau més en la darrera d’aquestes, que a la primera.

Barcelona, 28 de juliol de 2021

Narcis Perez de Puig
Advocat
Membre de la Junta Directiva del Cercle

Back To Top