El Cercle de Salut ha revisat el programa de govern que el PSOE ofereix a UnidesPodem per tal d’obtenir el seu suport en la investidura de Pedro Sánchez com a nou president del Govern d’Espanya. Destacable la proposta de portar el finançament sanitari públic fins el 7% del PIB, en coherència amb totes les peticions i dades que apunten l’infrafinançament del sistema com quelcom que l’erosiona lentament. Altres mesures orientades a la reordenació de la salut pública o la salut laboral o l’ampliació de la cobertura bucodental assenyalen millores encertades que hem vist anteriorment escrites però no hem vist materialitzar.
Tanmateix és també rellevant per la sostenibilitat del sistema, considerar mesures que permetin que aquest increment no es malmeti amb solucions organitzatives ineficients o que no promoguin la màxima eficiència possible.
Un dels punts rellevants d’aquesta proposta és el punt 152, on es contempla accions que suposarien canvis profunds del model organitzatiu del sistema sanitari català que s’ha construït sobre la base de la col·laboració públic privada, per bé que no el menciona explícitament. Diu el mencionat punt que “… s’apostarà per una sanitat que es basi en la gestió pública directa i que per això es revisarà la llei de 15/1997 d’habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut…”
La proposta, no només demostra un desconeixement profund del sistema sanitari català i la diversitat de modalitats de gestió que s’han desenvolupat, sinó també sobre qui té les competències en aquesta matèria que són el Parlament i el Govern de Catalunya (i les CCAA en general).
La proposta programàtica, pràcticament calcada del programa que Podemos va pactar amb el Govern espanyol per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat de 2019 fa cas omís a tots els informes d’avaluació de les diverses modalitats de gestió del sistema sanitari que s’han fet amb rigor a Espanya. Per citar-ne alguns: el publicat per l’Escola Andalusa de Salut Pública (Evaluación de la eficiència técnica de los hospitales generales del SNS 2010-2012, de 2017o l’ informe sobre els mateixos temes de IASIST ( Evaluación de los resultados de los hospitales en España según su modelo de gestión, 2014).
Ignora tanmateix destacats treballs internacionals en aquesta línia com el realitzat per la London School of Economics i Mc Kinsey & Company, management in Health Care: Why good practices really matters.
Tanta unanimitat a favor de fórmules de gestió -alternatives o complementàries- a la gestió pública directa en informes d’autors i entitats tan diferents i allunyats en els seus interessos no és casual. Tant desconeixement de la diversitat de models organitzatius segurament tampoc.
La proposta del PSOE de “blindatge” del sistema sanitari públic potenciant les formes de gestió directa denota una concepció reduccionista de la cosa pública i confon el servei públic amb la modalitat de gestió. Un servei no deixarà de ser públic (es gestioni com es gestioni) si qui el finança determina qui n’ha de ser el beneficiari, controla la seva qualitat i garanteix els drets dels usuaris és l’administració pública competent.
Per últim, ens congratulem per la proposta de modificar la Constitució per elevar a rang de dret fonamental la protecció de la salut que fins ara ha estat només un principi orientador de les polítiques socials.