30 aniversari de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya
El 9 de juliol de 1990, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que creava el Servei Català de la Salut. La Ley General de Sanidad ordenava que les CCAA fessin Serveis regionals de salut, i totes les Comunitats van fer el seu Servei per a gestionar els centres i serveis que transferia l’INSALUD, eren l’equivalent al nostre Institut Català de la Salut. A Catalunya hi havia centres i serveis sanitaris que havien estat creats per entitats religioses, municipals, mutuals i fundacionals, independents dels serveis de l’INSALUD, però que eren necessaris per a donar assistència als ciutadans, a causa de la manca històrica d’inversió pública a Catalunya.
El Servei Català de la Salut englobaria tant els serveis, centres i establiments transferits per la Seguretat Social com els construïts amb els diners de benefactors catalans. El més conegut és Pau Gil, que va finançar l’edifici modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però n’hi ha molts benefactors anònims per totes les contrades de Catalunya. Aquesta filosofia estava present en el discurs que el conseller Xavier Trias va fer al Parlament de Catalunya l’any 1990 en presentar la proposta de Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya: “Aprofitar la infraestructura ja existent, variada, rica, i de llarga tradició, fruit de l’esforç col·lectiu de la societat catalana”.
Les transferències dels centres de l’INSALUD a Catalunya havien estat nou anys abans, l’any 1981. La política sanitària desplegada durant aquests anys va ser donar valor als hospitals propis de Catalunya i d’aquesta manera es contraposava a la política del Instituto Nacional de Previsión (després INSALUD), per a qui els hospitals propis eren les anomenades Residències on havien de ser atesos els “productors del règim” assegurats per la Seguretat Social i els seus beneficiaris –ni hospitals que eren considerats establiments de beneficència pels pobres ni clíniques que eren pels rics-, i quan aquestes no donaven atenció suficient, aleshores es concertaven els altres hospitals de forma supletòria. La política del Conseller Josep Laporte va ser considerar els hospitals catalans com a propis ni que fos per adscripció, al mateix nivell que els hospitals del “seguro”. La propietat d’aquests centres hospitalers que avui gestiona l’ICS no es va traspassar mai i segueixen essent propietat de la Tresoreria General de la Seguretat Social. La política del Conseller Laporte es va concretar en la creació de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública formada per hospitals catalans i els transferits. Tots ells atenien a pacients amb dret a la prestació sanitària de la Generalitat i se’ls demanava el mateix nivell de qualitat.
La Llei segueix vigent trenta anys després amb una modificació rellevant el 1995. Pel camí han gestionat el Departament de Salut –abans de Sanitat i Seguretat Social- Consellers pertanyents a tres formacions polítiques ben diferents com PSUC, CiU, PSC i ERC. L’estructura de la Llei que va aprovar el Parlament ha tingut la suficient flexibilitat per adaptar-se a uns canvis polítics, econòmics i socials força importants. Un canvi no menor és que l’esperança de vida l’any 1990 dels catalans era de 77 anys i ara arriba als 84.
Poc temps després de l’aprovació de la Llei es va crear la marca “Model Sanitari Català”. La web del Departament de Salut dona la definició següent:
La LOSC configura el model sanitari català 1990:
- Separació de la funció de finançament i compra de serveis de la provisió.
- Diversificació de proveïdors.
- Mercat mixt de competència planificada i regulada.
- Diversitat de fórmules de gestió.
- Descentralització de serveis.
- Desconcentració de l’organització: regions sanitàries i sectors sanitaris.
- Participació comunitària: consells de direcció, consells de salut, participació d’òrgans de govern de les institucions sanitàries.
Model sanitari català 2020
- Sistema amb voluntat d’assistència universal.
- Abordatge integral de la salut des de la salut pública a l’atenció primària i comunitària, l’atenció hospitalària, l’atenció sociosanitària, l’atenció en salut mental i també l’atenció des de l’àmbit social.
- Equitat i superació de les desigualtats territorials o socials per a la prestació dels serveis sanitaris.
- Simplificació, racionalització, eficàcia i eficiència de l’organització sanitària.
- Descentralització. El Servei Català de la Salut s’estructura a través de les regions sanitàries, demarcacions territorials desconcentrades que es delimiten a partir de criteris geogràfics, socioeconòmics i demogràfics, entre d’altres, i que es doten d’un ampli ventall de competències pròpies. Les regions sanitàries s’ordenen en sectors sanitaris, òrgans igualment desconcentrats, que desenvolupen les activitats de prevenció de la malaltia, promoció de la salut, salut pública, i l’assistència sanitària i sociosanitària en el seu nivell d’atenció primària. A la vegada, els sectors sanitaris estan formats per un conjunt d’àrees bàsiques de salut, unitats territorials on es presta l’atenció primària de salut d’accés directe de la població, principalment per mitjà del centre d’atenció primària.
- Integració de serveis en una xarxa de servei públic constituïda per entitats de diversa titularitat jurídica -Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT)-, que inclou la xarxa de centres d’internament i de centres i serveis sanitaris d’àmbit comunitari d’utilització pública de Catalunya.
- Gestió descentralitzada. Fa referència a les diferents fórmules de gestió –directa, indirecta o compartida- que el Servei Català de la Salut port emprar per gestionar i administrar els serveis i les prestacions del sistema sanitari públic.
- Participació comunitària. La participació de la societat civil en la presa de decisions s’articula mitjançant el Consell de Salut de Catalunya i els consells de participació territorial de salut, on tenen representació les entitats locals, els usuaris i els proveïdors de serveis sanitaris, els sindicats, les organitzacions empresarials i les corporacions professionals.
El Model Sanitari Català d’ara és molt diferent del de fa 30 anys. Què ha passat en aquests 30 anys? En primer lloc la universalització de l’atenció sanitària i increment d’un milió i mig mes de catalans amb dret a l’atenció sanitària. En segon lloc canvis en la governança dels serveis sanitaris amb la creació de Consorcis i Empreses Públiques que han conformat un subsector d’empreses proveïdores de serveis de salut participades per la Generalitat (les anomenades EPIC) que no existia fa 30 anys. En tercer lloc la gestió de part de l’atenció primària per entitats diferents de l’ICS: centres concertats i Entitats de Base Associativa (EBAs). En quart lloc la reforma de l’ICS i la seva transformació en una empresa pública. Finalment la creació de les noves xarxes sociosanitària, de salut mental i de transport sanitari. El Servei Català de la Salut ha estat en el centre i ha estat protagonista en l’impuls de tots aquests canvis.
Fa anys que hi ha veus que proposen la necessitat de fer una nova Llei per adaptar-la a les transformacions, demogràfiques, econòmiques, tecnològiques i epidemiològiques, però la distribució actual de les forces parlamentàries i la utilització dels problemes que pateix el sistema de salut com una arma llancívola en lloc de tractar-los com un tema d’estat, no permeten assolir la gran majoria de consens que va aprovar la LOSC, tampoc hi ha plantejades sobre la taula alternatives concretes de model que no siguin la de tornar a la gestió directa tipus extint Insalud.
El sector sanitari ha demostrat en la seva resposta a la pandèmia de la Covid-19, que no són necessàries més lleis, sinó més recursos i flexibilitzar la interpretació de les lleis administratives actuals que omplen de burocràcia i rigidesa els serveis sanitaris dificultant-ne la seva gestió.
De moment doncs: “llarga vida a la LOSC”!
Barcelona, 9 de juliol de 2020
Lluis Bohigas
President del Cercle de Salut
This Post Has 0 Comments