CAMPANYA PER UNES DENOMINACIONS ASSIMILABLES
L’actor i imitador Bruno Oro presenta a Barcelona una sàtira còmica sobre la intel·ligència artificial, amb el títol “Ai, ai, ai”, recordant les sigles en anglès (AI) d’aquesta revolucionària novetat.
A Catalunya, les sigles AI tenen un altre significat en l’àmbit sanitari: Atenció Intermèdia. Una nova nomenclatura de 2023 per designar l’atenció sociosanitària. Sobta una mica aquest canvi quan tots els teòrics dels sistemes de salut veuen cabdal i imprescindible la integració de l’atenció social i sanitària pels serveis a les persones dependents o amb problemes crònics. El canvi de nomenclatura no contradiu aquests principis, però se n’allunya i els pot desdibuixar, en un moment que el govern català té en cartera un avantprojecte de llei d’Integració Social i Sanitària.
L’any 1986 es va crear el Programa sociosanitari Vida als Anys, que, a part d’establir normes per a les residències geriàtriques, va servir per poder transformar (mitjançant el Pla de Reordenació Hospitalària, d’aquell mateix any) nombrosos centres hospitalaris d’aguts del territori en centres sociosanitaris, establint així una línia de serveis que no s’havia iniciat en cap altra àrea de l’Estat espanyol.
Ara, oficialment la tardor del 2023, s’adopta el vocable “intermèdia” entre l’atenció primària i l’hospitalària, seguint la nomenclatura anglosaxona d’aquest nivell assistencial. Ja sé que era difícil no seguir les directrius internacionals, però això no vol dir que siguin sempre encertades. Quan tot el món sanitari va adoptar la denominació “primària”, després de la famosa conferència d’Alma Ata, de setembre del 1978, triant curiosament l’URSS per celebrar-la (concretament al Kazakhstan), suposo que a algú se li va acudir al nostre país que una persona o una idea primària era, i és, vist com un adjectiu per desqualificar, però que no hi havia més remei que adoptar el nom en la sanitat i també en el sector educatiu.
Per cert, el sector educatiu després va batejar el següent nivell amb el nom de “secundària”. Ara la sanitat s’ha desmarcat d’aquest sector i ha adoptat pel nivell següent a la primària el nom d’intermèdia. Potser no hi haurà més remei que acceptar-lo?
El que és difícil d’acceptar és que els hospitals sociosanitaris passin a dir-se hospitals d’atenció intermèdia i que algú pensi que la gent farà seu aquest “palabro”.
Crec que seria raonable que aquests centres –acceptant que s’integrin totalment en el nivell de l’atenció intermèdia– passessin a dir-se “Hospital Bàsic” (recordem la utilització del terme a l’EGB) o bé “Hospital Complementari” o bé algun nom millor que una agència especialitzada en naming pugui suggerir.
Des de fa uns anys, les empreses recorren a especialistes en naming per buscar marques adequades als seus productes. El Departament de Salut de la Generalitat (abans Sanitat) ho ha fet en algun cas i, en altres, ha tirat pel dret amb propostes amb un millorable sentit del màrqueting.
M’atreveixo a dir que històricament hi ha hagut algunes curioses errades de nomenclatura al sistema sanitari català. Amb la creació del Servei Català de la Salut (asseguradora pública) l’any 1990, i el manteniment del nom de l’Institut Català de la Salut com a proveïdor de serveis, es va cometre un error lamentable, que va donar origen a què, al llarg dels anys, molts agents i empleats del sistema s’equivoquessin en les seves referències a l’Institut i al Servei. Alguns alts càrrecs de l’època no estàvem gaire d’acord en mantenir aquestes equívoques nomenclatures, però això no vol dir que no assumim la nostra responsabilitat. El fet erroni es va reparar, en part, nou anys després, amb la introducció del nom de CatSalut com acrònim pel Servei Català de la Salut, i també va ajudar a desfer l’equívoc la utilització freqüent de l’acrònim ICS, referent a l’Institut.
Després, podríem discutir si l’etiquetatge de la xarxa pública d’hospitals amb l’acrònim XHUP –que va calar positivament en el sistema– feia pensar massa en un terme culinari o si el PIUC (Pla integral d’Urgències de Catalunya) ens connectava o no amb l’ornitologia.
Deixant de banda nomenclatures anteriors, millorables o no, el punt d’atenció actual és la nomenclatura dels 102 centres d’internament d’atenció sociosanitària (hospitals i d’altres), que han passat a integrar-se a la xarxa d’atenció intermèdia i que esperen el necessari talent o la misericòrdia del Departament de Salut per trobar un apel·latiu que sigui intel·ligible i fàcil per a la població d’aquest pobre i estimat país.
Com que m’adono que AI encara té més significats –a part de la intel·ligència artificial i l’atenció intermèdia– perquè resulta que fa referència a les sigles d’Amnistia Internacional, m’atreveixo a demanar l’amnistia per l’apel·latiu sociosanitari, que el país ja ha acceptat, o bé buscar-ne un altre que sigui assimilable i que, per tant, pugui aconseguir la necessària adhesió popular.
Josep Arqués
En Josep Arqués, amb la seva ploma il·lustrada, ens regala per la Diada de Reis un article erudit, que ens fa reflexionar a tots i, en especial, als directius del Departament de Salut, sobre el valor de la nomenclatura i, en general, de les formes, com una eina valuosa al servei de la política, la planificació i la gestió sanitàries.
Tot plegat embolcallat en un exercici de prosa exquisit.
Moltes gràcies, Josep.
L’aportació que fa en Josep Arqués en aquest article em sembla interessant i oportuna. A vegades ens passa que quan volem canviar/millorar els criteris de funcionament d’un sistema, d’un model o d’una organització, canviem el nom per tal de visualitzar millor aquest canvi. I en canvi el que passa és que confonem a la gent que quan havia après a dir “penícula” ara li fem dir “flim”.
Crear una marca és molt difícil i quan aquesta ja funciona amb normalitat a la societat, cal ser molt prudents a canviar-la per una altra, encara que puguem pensar que la nova s’ajusta millor als nous criteris de funcionament.
Gràcies a en Josep Lluís Lafarga, Vicepresident del Cercle de Salut, pel seu afectuós comentari, esbiaxat positivament pels anys que hem treballat junts.
Comparteixo la reflexió d’en Josep Arqués, i en especial, per la pertinència i idoneïtat en abordar el debat de com s’han anat posant etiquetes i acrònims als dispositius, serveis i programes sanitaris els darrers anys al nostre pais.
Poca traça i massa presses a l’hora de “batejar” serveis publics d’us quotidià!
Excel.lent la proposta d’amnistiar l’apel.latiu sociosanitari!!!
Gràcies Josep per la teva afiladíssima mirada crítica!!
Agraeixo molt les reflexions d’en Manel Jovells i d’en Josep Ballester, bons coneixedors del sistema sanitari i de la realitat social del nostre país. I gràcies també per la seva amical valoració del text.
Em sembla molt lúcid el que dius Josep. Com sempre. Malgrat que el més rellevant, com és obvi, és – es digui com es digui – la qualitat assistencial, cal no generar més confusions a l’usuari. M’ha sorprès força que diguis “aquest pobre i estimat país”. A mi també, en aquest temps difícils arreu del món (per dir-ho suaument), em sorgiria aquest adjectiu referit a Catalunya.”Pobre”, no tant des d’una perspectiva econòmica (malgrat que per a moltes persones aquesta clàssica pobresa constitueix la dura realitat) sinó perquè fa temps que sospito que som pobres des d’altres punts de vista: cultural, en valors comunitaris, empenta, coherència política, educativa, etc. Per remuntar hem, en primer lloc de reconèixer la realitat i cercar el diagnòstic precís i, en segon lloc, aplicar la teràpia que correspongui. I temo que serà dolorosa. Segur que en aquesta recerca també les teves reflexions seran valuoses.
Records als companys de les meves èpoques a Sanitat (Salut?).