Skip to content

El cop de gràcia definitiu als Consorcis Sanitaris

 Fa dos anys vaig escriure un article al blog de l’Asociación Juristas de la Salut (8.1.2015) que vaig titular “El triste final de los consorcios sanitarios” amb motiu  de la modificació del seu règim jurídic en la reforma de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú i la posterior incorporació d’una disposició addicional a la Llei 15/1997, de 25 d’abril, d’habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut que va regular els anomenats consorcis sanitarisdiferenciadament dels consorcis de règim comú, però va deixar de banda als consorcis locals prestadors de serveis sanitaris i sociosanitaris.

 Aleshores les reflexions crítiques, entre altres,  eren degudes als dubtes que generaven la regulació en matèria de personal i  les restriccions al seu règim pressupostari que  per a aquesta forma de gestió conjunta suposava la seva adscripció a l’anomenada “administració dominant”.

La independència dels consorcis i la seva plena capacitat d’obrar, junt amb l’autonomia de voluntat del socis reflectida en la llibertat de pactes en la seva constitució per regular el seu règim orgànic, funcional, patrimonial, comptable i financer, van quedar negativament afectades per les reformes legals. No entro a valorar  el fonament ni la bondat  de dites reformes legals i em limito a constatar les seves conseqüències.

Els consorcis sanitaris han estat una de les joies de la corona en el desenvolupament del sistema públic de salut de Catalunya. Des de la creació dels primers entre els anys 1986 i 1988 (Parc Taulí, Vic i Terrassa) s’han arribat a crear només en el sector públic de la salut autonòmic fins a un total de tretze que gestionen serveis assistencials de les diferents xarxes del SISCAT.

Són  o millor dit eren una fórmula de col·laboració público-privada institucional en la que, sent essencialment una forma de col·laboració entre diverses administracions, podien participar entitats privades sense afany de lucre (i des de la modificació legal del seu règim jurídic també les que tenen ànim de lucre) sense que aquesta participació desvirtuï  la seva naturalesa pública.

Aquesta col·laboració público-privada a més representava en molts dels casos la continuïtat  en la participació en la governanza  dels centres sanitaris d’aquelles entitats que havien estat, algunes durant segles, les que havien prestat serveis  de salut  a la població de determinats territoris i en alguns casos continuaven ostentant la propietat d’edificis i instal·lacions. Exemples del que dic són :  la Fundació privada Sant Llàtzer al Consorci  Sanitari de Terrassa, la Creu Roja Espanyola al Consorci Sanitari Integral, la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu al Consorci Hospitalari de Vic, la Fundació Hospital de Vilafranca al Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i la Fundació Hospital Asil Sant Jaume de Blanes a la Corporació de Salut del Maresme i La Selva. I en l’àmbit local al Fundació privada Sant Antoni Abad de Vilanova i l’Orde dels Camils de Sant Pere de Ribes al Consorci Sanitari del Garraf.

Ara  es planteja donar el cop de gràcia a aquesta fórmula de gestió conjunta i oberta a la participació d’entitats  privades a partir del raonament de que la  seva presència  “contamina” els consorcis que per aquest motiu no poden tenir la consideració de mitjans propis del Servei Català de la Salut i de les entitats públiques que n’estan vinculades o són dependents. Conclusió presa des de determinats despatxos jurídics de l’administració i  organismes de control i fiscalització sense tenir en compte altres consideracions de política sanitària i de desenvolupament del model i la seva organització. Val a dir que aquesta conclusió de determinades elits funcionarials convé i molt a algunes opcions ideològiques que veuen en aquest plantejament la justificació “tècnica” per donar un pas més en el camí de la mal anomenada publificació del sistema de salut.

La consideració de mitjà propi i instrumental per tal de que els  consorcis fossin formes de gestió  de serveis sanitaris excloses  de la legislació de contractació pública en la seva relació amb l’SCS,  podia tenir algun sentit en un moment donat per eludir l’aplicació de les directives europees i la legislació estatal sobre contractació del sector públic i suposaven un “mal menor” encara que gens menyspreable perquè afectava directament a trets característics essencials del nostre model, a saber : la diversitat, la separació de funcions i l’autonomia de gestió.

La relació entre el finançador (comprador de serveis) i el mitjà propi (proveïdor) no és de naturalesa contractual/convencional (alguns diran que el “contracte” no ha existit mai i que els concerts sanitaris han estat una mera assignació pressupostària el que no deixa de ser cert en part i caldria corregir) i s’instrumenta a través d’encàrrecs de gestió el que vol dir que l’ens controlat ha d’acatar les ordres d’obligat compliment que emanen de l’entitat controladora sigui el Servei Català de la Salut o qualsevol altra.

L’ús d’aquesta tècnica merament instrumental  ha perdut tot el sentit que se li podia trobar en el marc legislatiu de contractació pública anterior perquè les noves  directives europees permeten organitzar els serveis d’atenció a les persones (serveis socials , salut i educació) de manera que no sigui necessari celebrar contractes públics mitjançant concerts socials que queden al marge de la via contractual i que poden afectar tant a ens públics com a privats. Com a mostra l’esborrany d’Avantprojecte de llei de formes de gestió d’assistència sanitària finançada amb fons públics a càrrec del Servei Català de la Salut, quina memòria preliminar ha aprovat recentment el Consell de Direcció del CatSalut.

Lamentablement  l’expulsió de les entitats privades dels òrgans de govern dels consorcis per la raó “tècnica” exposada, fa presagiar  que en el futur no es podran incorporar a la seva governanza altres entitats privades dels territoris representants dels pacients, dels professionals  o de la ciutadania. Un mal negoci per al futur del sistema.

Barcelona 23 de març de 2017.

Francesc José María Sánchez

 

Advocat. Secretari del Cercle de Salut.

Comments (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top