El Pla d’Acció per a la Transformació del Sistema Nacional de Salut

Ha arribat a les meves mans la versió 5 de 14 de juliol del Pla d’acció per a la transformació del Sistema Nacional de Salut en l’era post Covid-19 que estan elaborant un grup d’experts i tècnics del Ministeri de Sanitat. És un document que pretén donar una visió estratègica de cap a on ha d’anar l’SNS en l’era pots-Covid-19, determinar quins són els principals reptes als quals ha d’enfrontar-se el sistema i establir línies d’actuació estratègiques i accions. Consta de 4 reptes 21 línies estratègiques i 45 accions.

Comparteixo el model assistencial que es planteja en el “Repte 1. Un Sistema Nacional de Salut per a la ciutadania. Un nou model assistencial integrat“-, encara que, com en el conjunt del document, trobo falta de concreció a les accions plantejades que són del tipus: “revisar els marcs”, “reorientar el model”, “reforçar la salut mental”, “dissenyar un model d’atenció integral”, “impulsar l’atenció a domicili”, “obrir els hospitals “(hospitals sense parets), “coordinar els sistemes sanitari i social”…, Trobo que són llocs comuns que he vist massa vegades escrits en documents que ja fan olor de naftalina. Però benvinguda sigui aquesta renovació dels vots per un sistema de salut integrat i integral que ha de treballar en xarxa basant-se en els equips dels professionals i empoderant als ciutadans, i considerar que el contínuum assistencial (que no és altra cosa que la percepció subjectiva del ciutadà de què està tractat -ben tractat- quan toca i allà on toca) ha d’incloure també l’atenció social.

Em voldria entretenir només en el “Repte 4. Cogovernança, bon govern, i bona gestió de les polítiques públiques en salut“, que planteja modificacions en l’arquitectura del sistema i el seu funcionament per a reforçar la cogovernança (paraula màgica que s’ha incorporat al lèxic dels responsables polítics en aquesta crisi sanitària que patim). És indubtable que davant de situacions extraordinàries que afecten la salut dels ciutadans s’ha de reforçar la coordinació i cooperació entre totes les autoritats sanitàries autonòmiques i estatal i que aquesta coordinació no pot ser fruit d’una improvisació en el moment que salta l’alerta sanitària, i, per tant, ha de ser una constant en el funcionament, també l’ordinari, del Sistema Nacional de Salut. Fins aquí el meu acord i a partir de l’enumeració d’aquest principi comencen, si no el meu desacord sí els meus dubtes sobre les mesures que de manera genèrica es plantegen:

• Potenciar l’estructura del Ministeri de Sanitat per incrementar el seu rol.
• Redissenyar l’arquitectura institucional del conjunt del SNS que segons el text suposa la creació d’una estructura nova amb personalitat jurídica pròpia que representi els interessos públics territorials. Un nou Insalud dirigit pel Ministeri?

Tenim prou experiències negatives per desconfiar a priori d’aquesta proposta de disseny que es planteja, sense massa concreció tot sigui dit, però que té un aroma recentralitzador.

El nostre Sistema Nacional de Salut ja té un òrgan de govern que aplega a totes les comunitats i ciutats autònomes i al Ministeri de Sanitat que és el seu Consejo Interterritorial, possiblement no cal crear noves estructures amb personalitat jurídica pròpia, i el que s’ha de fer és convertir d’una vegada per totes a aquest Consejo en el que hauria d’haver estat sempre el govern federal del SNS espanyol, que, recordem-ho, no és un sistema de salut estatal descentralitzat en les CCAA sinó que és la suma de tots els serveis autonòmics de salut amb competències pròpies (no delegades) més el Ministeri competent en matèria de salut del govern central i l’Ingesa que gestiona les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

Veurem com es concreten les mesures proposades per transformar el sistema, però aquestes no auguren res de bo.

Barcelona, 20 de juliol de 2020
Francesc José María.
Secretari del Cercle de Salut.