El sistema sanitari, a la cruïlla

Guillem López Casanovas
Catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra

En l’any de l’aniversari de la llei general sanitària, que és la llei de la universalització, la de l’Ernest Lluch, i potser precisament perquè ja fa quaranta anys, el sistema sanitari públic es mou entre reconeixements d’excel·lència i convulsions d’incertesa al voltant del seu futur. Vagues de metges i d’infermeres, queixes per les llargues llistes d’espera, el creixement de l’assegurança privada i un compromís professional minvant de la gent jove i de vells professionals ja cremats conviuen amb un sistema públic que mostra èxits en recerca biomèdica i en tractaments complexos que són l’enveja de molts sistemes occidentals. Què està passant, doncs, al nostre sistema de salut?

Anem a pams. Centrem-nos ara només en les disfuncions. Algunes encara són resultat de la confusió existent entre l’assistència sanitària universal per al ciutadà i la prestació de la seguretat social per als cotitzants. Una confusió visible en el rol que s’assigna als metges de primària amb les baixes laborals – una antigalla de quan es gestionava la baixa empresarial des de la Seguretat Social -, en el paper de la prescripció farmacèutica per a pensionistes – hereva de quan es compensava la pensió amb el medicament gratuït – i en la mateixa propietat dels edificis – que els sindicats i patronals reivindiquen com a seus perquè es van pagar amb cotitzacions, un fet que encara els dona un lloc en òrgans de govern com l’Institut Català de la Salut-. Però la confusió també es veu en el paper de les empreses col·laboradores que oferien sanitat als seus empleats a canvi d’una reducció de quotes, o en les pòlisses substitutives de cobertura sanitària d’algunes mutualitats professionals – com Muface per als funcionaris -. Tot un món legal que s’hauria de tancar definitivament i que no es correspon amb la realitat d’avui.

Sobrevola, així mateix, la qüestió de si sobren o falten metges en el sistema. Hem passat del reconeixement dels MESTO – que van entrar al sistema per la porta de darrere sense l’examen MIR -, als fins fa poc numerus clausus molt estrictes de les universitats públiques, àdhuc la proliferació actual de facultats de medicina a les universitats privades, fent ús de bona part del seu dispositiu assistencial. De moment tenim metges de totes les nacionalitats i sense una previsió clara del que el canvi demogràfic que vivim imposarà sobre el futur de la professió.

En l’escenari polític, la sanitat ha esdevingut una aposta ideològica. S’han abraçat experiències dispars, que van des d’una forta presència del sector privat amb ànim de lucre i impersonal – fons d’inversió i accionistes anònims – fins a la vanaglòria pretesa de l’estil més funcional del segle passat per part del govern espanyol actual. En qualsevol cas, i a la vista de les càrregues assistencials assumides, es detecta una baixa productivitat aparent, i tot i la factura creixent de la despesa pública es mantenen llistes d’espera elevades i expectatives poc reals sobre el paper de la medicina actual. Una situació que, com assenyalava recentment The Economist, s’ha enquistat a la majoria dels sistemes sanitaris. Els professionals que entren al sistema ja no consideren que “posar-hi moltes hores” – fent privada, mútues o el que calgui – sigui la manera d’aconseguir la compensació que no els dona el sou estatutari: prefereixen treballar menys i reivindicar augments salarials. La feminització de la professió també té la seva influència en la disponibilitat horària. Com a sector de negoci, les asseguradores aguanten bé per la via de l’atenció primera i les proves diagnòstiques, pagant poc als metges, que juguen el joc dels volants. Per altra banda, bona part de l’assistència privada treu pit amb indicadors de satisfacció elevats a través dels aspectes més pròxims del seu màrqueting vinculat a l’accés a certs equipaments assistencials.

Entre els disbarats i l’immobilisme, hauríem de trobar un espai per repensar el nostre sistema sanitari, si volem que la seva part més substantiva d’equitat poblacional tingui continuïtat. Sabem que una societat, quan es desenvolupa, dedica més recursos a la sanitat, però també que, fora dels elements objectivables d’eficiència en resultats, no és lògic que tota la despesa es financi exclusivament amb impostos. Cal obrir noves fonts de finançament, de manera similar al sistema que tenen les universitats públiques amb càrrec als usuaris (taxes més que preus), i fer reformes en les condicions de treball que associïn l’autonomia del professional a més responsabilitat financera, amb l’autonomia del treball per “compte propi” però el “compte aliè” a l’hora de la retribució. I, sobretot, convé preservar la legitimitat del sistema, ni que sigui per la banda dels tractaments complexos. Cal que es mantingui la idea que per a coses importants, poca broma: el sistema públic és el bo. I guanyar així l’estima perquè ningú vulgui abandonar el sistema públic a canvi d’un subsidi o d’una desgravació fiscal, confonent-se amb cants de sirena que poden agafar desprevingudes algunes parts importants de la població.

Aquest article s’ha publicat anteriorment al Diari Ara a data de 5 de maig de 2026