En defensa de la col·laboració publicoprivada en els serveis d’atenció a les persones

La vella i estèril polèmica sobre l’organització i gestió dels serveis públics i la seva titularitat s’ha tornat a fer present amb motiu de l’avantprojecte de llei  que pretén “blindar” el Sistema Nacional de Salut mitjançant la “gestió directa de caràcter públic” de l’atenció sanitària,  que impulsa la ministra de Sanitat  del govern espanyol Mònica García.

Considerem  que no es pot passar per alt el qüestionament interessat que, des d’una perspectiva ideològica no fundada en evidències, es formula contra la col·laboració publicoprivada, que ha estat i  és un dels pilars en el que es basen els quatre sistemes de l’estat del benestar en el nostre país: educació, serveis socials, promoció de l’autonomia  personal i atenció a la dependència i salut.

Sota una pretesa “nova moral pública” i  defensa dels serveis públics agitant el fantasma de la “privatització”, es confon (mal)intencionadament el servei públic amb la titularitat de la seva gestió, es fomenta la deslegitimació social de la col·laboració publicoprivada.

El servei públic i la seva protecció no depenen d’una prestació directa del servei des d’estructures administratives amb personal funcionari. Com té declarat reiteradament el Tribunal Constitucional l’externalització de la gestió dels serveis públics, en especial dels d’atenció a les persones, no desnaturalitza per si mateixa la seva essència pública. L’Administració Pública és la que defineix l’abast de la prestació dels serveis, qui ha de  garantir la seva qualitat així com els drets dels usuaris, establir com han de ser finançats aquests serveis i controlar l’execució dels contractes de serveis, els concerts socials  o les concessions.

També correspon a l’administració pública decidir en cada cas quina ha de ser la modalitat de la seva gestió: directa o indirecta. Decisió que s’ha de basar en els criteris d’una bona administració que són l’eficàcia i l’eficiència en l’ús dels recursos públics.

Per descomptat que els prestadors privats han d’assumir riscos com a requisit per legitimar l’obtenció d’un benefici econòmic que només serà moralment  i jurídicament reprovable si es basa en la mala qualitat del servei o les males condicions laborals del personal.

La gestió de la mateixa administració en el seguiment i la supervisió que es fa dels instruments contractuals i no contractuals que subscriu per a la gestió dels serveis públics, no justifica la regressió que suposa la pretesa reversió.

No es pot posar en qüestió i rebutjar d’entrada la col·laboració publicoprivada per apriorismes ideològics que, fins i  tot, poden no ser assumibles pressupostàriament.

Francesc José María Sánchez
Secretari del Cercle de Salut. Advocat i soci-director de FJM Advocats,

Barcelona, 14 de juny de 2024

Font: PIMEalDIA