Institut Català de la Salut: 15 anys d’empresa pública

Tal dia com avui, 18 de juliol de 2007, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de l’Institut Català de la Salut que va crear l’empresa pública ICS. Aquesta institució havia nascut  un quart de segle abans -1983- com entitat gestora de la Seguretat Social (l’INSALUD català), quan encara no es tenia notícia del Sistema Nacional de Salut -Llei General de Sanitat; 1986-  i l’única atenció sanitària finançada amb fons públics era la que depenia de la Seguretat Social.

L’encàrrec que vaig rebre del govern quan vaig assumir, el mes de desembre de 2006, la gerència de l’ICS  va ser que la llei, tan llargament esperada, fos aprovada amb el màxim consens polític i pau social.

Crec que els dos objectius els vam assolir abastament: el Ple Parlament va aprovar la llei amb el recolzament del PSC, Iniciativa Verds, ERC, CiU, PP i l’única abstenció dels dos diputats de Ciutadans per desacord amb com es tractava el català a la llei que exigia el seu coneixement al personal estatutari. De fet, aquesta va ser la penúltima llei que va suscitar grans consensos de país en l’àmbit de la salut, l’última va ser, dos anys més tard, la Llei de Salut Pública de Catalunya aprovada per unanimitat.

Avui en dia, lamentablement, és impensable assolir aquests graus de consens perquè la sanitat ha deixat de ser considerada un tema d’estat i se l’ha rebaixat al nivell de les altres qüestions que omplen les picabaralles de la política -amb “p” minúscula- a curt termini i en clau electoral a què ens tenen acostumats els nostres representants polítics.

L’altra condició -pau social- també es va complir. No es van suscitar les temudes mobilitzacions socials i sindicals, en part gràcies al gran esforç de comunicació que va fer tot l’equip directiu, que va recórrer tots els hospitals i territoris per explicar en viu i en directe al personal què es pretenia amb la creació de l’empresa pública. També vam prestar atenció a les forces sindicals, veïnals  i polítiques, anant a les seves seus per debatre la llei i dissipar en la mesura del possible els dubtes que podia generar.

Les grans temences eren la laboralització del personal i la privatització de l’entitat. Respecte a la primera vam deixar clar des del primer moment a les forces sindicals que el personal continuaria sent estatutari encara que la llei obria la porta  a la contractació de personal laboral. I respecte al mantra de la privatització vam explicar fins a la sacietat que la transformació de l’ICS en empresa pública no suposava la seva privatització doncs continuaria sent un ens públic pels quatre costats: titularitat, control i finançament públics per a la prestació de serveis públics. A mi m’agradava explicar-ho de la següent manera : Què és una au que té forma d’ànec i neda, camina i vola com un ànec? La resposta era senzilla: un ànec, excepte, com em va corregir un professional ebrenc, a les Terres de l’Ebre que era un “pato”.

Les úniques dues limitacions que el Govern de la Generalitat em van imposar van ser derivades d’un pacte amb la Intervenció:

1. La llei no podia desmembrar l’ICS que havia de continuar sent “uno y grande” (lo de “libre” més valia deixar-ho córrer), possiblement per això el Parlament va aprovar la llei un 18 de juliol, coincidint també amb el sant de la consellera Geli. I
2. De les tres formes de control que preveia la Llei de Finances Públiques, no es podia implantar el control posterior. De la intervenció prèvia a la que estava sotmesa l’entitat gestora s’havia de passar al control financer permanent de l’empresa pública.

Tret d’aquestes dues condicions podia fer la llei que tingués per convenient. De fet, vam fer servir el projecte de llei que ja havia entrat al Parlament a l’anterior legislatura i havia passat tots els tràmits previs d’informació pública  i obtingut els informes preceptius de diferents organismes com el Consell de Treball, Econòmic i Social, amb la intenció d’esmenar tot allò que no ens agradava durant el tràmit parlamentari com així va ser. Al projecte de llei, de 28 articles, els grups parlamentaris van presentar més de dues-centes esmenes, de les quals 95 eren induïdes pel meu equip directiu.

La negociació de la llei va ser una experiència professional i política impagable. Sentia  que fèiem una mena de perestroika -transformació des de dins amb les limitacions  que comportava- i glasnot – per millorar la transparència informativa d’una institució que era totalment opaca malgrat que gestionava més de 43.000 empleats i quasi 3.000 M€.

L’arribada de la crisi econòmica a finals del 2007 segurament va estroncar la possibilitat d’introduir reformes que la llei permetia, sense menysprear una bona dosi de  pensament “gattopardo” en alguns dirigents del sistema: si volem que tot continuï com està és necessari que tot canviï.

Per finalitzar aquest breu recordatori només vull deixar palès que els principis que han de regir la gestió de l’ICS, com reiteradament proclama la llei que el va crear, són: l’eficiència, autonomia de gestió i autonomia econòmica financera; eficàcia, simplificació, desconcentració, descentralització territorial, racionalització; transparència, agilitat, avaluació de la gestió, sostenibilitat, cooperació, participació social i corresponsabilitat dels seus professionals, continuum assistencial, equitat en l’accés a les prestacions, proximitat i orientació als ciutadans. A què sona a música celestial?

La llei de l’ICS és una llei senzilla i lleugera, amb consensos amb el que diu i en els seus silencis, que va fugir del reglamentarisme i, per tot això, és una llei perdurable en el temps i avui compleix el seu quinzè aniversari.

Barcelona, 18 de juliol de 2022.

Francesc José María Sánchez

Secretari del Cercle de Salut

Ex-director gerent de l’ICS