Intel·ligència artificial, ocupació i contracte social: les respostes que estem debatent són realment noves?

Miquel Arrufat Vila
Economista

En un article anterior reflexionava sobre una qüestió que cada vegada preocupa més economistes, empresaris i responsables públics: la possibilitat que la velocitat d’evolució de la intel·ligència artificial superi la capacitat d’adaptació dels mercats laborals i de les institucions. Segons el Fons Monetari Internacional, aproximadament el 40% dels llocs de treball mundials i prop del 60% dels llocs de treball de les economies avançades es troben exposats, en major o menor mesura, als efectes de la intel·ligència artificial. Aquesta exposició no implica necessàriament destrucció d’ocupació, però sí una transformació potencialment profunda de nombroses tasques i professions.

Si aquesta és la pregunta, n’apareix immediatament una segona: què hauríem de fer si aquest risc acabés materialitzant-se?

La història econòmica ens recorda que totes les grans revolucions tecnològiques han generat tensions similars. La mecanització va reduir dràsticament la demanda de treball agrícola. L’electrificació va transformar la indústria. La informatització va alterar completament nombrosos sectors de serveis. Tanmateix, aquestes transformacions es van desplegar durant dècades. La novetat de la intel·ligència artificial no és tant la seva capacitat de substituir o complementar tasques, sinó la velocitat amb què aquesta capacitat augmenta.

Aquesta és probablement la raó per la qual han reaparegut amb força propostes que molts consideraven gairebé utòpiques fa només uns
anys. Curiosament, una part important d’aquestes idees no provenen de Silicon Valley. Els directius tecnològics les han popularitzat, però moltes tenen arrels profundes en la teoria econòmica, la filosofia política i les polítiques públiques del segle XX.

La renda bàsica universal n’és probablemen l’exemple més conegut. En els darrers anys ha estat defensada per figures com Sam Altman, Elon Musk o Andrew Yang, que consideren que una automatització extensa podria reduir de forma significativa la necessitat de treball humà en nombroses activitats. Però la idea és molt anterior a la revolució de la IA. Milton Friedman, Premi Nobel d’Economia de 1976 i professor de la Universitat de Chicago, ja va defensar als anys seixanta un impost negatiu sobre la renda, un mecanisme proper a la renda bàsica universal encara que no equivalent, que perseguia l’objectiu de garantir uns ingressos mínims a tota la població. Més endavant, acadèmics com Philippe Van Parijs o Guy Standing van desenvolupar marcs teòrics que justificaven una renda bàsica com a instrument de llibertat econòmica i protecció davant mercats laborals cada vegada més inestables.

No obstant això, resulta significatiu que molts dels economistes més influents en el debat actual es mostrin força més prudents que els líders tecnològics. Joseph Stiglitz, guardonat amb el Premi en Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en memòria d’Alfred Nobel l’any 2001 i professor de la Universitat de Columbia, ha insistit reiteradament que el problema fonamental no és únicament garantir ingressos, sinó evitar una concentració excessiva dels beneficis de la innovació. Des de la seva perspectiva, una renda bàsica podria acabar convertint-se en una compensació monetària per una economia cada vegada més desigual sense corregir els mecanismes que generen aquesta desigualtat.

Daron Acemoglu, Premi en Ciències Econòmiques de 2024 i Institute Professor al Massachusetts Institute of Technology (MIT), comparteix una preocupació similar. La seva obra recent sosté que la qüestió decisiva no és tant com compensarem els treballadors afectats, sinó quin tipus d’innovació incentivarem. Per Acemoglu, la prioritat hauria de ser construir tecnologies que complementin les persones i augmentin la seva productivitat, no simplement reemplaçar-les per després compensar-les amb transferències públiques.

A més, fins i tot deixant de banda el debat filosòfic, la renda bàsica universal continua plantejant una pregunta estrictament econòmica: és fiscalment viable? Finançar una prestació universal suficient per garantir un nivell de vida digne exigiria volums de despesa pública extraordinaris. Aquesta és una de les raons per les quals, malgrat la seva popularitat mediàtica, encara no existeix cap gran economia desenvolupada que l’hagi implantat de forma generalitzada.

La segona gran resposta consisteix a repartir els guanys de productivitat en forma de temps lliure en lloc de fer-ho exclusivament en forma de beneficis empresarials o increments salarials. Aquesta idea tampoc és nova. El seu antecedent intel·lectual més conegut és John Maynard Keynes, que l’any 1930, en el seu assaig Economic Possibilities for our Grandchildren, imaginava que el progrés tecnològic acabaria permetent jornades laborals d’aproximadament quinze hores setmanals.

La predicció no es va complir, però la pregunta continua essent extraordinàriament actual. Si la intel·ligència artificial multiplica la productivitat, per què una part dels beneficis no hauria de traduir-se en menys hores de treball? Christopher Pissarides, Premi en Ciències Econòmiques de 2010 i professor de la London School of Economics, s’ha mostrat obert a explorar models que permetin repartir millor els guanys de productivitat derivats de la tecnologia i facilitar noves formes d’organització del treball sense necessitat de destruir ocupació.

També Michael Spence, Premi en Ciències Econòmiques de 2001, professor emèrit de Stanford University i professor de la Stern School of Business de la New York University, considera plausible que una part dels beneficis derivats de la IA es materialitzin en una combinació de majors salaris i més temps lliure. No obstant això, adverteix que aquest escenari només serà possible si els increments de productivitat són prou elevats i estan suficientment distribuïts entre sectors, empreses i treballadors.

Des del punt de vista econòmic, aquesta és probablement una de les mesures més sostenibles financerament, perquè no exigeix crear noves estructures massives de despesa pública. En canvi, requereix una profunda renegociació sobre com es distribueixen els guanys derivats de la productivitat.

Personalment, considero que aquesta és una de les reflexions més interessants del debat actual. Els economistes semblen preocupar-se menys per una destrucció instantània i generalitzada de llocs de treball i més per la manera com es distribuiran els guanys de productivitat que pugui generar la IA. En el fons, la qüestió no és tant tecnològica com distributiva.

Una tercera proposta, molt menys coneguda pel gran públic però amb una important tradició acadèmica, consisteix a garantir un lloc de treball a qualsevol persona que vulgui treballar. Les anomenades polítiques de Job Guarantee, desenvolupades especialment per l’economista Pavlina Tcherneva, parteixen de la idea que l’Estat hauria d’actuar com a ocupador d’última instància. Aquesta aproximació resulta especialment interessant quan es compara amb les reflexions de David Autor, professor d’Economia al MIT i una de les principals autoritats mundials en mercat laboral i automatització. Autor ha insistit durant anys que el treball no és només una font d’ingressos. També és una font d’aprenentatge, d’experiència, d’identitat professional i de mobilitat social. Des d’aquesta perspectiva, la simple substitució de salaris per subsidis podria resultar insuficient si el que desapareix són també els mecanismes de desenvolupament professional i acumulació de capital humà.

Aquesta és una de les raons per les quals alguns economistes laborals observen amb més simpatia les polítiques de garantia d’ocupació que no pas les rendes bàsiques universals. El principal inconvenient és la seva complexitat operativa i pressupostària. No n’hi ha prou amb crear llocs de treball; cal assegurar que aquests llocs generin valor econòmic i social real.

Una altra proposta recurrent és l’impost als robots o als sistemes d’intel·ligència artificial. La idea va ser popularitzada per Bill Gates l’any 2017 i ha reaparegut periòdicament a mesura que les capacitats de la IA han anat avançant. L’argument és aparentment senzill: si les empreses substitueixen treballadors per màquines, una part dels estalvis generats hauria de contribuir a finançar la transició dels treballadors afectats.

No obstant això, aquí apareixen importants reserves econòmiques. Gravar les màquines implica, en certa manera, gravar una forma concreta d’inversió productiva. El risc és que una política concebuda per protegir l’ocupació acabi reduint la innovació i el creixement futurs. A més, existeix una dificultat conceptual considerable: què és exactament un robot en una economia digital? On acaba una eina de software i on comença una tecnologia susceptible de ser gravada?

Potser per aquesta raó alguns experts estan mostrant interès per una proposta diferent: el dividend de la intel·ligència artificial. OpenAI, Anthropic i diversos responsables polítics han plantejat la possibilitat de crear fons públics que permetin distribuir entre la ciutadania una part dels beneficis extraordinaris generats per la IA. Aquesta idea tampoc és completament nova. Té un precedent especialment interessant en l’Alaska Permanent Fund, creat el 1982 per distribuir entre els ciutadans una part dels ingressos derivats dels recursos petrolífers de l’estat. El paral·lelisme és evident: si una societat decideix que els beneficis derivats dels recursos naturals han de ser compartits, podria defensar també que els beneficis extraordinaris generats per una tecnologia transformadora tinguin algun mecanisme de distribució col·lectiva.

Des d’aquesta perspectiva, la proposta encaixa força bé amb una de les preocupacions centrals de Stiglitz: qui capturarà la riquesa creada per la IA i de quina manera es distribuirà. Tanmateix, continua essent una idea embrionària que planteja interrogants importants sobre governança, propietat i sostenibilitat financera.

A més, convé recordar que el context institucional europeu és diferent del nord-americà. És probable que a Europa, amb estats del benestar més desenvolupats i sistemes de protecció social més amplis, el debat se centri menys en una renda bàsica universal estricta i més en la formació permanent, la reducció del temps de treball, les polítiques actives d’ocupació i els mecanismes de redistribució vinculats als guanys de productivitat.

Però de què estem parlant exactament?

En llegir debats sobre renda bàsica universal, reducció de jornada, garanties públiques d’ocupació o dividends derivats de la intel·ligència artificial, és legítim plantejar-se una pregunta: ens trobem realment davant d’un canvi tan profund que justifiqui replantejar institucions que han estructurat les economies modernes durant més d’un segle?

La resposta depèn, en gran mesura, de quina tecnologia imaginem quan parlem d’intel·ligència artificial.

La intel·ligència artificial que utilitzem avui és extraordinàriament potent, però continua essent essencialment especialitzada. Pot redactar textos, generar programari, traduir documents, resumir informes, detectar anomalies mèdiques o analitzar grans volums de dades. Cada vegada és millor en aquestes funcions, però continua actuant dins d’àmbits específics. És comparable a un especialista excepcional en una disciplina concreta: extraordinàriament competent en allò per al qual ha estat dissenyat, però sense una comprensió general del món.

La denominada Intel·ligència Artificial General (Artificial General Intelligence o AGI) representaria un salt qualitatiu molt diferent. Es tractaria d’un sistema capaç d’aprendre i desenvolupar pràcticament qualsevol activitat intel·lectual que pugui realitzar una persona. Podria analitzar els comptes d’una empresa, redactar una estratègia comercial, estudiar medicina, interpretar legislació, desenvolupar una recerca científica o aprendre una nova professió sense haver estat entrenat específicament per a cadascuna d’aquestes funcions.

En essència, una AGI disposaria d’una capacitat d’aprenentatge general comparable a la d’un ésser humà.

Més enllà encara apareix el concepte de Superintel·ligència Artificial (Artificial Superintelligence o ASI), popularitzat pel filòsof Nick Bostrom en la seva obra Superintelligence publicada l’any 2014.

La diferència entre aquests tres estadis es pot entendre fàcilment amb un exemple.

La IA actual pot jugar als escacs millor que qualsevol ésser humà, però fora d’aquest domini les seves capacitats són limitades.

Una AGI podria jugar als escacs, dirigir una empresa, redactar una tesi doctoral, elaborar una reforma fiscal, gestionar un hospital i aprendre física quàntica amb una flexibilitat similar a la d’una persona molt qualificada.

Una superintel·ligència artificial, en canvi, podria descobrir noves teories científiques, desenvolupar medicaments revolucionaris, dissenyar tecnologies que avui no podem imaginar i fer-ho a una velocitat enormement superior a la nostra.

És precisament aquesta possibilitat la que explica per què economistes, responsables polítics i líders empresarials han començat a reconsiderar institucions que semblaven plenament consolidades.

Potser la conclusió més sorprenent és que moltes de les solucions que avui associem a la intel·ligència artificial van ser formulades molt abans que existissin ChatGPT, Gemini o Copilot. La renda bàsica té antecedents en Milton Friedman. La reducció de jornada apareix en Keynes. Les garanties públiques d’ocupació recorden experiències com el New Deal de Roosevelt. Els dividends ciutadans troben paral·lelismes en mecanismes com l’Alaska Permanent Fund.

En aquest sentit, la intel·ligència artificial no està generant necessàriament noves respostes. El que està fent és obligar-nos a revisitar preguntes que l’economia porta gairebé un segle formulant-se: com distribuïm els guanys de productivitat, quin paper ha de jugar el treball en la nostra societat i com evitem que el progrés tecnològic acabi convertint-se en una font de desigualtat en lloc de prosperitat compartida.

I probablement aquesta és la qüestió més rellevant de totes. No si la IA substituirà llocs de treball, sinó si serem capaços de construir les institucions adequades perquè els seus beneficis acabin arribant al conjunt de la societat. Perquè, en última instància, la tecnologia determinarà allò que serà possible; les institucions determinaran qui se’n beneficiarà.

Referències i inspiració. Les idees exposades en aquest article beuen de les aportacions de Keynes, Friedman, Stiglitz, Acemoglu, Autor, Spence i Pissarides sobre productivitat, mercat laboral, innovació i distribució de la renda, així com dels treballs de Van Parijs, Standing i Tcherneva sobre renda bàsica i garantia d’ocupació. La reflexió sobre Intel·ligència Artificial General (AGI) i Superintel·ligència Artificial (ASI) està inspirada principalment en les aportacions de Nick Bostrom i en els debats actuals impulsats per institucions com el MIT, el Fons Monetari Internacional, OpenAI i Anthropic.