Intel·ligència artificial, ocupació i el factor que més hauria de preocupar-nos: la velocitat del canvi

Miquel Arrufat
Economista

Pocs debats econòmics generen avui tanta controvèrsia com l’impacte que la intel·ligència artificial tindrà sobre l’ocupació. Mentre alguns anuncien una explosió de productivitat comparable a les grans revolucions industrials, altres alerten sobre una destrucció massiva de llocs de treball. Curiosament, les veus més prestigioses de l’economia mundial estan començant a convergir en un diagnòstic diferent: el principal risc no és la tecnologia en si mateixa, sinó la velocitat amb què està avançant.

La història econòmica ens mostra que les grans transformacions tecnològiques han acabat generant més prosperitat que perjudicis. La mecanització va reduir l’ocupació agrícola però va impulsar la indústria. L’electricitat va transformar completament els processos productius. La informàtica i Internet van fer desaparèixer nombroses tasques, però també van crear sectors sencers d’activitat econòmica. No obstant això, totes aquestes revolucions es van desplegar durant dècades, permetent que empreses, treballadors i institucions s’adaptessin gradualment. La intel·ligència artificial presenta una diferència fonamental: el cicle d’innovació es mesura en mesos i no en dècades.

Aquesta és precisament la preocupació que emergeix en bona part de la literatura econòmica més recent. Daron Acemoglu, guardonat l’any 2024 amb el Premi en Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en memòria d’Alfred Nobel i Institute Professor al Massachusetts Institute of Technology (MIT), sosté que el futur de la IA no està predeterminat. En les seves intervencions posteriors al Nobel i en els seus treballs sobre l’economia de la intel·ligència artificial defensa que existeixen dues trajectòries possibles. Una primera orientada a automatitzar tasques i substituir treballadors per reduir costos. Una segona orientada a augmentar les capacitats humanes, generar noves activitats productives i complementar el treball. Segons Acemoglu, les decisions empresarials, institucionals i reguladores dels pròxims anys determinaran quina d’aquestes dues vies acabarà predominant.

Aquesta idea resulta especialment rellevant perquè qüestiona una de les creences més esteses sobre el progrés tecnològic: la seva aparent inevitabilitat. Acemoglu insisteix que les tecnologies no són neutrals. Són desenvolupades per organitzacions que responen a incentius econòmics concrets. Per aquest motiu, el debat central no és tecnològic sinó estratègic: volem una IA que substitueixi persones o una IA que augmenti la seva productivitat i la seva capacitat de generar valor?

En aquesta mateixa línia destaca la contribució de David Autor, professor d’Economia al MIT, codirector del programa Work of the Future i un dels investigadors més influents del món en l’estudi dels efectes de l’automatització sobre l’ocupació. Autor ha demostrat durant dècades que les tecnologies no acostumen a eliminar completament les professions, sinó que transformen les tasques que les integren. La seva coneguda aproximació basada en les tasques (task-based economics) mostra que el mercat laboral evoluciona a mesura que les màquines assumeixen determinades funcions i els treballadors es desplacen cap a activitats on continuen aportant valor diferencial. Aquesta perspectiva és especialment útil per entendre la IA: la pregunta rellevant no és quants llocs de treball desapareixeran, sinó quines tasques continuaran requerint judici humà, responsabilitat, creativitat, lideratge, empatia i capacitat relacional.

Des d’una perspectiva diferent però complementària, Joseph Stiglitz, Premi en Ciències Econòmiques l’any 2001, professor de la Universitat de Columbia i antic economista en cap del Banc Mundial, ha situat el focus en la distribució dels beneficis derivats del progrés tecnològic. La seva preocupació principal no és tant l’impacte directe sobre l’ocupació com la possibilitat que els guanys de productivitat es concentrin en un nombre reduït d’empreses i propietaris del capital. Stiglitz ha advertit reiteradament que la tecnologia pot augmentar simultàniament la productivitat i la desigualtat si les institucions no són capaces de garantir mecanismes efectius de formació, adaptació i mobilitat laboral.

Quan s’observen conjuntament els plantejaments d’Acemoglu, Autor i Stiglitz emergeix una conclusió clara: el principal risc no és que les màquines substitueixin determinades tasques. Això ha succeït repetidament al llarg de la història. El risc és que la velocitat de substitució sigui superior a la capacitat de requalificació dels treballadors, a la velocitat d’adaptació de les empreses i a la capacitat de resposta de les institucions.

Aquest mateix factor temporal ocupa un lloc central en les reflexions de Michael Spence, Premi en Ciències Econòmiques l’any 2001, professor emèrit de Stanford University i professor de la Stern School of Business de la New York University. Spence considera que la intel·ligència artificial pot generar guanys molt significatius de productivitat i contribuir al creixement econòmic durant els pròxims anys. Tanmateix, també alerta que els beneficis macroeconòmics poden arribar molt abans que els mecanismes socials d’adaptació. En altres paraules, la productivitat pot créixer abans que els treballadors desplaçats trobin noves oportunitats laborals, generant tensions econòmiques i socials durant aquest període de transició.

Christopher Pissarides, Premi en Ciències Econòmiques l’any 2010 i professor de la London School of Economics, aporta encara una altra perspectiva de gran interès. Malgrat mantenir una visió relativament optimista sobre la capacitat de les economies per generar noves ocupacions, les seves intervencions recents han posat el focus sobre un fenomen menys visible però potencialment molt important: l’erosió dels llocs d’entrada a professions altament qualificades. En sectors com els serveis jurídics, les finances, la consultoria o algunes activitats administratives, les eines d’IA permeten que professionals sèniors realitzin tasques que fins ara eren desenvolupades per perfils júniors. Això podria reduir les oportunitats de formació inicial i dificultar la renovació del capital humà necessari per alimentar aquestes professions en el futur.

Paul Krugman, Premi en Ciències Econòmiques l’any 2008 i professor distingit del Graduate Center de la City University of New York, ha destacat una característica singular de la IA generativa respecte a revolucions tecnològiques anteriors. Mentre moltes onades d’automatització van afectar inicialment el treball manual o rutinari, la IA generativa està demostrant una capacitat notable per processar informació, resumir documents, redactar textos, identificar patrons i donar suport a activitats pròpies de professions qualificades de coll blanc. Per primera vegada, una tecnologia presenta una capacitat significativa per intervenir directament en una àmplia gamma de tasques cognitives.

Les dades disponibles reforcen la necessitat d’abordar aquesta qüestió amb rigor. El Fons Monetari Internacional estima que aproximadament el 40% dels llocs de treball mundials estan exposats a la IA, percentatge que s’eleva fins a prop del 60% en les economies avançades. L’organisme també assenyala que la tecnologia té el potencial tant d’incrementar la productivitat com d’ampliar les desigualtats, depenent del grau en què els beneficis siguin compartits entre empreses, treballadors i societat.

És important subratllar que exposició no significa desaparició. Històricament, les ocupacions rarament s’extingeixen de manera sobtada. El que acostuma a produir-se és una transformació profunda de les funcions, de les competències requerides i del valor econòmic assignat a determinades habilitats. Per això, probablement, el debat està sovint mal plantejat. La qüestió no és si la IA substituirà els treballadors. La qüestió és quins treballadors seran complementats, quins seran desplaçats i com es distribuiran els guanys de productivitat generats per la tecnologia.

La primera Revolució Industrial va necessitar gairebé un segle per desplegar plenament els seus efectes. La revolució de la intel·ligència artificial podria fer-ho en una dècada. Els economistes no discuteixen tant si aquesta tecnologia generarà riquesa. El que discuteixen és qui la capturarà, com es distribuirà i si disposarem del temps necessari per adaptar-nos.

En última instància, el desafiament de la intel·ligència artificial no és tecnològic. És institucional, econòmic i social. La qüestió decisiva no és què serà capaç de fer la IA d’aquí a deu anys. La qüestió és si serem capaços de construir els incentius, les polítiques i les organitzacions necessàries perquè els enormes guanys de productivitat que promet aquesta tecnologia es transformin en prosperitat compartida i no en una nova font de concentració de renda, desigualtat i fractura social. Aquesta és, probablement, la veritable pregunta que Acemoglu, Autor, Stiglitz, Spence, Pissarides i Krugman, des de perspectives diferents, estan convidant les nostres societats a formular.