La innovació: la clau de la sostenibilitat del SNS

Antoni Gilabert Perramon. PharmaD, PhD.
Director d’Innovació (CINO) de l’Hospital del Mar de Barcelona i ex-Director d’Innovació i partenariat del Consorci de Salut i Social de Catalunya.

La sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut (SNS) és quelcom que preocupa i ocupa a polítics, gestors i professionals. Es tracta d’un tema recurrent fruit d’una història d’èxit. L’èxit de la ciència, de la tecnologia, de les infraestructures sanitàries, de les polítiques de salut pública, de l’activitat professional… Un èxit que es tradueix en un increment de la demanda fruit de l’envelliment i la cronicitat, i tot plegat acompanyat d’uns costos creixents de la tecnologia, com ara els medicaments i els dispositius mèdics.

Si imaginem la sostenibilitat del SNS com una cúpula enorme, com la podem sostenir sense que caigui? Quina és la “clau de volta” que ha de donar estabilitat a l’estructura? La forma clàssica d’aguantar la cúpula de la sostenibilitat del SNS ha estat i s’ha fet en gran mesura a base de persones sostenint la volta i entaforant diners per tal que no es desplomi. Podeu visualitzar la imatge? Una cúpula amb el nom de SNS amb un munt de persones a sota aguantant-la i com a clau de volta una carretada d’euros.

La veritat és que fins ara ha anat aguantant amb més d’un ensurt i algun accident. Però la pregunta és si aguantarà gaire més. És clar que continuarà sent necessari el factor humà i el finançament econòmic, però amb això no n’hi haurà prou. El perill rau tant en el risc d’ensorrament de la volta com en la temptació d’anar-la aprimant, renunciant a prestacions, per tal que no pesi tant.

Així doncs, que pot aguantar i garantir la sostenibilitat de la cúpula? La clau de volta de la sostenibilitat que estabilitzi estructuralment la cúpula serà i haurà de ser la innovació. La innovació com l’element clau sobre què ha de pivotar la sostenibilitat. I com es pot aconseguir això amb la innovació?

Doncs de la mateixa manera que les empreses del mercat sobreviuen a força d’innovar per fer diners, el SNS ha i haurà d’innovar per poder estalviar diners, ser més eficient, i fer lloc per l’increment de la demanda i l’arribada de noves tecnologies. És a dir, fer més amb menys o amb el mateix. Això es pot fer?

Definitivament, sí. Tenim un riquíssim ecosistema de recerca que genera molt coneixement. La clau és convertir aquest coneixement en quelcom tangible que pugui adoptar-se per ajudar a resoldre les múltiples necessitats de sistema d’una forma eficient, és a dir, en innovació. Hi ha qui diu que la recerca és posar diners per generar coneixement, mentre que la innovació és agafar aquest coneixement i convertir-lo en diners. Hi estic totalment d’acord.

Queda clar que el sector privat amb ànim de lucre innova fonamentalment per poder fer diners amb el valor de la innovació aportada. I és aquest valor el que és apreciat, adoptat i genera disponibilitat per comprar-lo i pagar-lo. L’exemple paradigmàtic en el nostre cas el lidera la indústria farmacèutica i de tecnologia mèdica que genera innovació en forma de nous medicaments o dispositius que aporten beneficis i valor a la societat en forma de més salut. Pel SNS, però aquest “fer diners” entre cometes també vol dir estalviar diners, generar un valor en forma de resultats en salut, ser més eficient o implantar un nou procés o servei que millori l’anterior i que aporti un valor tangible a la societat.

La innovació no només és tenir una bona idea. Innovar significa adoptar. Si una nova cosa, procés o idea no s’adopta no és innovació. I perquè alguna cosa s’adopti, vol dir que algú l’ha de voler “comprar”. Així doncs, la innovació té una base pragmàtica, a diferència de la recerca que està més enfocada a generar coneixement i a respondre la pregunta del “Per què”. La innovació, en canvi, es pregunta constantment “Per què no”. Perquè no fer alguna cosa millor de forma diferent. La pregunta del “Per què no?” està molt més orientada a la solució d’un problema i a la seva posada en pràctica per assolir uns resultats.

I aquí arribem a la clau de tot plegat. Com es pot adoptar en el SNS una innovació, per exemple un nou servei de telemonitorització a domicili de pacients amb insuficiència cardíaca? Un servei que pot abaratir el cost del procés i generar major qualitat de vida i resultats en salut per al pacient. Doncs simplement des d’una mirada pragmàtica del SNS, amb una mirada clara i decidida cap als resultats i a la incorporació d’innovació cost/efectiva. Un SNS que incentivi i pagui tot allò que millori i faci més eficient l’assistència a canvi de desincentivar el que no ho és tant.

Tots tenim deures per fer. I aquests deures es poden resumir en una paraula: innovar. Innovar des de les organitzacions sanitàries i innovar des del mateix SNS en models de concertació i contractació orientats a incentivar aquesta innovació. És a dir, innovar des de fora però també sobretot des de dins, i innovar des de baix però també des de dalt.

En definitiva, la cúpula de la sostenibilitat del SNS no caurà si tots innovem, cadascú en el seu camp, ja sigui assistencial, diagnòstic, terapèutic, regulador, comprador, concertació, models de pagament, cartera de serveis, etc.

12 de maig de 2025