La invisibilitat de les dones científiques

Josep Maria Argimon
Director de Relacions amb el Sistema de Salut de la Fundació Pascual Maragall

L’any 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, amb l’objectiu de visibilitzar la tasca de les dones en aquest àmbit i de crear referents femenins per a les generacions més joves que contribueixin a fomentar les vocacions científiques.

La invisibilitat de les dones en la ciència es pot analitzar des de moltes perspectives i a partir de diversos indicadors, però hi ha dos efectes que l’exemplifiquen perfectament: l’efecte Mateu i l’efecte Matilda. El primer va ser descrit pel sociòleg Robert K. Merton (1910–2003) en un article publicat l’any 1968 (Science, 159:56–63) i posa de manifest la tendència a atribuir una major visibilitat i reconeixement a les contribucions científiques de persones amb més renom, en detriment d’altres investigadores i investigadors menys coneguts que poden haver-hi contribuït tant o més.

Aquestes persones – o institucions – més reconegudes acostumen a rebre més finançament, més oportunitats de promoció i més cites, fet que genera un cercle de retroalimentació que reforça encara més l’efecte Mateu. Aquest fenomen pren el nom de l’evangeli de Sant Mateu (13:12) i de la paràbola dels talents (entesos com a moneda, no com a capacitat intel·lectual), on s’afirma: «Perquè a aquell qui té, se li donarà i en tindrà més; però a aquell qui no té, se li prendrà fins i tot el que té».

L’efecte Mateu és prou conegut dins la comunitat científica, i el pateixen especialment les persones més joves i les dones. El que és menys conegut, però, és que el treball de camp que va donar lloc a la seva formulació havia estat realitzat per una dona, Harriet A. Zuckerman (1937), que en aquell moment era doctoranda de Robert K. Merton. L’any 1965 va defensar la seva tesi doctoral, en la qual posava de manifest que molts científics de gran renom no reconeixien adequadament les aportacions dels científics joves amb qui havien col·laborat.

El lector ja deu pensar cap on vaig. A l’article on es descriu per primera vegada l’efecte Mateu només hi figura un únic autor, R. K. Merton, tot i que inclou una breu nota final on es reconeix la tasca de H. A. Zuckerman i la seva tesi doctoral a la Universitat de Columbia. Així doncs, l’article que defineix l’efecte Mateu esdevé, paradoxalment, un exemple flagrant del mateix fenomen. Cal dir que, en un article posterior en què s’aprofundia en aquest efecte, el mateix Merton va reconèixer no només la contribució de Zuckerman, sinó també que hauria d’haver figurat com a coautora del primer treball.

Acabaré amb una xafarderia: en Robert i la Harriet, amb una diferència de 27 anys, es casaren el 1993.

L’efecte Matilda va ser descrit per la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter l’any 1993 i fa referència a l’ocultació sistemàtica de les aportacions i descobriments de moltes dones científiques, el treball de les quals ha estat injustament atribuït als homes amb qui col·laboraven.

L’efecte pren el nom de Matilda Joslyn Gage (1826–1898), activista nord-americana, sufragista, abolicionista i lliurepensadora, que l’any 1883 va escriure l’assaig La dona com a inventora. En el seu treball, Rossiter recull nombrosos exemples especialment significatius del paper determinant de moltes dones en la innovació científica i tecnològica, bona part dels quals continuen sent desconeguts per a la majoria de la població.

La bretxa de gènere travessa tots els àmbits de la vida, i la recerca no n’és cap excepció. Tot i que en ple segle XXI la situació ha millorat lleugerament, encara queda un llarg camí per recórrer; només cal observar quantes dones ocupen actualment llocs de direcció als centres de recerca del nostre país.