La Llei de Gestió Pública de la sanitat olora a naftalina

Francesc José María
Secretari del Cercle de Salut i director del Consorci de Salut i Social de Catalunya.

El Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut fa olor de naftalina. Ho fa tant perquè reprèn enfocaments de gestió que crèiem superats com per la potencial degradació que la seva aprovació podria suposar per al sistema públic de salut.

Comencem pel desenllaç: la derogació de la demonitzada Llei 15/1997, sobre habilitació de noves formes de gestió al Sistema Nacional de Salut. En el seu moment, aquesta norma va constituir un element clau de modernització en obrir la porta a noves fórmules de gestió i la col·laboració publicoprivada, amb l’objectiu de millorar l’eficàcia i la qualitat dels serveis sanitaris.

Però què diu aquesta llei perquè hagi de ser derogada? És una norma breu, amb un únic article dividit en tres apartats i una disposició addicional. En el primer apartat s’assenyala que qualsevol nova fórmula de gestió, en tot cas, ha de garantir i preservar la condició de servei públic, i que les entitats que es constitueixin han de ser de naturalesa o titularitat pública. Per part seva, l’apartat tercer estableix que la prestació dels serveis sanitaris es pot dur a terme mitjançant acords, convenis o contractes amb entitats públiques o privades, d’acord amb la Llei General de Sanitat.

El contingut del primer apartat té, doncs, un caràcter inequívocament públic. I, si no es modifica la Llei General de Sanitat —que ja preveu la possibilitat d’establir convenis singulars amb hospitals privats i fer concerts—, no serveix de res derogar l’apartat tercer amb la pretensió d’eliminar la col·laboració publicoprivada, que continuarà trobant empara legal. La modificació de la Llei General de Sanitat que preveu el Projecte de Llei no elimina aquests convenis, encara que sí que pretén endurir els seus requisits.

La disposició addicional de la Llei 15/1997, per part seva, fa referència als consorcis sanitaris. Va ser incorporada posteriorment en el marc de la regulació introduïda per la Llei de Règim Jurídic del Sector Públic de 2015, amb l’objectiu d’aclarir-ne l’adscripció administrativa.

Convé assenyalar aquí que la proposta de llei endureix el règim jurídic dels consorcis sanitaris en limitar-ne la composició a administracions públiques o entitats del sector públic i excloure la participació d’entitats privades amb interessos concurrents. Tot i així, la normativa general permet aquesta participació sense que els consorcis perdin, per això, la condició d’entitats de dret públic.

Tot apunta que aquesta referència als consorcis constitueix la picada d’ullet amb què la ministra vol fer veure que es blinda el model sanitari català. Res més lluny de la realitat: ni aquesta menció ni la disposició transitòria —que estableix que els acords, concerts i contractes vigents continuaran aplicant-se fins al venciment natural (faltaria més!)— ofereixen garanties de futur per al sistema sanitari de Catalunya.

La incorporació d’entitats privades al sistema sanitari no és una qüestió de dècades, com suggereix el Projecte de Llei, sinó de segles d’història. El model sanitari català, de responsabilitat pública, se sustenta en un mapa de proveïdors caracteritzat per una àmplia presència d’institucions sense ànim de lucre i d’entitats de l’economia social i solidària —fundacions, mutualitats, ordres religioses, cooperatives o societats professionals—, algunes de trajectòria secular, sorgides de l’impuls de la societat civil.

Les fundacions, ja siguin d’origen civil o religiós, han estat històricament –i continuen sent– una peça clau del sistema sanitari català. N’hi ha prou com a exemple que quatre de les fundacions que actualment gestionen serveis públics de salut en règim de concert i formen part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (Siscat) van ser creades abans de la constitució de les primeres Corts Catalanes al 1.283. La més antiga, la fundació que gestiona l’hospital de la Seu d’Urgell, ja parava atenció a pelegrins del Camí de Santiago al 1.039. En canvi, els hospitals de gestió directa són relativament recents: el més antic a Catalunya tot just acaba de fer setanta anys.

El Projecte de Llei, en ignorar aquesta realitat, equipara aquesta constel·lació d’entitats proveïdores sense ànim de lucre —i amb una clara vocació de servei públic— amb entitats de caràcter capitalista l’objectiu prioritari de les quals és l’obtenció de beneficis.

En definitiva, el text parteix d’un diagnòstic erroni i proposa solucions que, lluny de modernitzar el sistema, l’empenyen enrere. En desdibuixar la trajectòria, la diversitat i el valor d’aquests actors, no sols distorsiona el model sanitari català, sinó que posa en risc els equilibris que ho han fet possible. Perquè afeblir aquesta pluralitat no equival a reforçar el que és públic, sinó, més aviat, a empobrir-lo.

Aquest article s’ha publicat anteriorment a Redacció Médica a data de 31 de maig de 2026