La llei de gestió pública i integritat del SNS: Quin error, quin immens error!

Francesc Moreu
Soci director de Moreu i Associats

Introducció

El projecte estrella de Mónica García, ministra de Sanitat, és una llei que protegeixi l’SNS de l’“afany de lucre” del sector privat en la seva relació amb el sector públic. El meu penúltim post en aquest bloc [Fundació Signo] el vaig dedicar a una anàlisi sobre el sector privat que incloïa tota una sèrie de consideracions sobre el que titulava com el necessari networking entre el sector públic i privat en benefici dels ciutadans.

Amb l’anunci de la consulta pública sobre aquesta llei m’agradaria sumar-me a les diferents veus que han expressat la seva opinió sobre això per ajudar aquesta reflexió col·lectiva.

Provisió o assegurament?

No crec que pugui oblidar-se en l’anàlisi de la qüestió la realitat esdevinguda des del 2018 fins al dia d’avui en què el nombre de ciutadans que opta per una assegurança privada ha crescut en gairebé 2 milions, de manera que són al voltant de 13 milions els que opten per aquest tipus de cobertura, un 26% del total de la població.

Estranya, doncs, davant d’aquesta realitat, que no s’analitzi el perquè del fenomen d’aquesta deserció (que atenta la cohesió social i suposa 11.000 milions d’euros de despesa de butxaca en aquesta cobertura addicional causada, en bona mesura, pel descontentament dels ciutadans per l’atenció pública rebuda). I en comptes de preguntar-se per les seves causes, si realment preocupa la cohesió social esmentada, es posi el focus en els 9.500 milions d’euros de la concertació que representen amb prou feines un 9,5 % de la despesa pública en salut a Espanya i que permet aportar amb aquest percentatge del 9,5 un 29% de les altes públiques, un 28% de les consultes, un 30% de les urgències i un 33% de les intervencions quirúrgiques.

És fàcil deduir d’aquests números que les prestacions que ofereixen els prestadors privats (fins i tot acceptant la major complexitat de les ofertes als centres propis) són més eficients que les que ofereix el sector públic, i que a l’àmbit sociosanitari el 68 % dels prestadors són privats i en l’atenció a la salut mental i les addiccions aquest percentatge és del 62%, cosa que evidencia la dificultat de substituir-lo si la llei prosperés en els termes que es pretén.

És difícil, en un altre ordre de coses, comprendre com pot casar una llei d’universalització amb aquesta limitació de la concertació quan les prestacions addicionals són prestades avui dia, majoritàriament (odontologia, per exemple), pel sector privat. Cal no oblidar que l’important, substantiu, és l’assegurament, el contingut de la pòlissa i les seves promeses de valor i que l’adjectiu és qui et presta el servei si les exigències són iguals per a tota mena de proveïdors.

I si ho mirem d’una altra manera?

Quan llegim l’exposició de motius del perquè d’aquesta llei ens trobem amb “la pèrdua de la capacitat de control de les administracions públiques, el blindatge dels contractes amb el sector privat (la qual cosa obliga, en situacions de crisi, a repercutir les restriccions pressupostàries al sector públic), la manca de transparència en les liquidacions de les prestacions i la incapacitat de les administracions públiques de revertir privatitzacions dutes a terme per governs anteriors”, la qual cosa es tradueix, purament i simplement, en la incapacitat de l’administració d’exercir com hauria tant de la seva funció d’“auctorites i potestes” com la gestió adequada dels concerts esmentats.

La solució sembla fàcil si tant els dispositius públics com privats estan subjectes a les mateixes regles d’acreditació i homologació, han de complir els objectius del Pla de Salut i Pla de Serveis de la CCAA de la qual es tracti, se’ls exigeixin els mateixos estàndards de qualitat i garanties explícites, es controlen les derivacions espúries, se’ls retribueix com els mateixos paràmetres de contraprestació econòmica i se’ls exigeix, ​​als uns i als altres, transparència en els resultats. Si això fos així, problema resolt.

Per facilitar tot això, òbviament, s’han de separar les funcions reguladores de les d’assegurament, així com de les de provisió, per poder complir amb el rol de conselleria de tothom, públic i privat, tant a l’assegurament com a la provisió, i convertir el mecanisme d’assignació de recursos via pressupostos en allò públic en un de compra de serveis, sigui quin sigui el mecanisme utilitzat per a això, en igualtat de condicions per a tota mena de proveïdors, gestionat no per una “Direcció General” sinó per una “Asseguradora Pública” que es gestiona com a tal.

Si el sector públic és incapaç de fer complir les condicions contractuals als proveïdors, el problema és del sector públic, que no respon a les seves obligacions davant dels ciutadans que no són altres que assegurar l’equitat i la qualitat dels serveis, per això la seva legitimació davant aquests no passa per la publificació de les seves actuacions, sinó per una empresarialització que faciliti la rendibilitat social de les seves actuacions.

El networking font de millora del servei als ciutadans

En aquests termes, perquè realment hi hagi igualtat en les regles del joc, caldria que el sector públic, tal com ja he comentat altres vegades, s'”agigornara”, ubicant els seus dispositius de prestació sota el paraigua d’una empresa pública subjecta al dret privat, que li permetés gestionar, no només administrar, per competir amb el privat en un context de doble via, no només de prestacions públiques en centres privats, amb mecanismes de “els diners segueixen el pacient” encara que només fos en les prestacions terciàries, així com empresarialitzar amb criteris de “MBO” l’APS, ja que aquesta competència i competitivitat redundaria en una millor resposta a les necessitats i, sobretot, a les expectatives dels ciutadans i a una aplicació més cost efectiva de recursos escassos sense lesionar a absolut l’equitat.

Ítem ​​més

Òbviament, tot això seria imperatiu si el model d’assegurament evolucionés cap a una pòlissa pública de cobertura de riscos corrents i catastròfics i una altra complementària a cobrir obligatòriament per tots els ciutadans a l’assegurament privat (amb reassegurança pública per a aquells que no hi poguessin accedir), amb independència de si els proveïdors són públics o privats.

Quin error, quin immens error!

Crec que aquesta llei és un error, ja que la base és més ideològica que racional, i per això en aquesta consulta pública cal dialogar amb els diferents agents concernits. Cada cop més soc partidari en aquests casos no de debatre, situació en què cada un dels participants en el debat es creu en possessió de la veritat i tot el seu esforç és rebatre els altres, sinó de dialogar el que implica escoltar els altres per entendre les seves raons i cocrear entre tots la millor de les solucions.

El 8 de juliol de 1976, Ricardo de la Cierva qualificava d’error, d’un immens error, l’elecció, que després va resultar ser un encert, d’Adolfo Suárez com a president del govern en un article a El País. Tant de bo que en aquest cas els equivocats siguem els que no veiem clara aquesta iniciativa, però, per si de cas, no estaria de més, ja que estem convidats al diàleg, que se’ns escoltés, converséssim i cocreem la millor solució per als ciutadans.

Article traduït del castellà i publicat anteriorment Fundación Signo (10-07-2024)