Skip to content

La revisió de l’Estatut Marc del Personal Estatutari dels Serveis de Salut versus l’Estatut Marc del Personal del Sistema Nacional de Salut, una oportunitat per garantir la no discriminació dels professionals del SISCAT

Josep Lluís Lafarga i Antoni Iruela
Soci director de Lafarga Traver Advocats i Consultors i vicepresident del Cercle de Salut; i director tècnic d’ACEBA i soci del Cercle de Salut

La falta de metges/ses i infermers/es en el sistema de salut forma part del debat públic des de fa temps, i institucions sòlides com el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), amb l’anàlisi de les col·legiacions, i ara el Comitè d’Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut (CAIRÓS), amb l’estudi de les línies d’acció i les mesures de reforma del Sistema, estan abordant aquesta problemàtica per mirar de posar-hi remei.

És conegut que un/a metge/ssa i un/a infermer/a especialistes requereixen d’un període continuat de formació de, com a mínim, 10 anys i 7 anys, respectivament. Per això cap Administració ni cap organització sanitàries valoren positivament que un/a metge/ssa o un/a infermer/a passi a prestar serveis a una altra institució sanitària, una altra Comunitat Autònoma o un altre país, més tenint en compte el cost econòmic i social que entranya la formació d’aquests/es professionals.

Tanmateix, no és infreqüent que un/a metge/ssa o infermer/a format/da i que treballa a Catalunya s’hagi de desplaçar, per motius personals, familiars o professionals, a prestar els seus serveis a una altra Comunitat Autònoma de l’Estat. En aquest cas, quan un metge/ssa o infermer/a format/da i que viu i treballa a Catalunya decideix traslladar-se a una altra Comunitat Autònoma, es troba amb una barrera inesperada: la seva trajectòria professional en el Sistema Públic de Salut de Catalunya (SISCAT) no és reconeguda si no ha prestat els seus serveis a l’Institut Català de la Salut (ICS).

En efecte, el III Conveni Col·lectiu de Treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)[1] estableix el Sistema d’Incentivació, Promoció i Desenvolupament Professional per grups i categories, reconeixent la carrera professional, en els seus diversos nivells o graus, als metges i les infermeres, així com als restants professionals sanitaris i personal no sanitari que presten els seus serveis en els centres d’atenció primària i comunitària, d’atenció especialitzada (hospitals d’aguts), d’atenció sociosanitària, d’atenció a la salut mental i d’atenció i seguiment a les drogodependències del SISCAT, atenent la seva trajectòria, la seva formació i la seva dedicació, si bé el nivell o grau de carrera professional que aquests professionals tenen reconegut en aplicació del Conveni Col·lectiu del SISCAT -i les retribucions que aquest reconeixement els atorga- no els són homologats quan passen a desenvolupar la seva activitat als Serveis de Salut de les altres Comunitats Autònomes de l’Estat. Això comporta que hagin de començar de nou la seva carrera professional en el mateix moment de la incorporació al Servei de Salut de destinació, fent tabula rassa de tota la seva trajectòria professional a l’/les entitat/s sanitària/es del SISCAT en la/es qual/s han vingut prestant els seus serveis fins aleshores.

La manca d’aquesta homologació, que afecta també a la selecció de places i la provisió de llocs de treball, genera una situació totalment injusta i discriminatòria que vulnera obertament allò previst als articles 37, 38 i 39 de la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS)[2], que garanteixen “el dret de tots els professionals del SNS a progressar, de forma individualitzada, com a reconeixement al seu desenvolupament professional quant a coneixements, experiència en les tasques assistencials, docents i de recerca i quant al compliment dels objectius assistencials i investigadors de l’organització en la qual presten els seus serveis”, conculcant, així mateix, el principi d’igualtat que estableix l’article 14 de la Constitució, tot plegat en relació amb els articles 5, 7.2 i 43 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya[3], segons els quals el Servei Català de la Salut és configurat per tots els centres, serveis i establiments sanitaris que integren el SISCAT, qualsevol que sigui la seva naturalesa, pública o privada, i la seva titularitat, d’acord amb el principi de col·laboració público-social i público-privada que constitueix un dels trets identitaris més rellevants del model sanitari català.

La causa d’aquesta discriminació rau en l’article 40 de la Llei de l’Estatut Marc del Personal Estatutari dels Serveis de Salut[4], segons el qual “les Comunitats Autònomes, prèvia negociació en les meses corresponents, establiran, per al personal estatutari dels seus Serveis de Salut, mecanismes de carrera professional d’acord amb l’establert amb caràcter general en les normes específiques aplicables al personal de la resta dels seus serveis públics, de forma tal que es possibiliti el dret a la promoció d’aquest personal conjuntament amb la millor gestió de les institucions sanitàries”, així com en l’Acord de  la Comisión Técnica Delegada de la Comisión de Recursos Humanos adoptat en la sessió del dia 26 d’octubre de 2006[5], instrument que, en desplegament del precepte legal esmentat, estableix els principis i els criteris generals d’homologació dels sistemes de carrera professional dels diferents Serveis de Salut, restringint al personal estatutari del Sistema Nacional de Salut (SNS), exclusivament, l’obligació d’homologar la carrera professional a tots els professionals sanitaris del SNS, qualsevol que sigui la seva relació de servei (estatutària, laboral o funcionarial).

En la mateixa línia, les restants Comunitats Autònomes de l’Estat no reconeixen el passi automàtic a la situació de serveis en el sector públic quan els professionals del SISCAT que no presten serveis a l’ICS han obtingut plaça definitiva en els Serveis de Salut d’aquelles Comunitats, exigint-los que prenguin possessió i romanguin prestant-hi els seus serveis durant el termini d’un any, com a mínim, a diferència del personal de l’ICS o de qualsevol altre Servei de Salut autonòmic amb vinculació estatutària que obtingui plaça en un altre Servei de Salut, personal el qual passa automàticament a la situació de serveis en el sector públic sense haver de complir les condicions assenyalades.

Com a conseqüència d’aquest biaix restrictiu i discriminatori, obertament inconstitucional, al nostre entendre, es llastra el dret a la mobilitat en tot el SNS dels professionals del SISCAT que no presten els seus serveis a l’ICS (els quals estan subjectes al règim de vinculació laboral); es penalitza la prestació de serveis d’aquests professionals a les institucions sanitàries del SISCAT (empreses públiques sanitàries, consorcis públics sanitaris, fundacions, associacions, mutualitats, cooperatives, entitats religioses, EBA, etc.), prestació de serveis que no els és computada a efectes de promoció (vertical o horitzontal) o de trasllat en l’àmbit del Servei de Salut de destinació, tot i haver obtingut plaça en l’esmentat Servei de Salut, perjudicant d’aquesta manera els drets i els legítims interessos econòmics, professionals i vitals d’aquestes persones; es menysté el Sistema Públic de Salut de Catalunya fundat, entre d’altres principis inspiradors, en la diversitat de formes de gestió i de proveïdors sanitaris, i es posa en fallida el SNS entès com un Sistema coherent, harmònic i solidari, tal com el defineix la Llei General de Sanitat.

La revisió de la Llei de l’Estatut Marc del Personal Estatutari dels Serveis de Salut, que ha endegat recentment el Ministeri de Sanitat al fil de les exigències de la Unió Europea als Estats membres per a la reforma en ordre a la racionalització i la sostenibilitat del sector públic, és una oportunitat per redreçar el biaix discriminatori que la redacció vigent d’aquesta norma bàsica comporta hores d’ara, especialment per als professionals del Sistema Públic de Salut de Catalunya subjectes a una relació de servei de naturalesa laboral.

En aquest sentit, la Llei de l’Estatut Marc del Personal Estatutari dels Serveis de Salut ha de donar pas a la Llei de l’Estatut Marc del Personal del Sistema Nacional de Salut, ampliant el seu àmbit subjectiu d’aplicació també al personal amb vinculació laboral i funcionarial, no pas per establir una regulació uniforme per a les tres modalitats de vinculació, sinó per fixar-ne les especialitats, deferir-ne la regulació a les disposicions legals que els són d’aplicació respectivament i determinar aquells aspectes (determinats drets, obligacions i situacions de naturalesa substancial) que, tot i respectant el règim de vinculació divers en cada cas, s’han d’aplicar igualment per tal d’evitar un tractament discriminatori en el marc d’un SNS plural, descentralitzat, cohesionat, harmònic i solidari, en la mateixa línia que ho féu la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP)[6], al qual la Llei de l’Estatut Marc del Personal del Sistema Nacional de Salut s’hi ha d’ajustar, en els termes que aquella Llei estableix.

Ara, 35 anys després de l’aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, és urgent que els responsables de la sanitat catalana facin un esforç renovat per exposar a les autoritats sanitàries de l’Estat i de les restants Comunitats Autònomes, als agents socials més representatius i a les forces polítiques amb representació a les cambres legislatives estatals les singularitats del model sanitari català, als efectes de l’aprovació d’una Llei de l’Estatut Marc del Personal del Sistema Nacional de Salut que integri les especialitats del Sistema Públic de Salut de Catalunya i reconegui als professionals del SISCAT un tractament no discriminatori envers els professionals de l’ICS o dels restants Serveis de Salut en aspectes substancials com el desenvolupament professional i els altres aspectes que se’n deriven assenyalats anteriorment.

Una sanitat pública cohesionada a nivell estatal hauria de passar per un reconeixement just de tots els seus professionals, independentment del model de gestió sota el qual han prestat els seus serveis. En aquest sentit, pensem que el debat en relació a l’Avantprojecte de Llei de l’Estatut Marc del Personal Estatutari dels Serveis de Salut és una oportunitat per superar la tradicional visió restrictiva pel que fa a la configuració diversa dels Serveis de Salut que integren el SNS i garantir un tractament no discriminatori dels professionals que hi presten els seus serveis.

Josep Lluís Lafarga. Soci director de Lafarga Traver Advocats i Consultors i Vicepresident del Cercle de Salut

Antoni Iruela. Director tècnic d’ACEBA i soci del Cercle de Salut


[1] RESOLUCIÓ EMT/848/2023, de 3 de març, per la qual es disposa la inscripció i la publicació del III Conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut (codi de conveni 79100135012015) (DOGC núm. 8876, de 16.03.2023).

[2] Llei 44/2003, de 21 de novembre. (BOE núm. 280, de 22.11.2003).

[3] Llei 15/1990, de 9 de juliol (DOGC núm. 1124, de 30.07.1990), modificada parcialment per la Llei 11/1995, de 29 de setembre (DOGC núm. 2116, de 18.10.1995); la Llei 17/1997, de 24 de desembre, de mesures administratives i d’organització (DOGC núm. 2548, de de 31.12.1997) i la Llei  2/2014, de 27 de gener, de mesures fisclas, administratives, financeres i del sector públic (DOGC núm. 6551, de 30.01.2014).

[4] Llei 55/2003, de 16 de desembre (BOE núm. 301/2003, de 17.12.2003), modificada parcialment pel Reial Decret-llei 12/2022, de 5 de juliol, (BOE núm. 161, de 08.07.2022).

[5] Resolució de 29 de gener de 2007, de la Direcció General de Recursos Humans i Serveis Econòmico-Pressupostaris, per la qual es disposa la publicació de l’Acord pel qual es fixen els criteris generals d’homologació dels sistemes de carrera professional del personal dels Serveis de Salut (BOE núm. 50, de 27.02.2007).

[6] Decret legislatiu 5/2015, de 3 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (BOE núm. 261, de 31.10.2015).

Comments (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top