La salut del Planeta i la salut humana han d’anar juntes

Josep Maria Antó
Doctor i Catedràtic de Medicina de la Universitat Pompeu Fabra

La salut humana depèn de la salut del planeta, molt més del que la medicina ha reconegut tradicionalment. Durant dècades, el medi ambient ha estat considerat com una font de factors de risc externs per la salut, de manera que hom hauria d’esperar una relació estreta entre la salut del mediambiental i la dels humans. Aquesta visió contrasta amb el fet que durant les darreres dècades la millora global de la salut humana, tot i que amb grans desigualtats, ha coexistit amb un empitjorament sense precedents de la salut del Planeta. La resposta més plausible a aquesta paradoxa és que els guanys en salut, especialment als països de renda alta, han estat possibles gràcies al consum accelerat dels recursos naturals de la terra, de manera que, atesa l’actual degradació d’aquests recursos, la salut de les generacions més joves i les futures es troba greument compromesa. És per això que, en el context de l’Antropocè, cal una manera d’entendre la salut humana que atengui l’íntima interdependència entre la nostra salut i la dels sistemes naturals de la Terra.

Aquesta visió més àmplia ha donat lloc al concepte de salut planetària (1). La idea central és que el benestar de les persones i el dels sistemes naturals de la Terra són inseparables. Les societats humanes depenen dels sistemes que sostenen la vida al planeta, i quan aquests es desestabilitzen, els impactes negatius a la salut es multipliquen. El canvi climàtic n’és l’exemple més visible, però no és l’únic. També hi intervenen la contaminació de l’aire, la pèrdua de biodiversitat, els canvis en els sistemes alimentaris, la contaminació química, l’escassetat d’aigua i la degradació dels entorns urbans. Aquesta perspectiva transforma la manera d’entendre la prevenció. La prevenció no consisteix només a controlar la contaminació de l’aire o de l’aigua, sinó que tant o més important ha de consistir a protegir els fonaments ecològics de la salut. Durant la darrera dècada, un grup de científics de la Terra han sistematitzat l’estudi dels sistemes de la Terra amb un model anomenat “dels límits planetaris”. Per cada un de nou límits, incloent-hi el clima i la biodiversitat, han identificat paràmetres que indiquen si aquests sistemes es comporten de manera regular i predictible, tal com ho han fet durant els darrers dotze mil anys de l’Holocè, o si, al contrari, han entrat en una fase d’inestabilitat característica de l’Antropocè. En la darrera iteració del model, han observat que set dels nou sistemes han sortit ja de la zona de seguretat (2). Com aquests i altres científics ens repeteixen una vegada i una altra, fins que la degradació dels sistemes de la Terra s’aturi, i fins on sigui possible es reverteixi, el futur de la humanitat es veurà seriosament compromès.

Una manera útil d’ordenar aquesta relació és pensar en quatre tipus de situacions. N’hi ha que beneficien alhora la salut humana i la del planeta. N’hi ha que perjudiquen totes dues. Altres poden protegir la salut humana a curt termini però empitjorar la salut del planeta. I, més rarament, algunes poden semblar beneficioses per al planeta però nocives per a les persones (3).

La categoria més esperançadora és la de les accions que són bones per als humans i per al Planeta. Aquí el concepte clau és el de co-beneficis. Moltes de les mesures necessàries per protegir el planeta, tals com reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, poden millorar la salut humana de manera immediata. La transició cap a energies netes redueix les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i també disminueix la contaminació atmosfèrica, fet que es tradueix en menys malalties respiratòries i cardiovasculars, entre moltes altres. Un transport públic millor, més espais per caminar i anar en bicicleta i un urbanisme més verd poden reduir emissions i alhora afavorir l’activitat física, la salut mental i la cohesió social. De la mateixa manera, dietes amb més presència d’aliments d’origen vegetal i menys dependència de productes animals molt intensius en recursos poden beneficiar tant la salut metabòlica com la sostenibilitat ambiental.

També hi ha accions clarament perjudicials tant per a les persones com per al planeta. El consum de tabac, alhora que és la causa de més de 6 milions de morts anuals, té una immensa petjada ambiental. En el seu cicle de producció, una sola cigarreta consumeix prop de 4 litres d’aigua. Cremar carbó, petroli i gas contribueix al canvi climàtic, però també genera contaminants que afecten els pulmons, el cor i els vasos sanguinis. El mateix sistema que escalfa el planeta està relacionat amb asma, malaltia respiratòria crònica, malaltia cardiovascular i mortalitat prematura. Cal assenyalar que, dels nou límits planetaris, un es refereix a la càrrega atmosfèrica d’aerosols, el qual inclou els contaminants atmosfèrics com les partícules en suspensió a l’aire. Un altre s’anomena “noves entitats” i fa referència a la introducció de nous productes químics sintètics al medi ambient, que mobilitzen materials de maneres completament noves, modifiquen la genètica dels organismes vius i intervenen d’altres maneres en els processos evolutius i canvien el funcionament del sistema Terra. Molts dels contaminants inclosos en aquest límit també afecten seriosament la salut humana.

Una tercera categoria és la de les condicions que, sent beneficioses per la salut humana, resulten perjudicials per a la salut del Planeta. La medicina moderna aporta beneficis indiscutibles, però també té una petjada ambiental notable. S’estima que, a escala global, els sistemes de salut són responsables d’un 4 a un 5% de la petjada de carboni. Als països de renda alta, aquesta xifra es pot duplicar. Hospitals, laboratoris i cadenes de subministrament consumeixen molta energia, generen residus i depenen sovint de processos intensius en carboni. Això crea una paradoxa incòmoda: el sistema de salut tracta els efectes de la degradació ambiental mentre contribueix, en part, a generar-la. Reconèixer-ho no implica qüestionar el valor de l’atenció sanitària, sinó assumir que cal avançar cap a una assistència de qualitat que sigui plenament sostenible. Un altre exemple d’accions que protegeixen la salut a curt termini, però que agreugen els impactes ambientals, és l’aire condicionat. Durant les onades de calor, el seu ús pot salvar vides, especialment entre la gent gran i les persones amb determinades malalties cròniques. Però, si l’electricitat que alimenta els aparells prové de fonts fòssils, el seu ús també augmenta les emissions i contribueix a les illes urbanes de calor. Millorar l’adaptació als fenòmens ambientals extrems és tan important com urgent, però cal que aquesta adaptació minimitzi els impactes ambientals negatius.

La salut planetària no és només una nova manera d’entendre la salut, sinó un enfocament molt més ampli orientat a restaurar l’equilibri entre els humans i el planeta que habitem. Aquest enfocament és, en bona mesura, un paradigma nou. Com també ho és el d’Una Salut, un enfocament molt proper al de Salut Planetària. La comprensió eminentment lineal de la relació entre el mediambient i la salut humana és substituïda per una comprensió des de la complexitat. Les polítiques de salut, tradicionalment lentes i incrementals, han de respondre ara a la urgència i la magnitud dels reptes, amb el que s’anomena “canvis transformadors”. El focus en els determinants socials i comercials de la salut cobra ara una nova perspectiva en què adreçar els determinants polítics i econòmics resulta essencial per mantenir l’estabilitat dels sistemes de la Terra. La salut planetària és també una qüestió moral i ètica. Mentre que el 10% de la població global més benestant és responsable del 48% de les emissions i només pateix el 4% dels impactes negatius del canvi climàtic, el 50% amb menys recursos és responsable del 20% de les emissions i rep el 75% dels impactes negatius. Protegir la salut al segle XXI exigeix canviar la manera com entenem la salut humana. Al Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana celebrat el 1976 i a Cultura Catalana del 1982 vam convenir que “la salut és una manera de viure solidària, autònoma i joiosa”; ara, endinsats en l’Antropocè, ens toca incorporar la salut del planeta com a part indestriable de la nostra salut i de la seva definició.