La sanitat catalana, en un atzucac?

En una entrada a aquest mateix bloc del 7 de juliol de 2021 em preguntava d’on sortirien les misses per millorar la retribució del personal sanitari. Existia aleshores i continua existint un consens professional, sindical, polític, acadèmic i social, sobre la necessitat d’aquesta millora. Amb un gran ressò dels mitjans de comunicació com hem pogut comprovar en el recolzament de periodistes i tertulians a les mobilitzacions de personal sanitari, metges en particular, que aquestes setmanes estem patint.

El passat 17 de gener de 2023, es va signar el III Conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut, en el que s’han pactat millores econòmiques i socials substancials per al personal que presta els seus serveis a la sanitat concertada, metges inclosos, malgrat el sindicat que representa a la majoria d’aquest col·lectiu no l’ha signat, com és habitual, i ha mantingut les seves convocatòries de vaga. Entre aquestes millores es troba la reversió de les retallades dels empleats públics del sector que ha quedat reduïda a un exigu 0,88%.

Alguns han qualificat aquest conveni d’històric i suposarà un gran esforç pressupostari amb una injecció al sector de 460 milions d’euros per finançar les millores pactades.

L’Institut Català de la Salut per la seva banda té oberta la negociació del III Acord de condicions laborals (el II Acord data de 2006) i l’autoritat sanitària ha constituït una mesa per a l’harmonització de les condicions de treball de tot el personal que presta serveis en el Sistema sanitari integral d’utilització pública (SISCAT) amb independència de la naturalesa jurídica del seu vincle: estatutari, funcionari o laboral.

És obvi que amb la limitació d’increment de la massa salarial que encotilla la possibilitat d’augments retributius per als empleats públics (ICS, consorcis i empreses públiques participades per la Generalitat i altres entitats del món local), no es poden millorar substancialment les condicions de treball d’aquestes persones treballadores del sector públic.

Enguany l’increment retributiu autoritzat per la normativa bàsica és del 2,5% més un eventual increment del 0,5% vinculat al comportament de l’IPC harmonitzat i un altre 0,5% en funció de l’evolució del PIB. Aquests increments els hem exhaurit amb l’increment de les taules salarials del conveni de la sanitat concertada i la resta de millores retributives es situen per sobre del llindar.

A l’entrada al bloc del mes de juliol de 2021 plantejava:

“Elaborar pressupostos que prevegin la millora del finançament dels centres en què presten serveis aquests empleats públics sens dubte és la base per poder millorar la seva retribució, però aquesta mesura requereix una altra “sine qua non” es podrà fer efectiva la finalitat perseguida: excloure el sector públic de la salut de la limitació dels increments salarials imposada per la normativa bàsica de l’estat que pesa com una llosa i impedeix es pugui avançar en la línia d’una millora actual de la retribució dels nostres sanitaris”

Així doncs, es gira feina als nostres parlamentaris que durant els últims anys han generat expectatives de millora de les seves condicions laborals entre els empleats públics del sector salut (que són majoritaris si comptabilitzem els estatutaris de l’ICS i els laborals de la resta d’entitats públiques concertades), amb múltiples mocions i resolucions instant al govern a aplicar aquestes millores. El Parlament té l’oportunitat de fer realitat aquestes expectatives de millora autoritzant en la propera llei de pressupostos de la Generalitat les entitats públiques del sector salut a aplicar el III conveni del SISCAT.

Ningú entendria que les persones treballadores que presten serveis per a entitats privades concertades poguessin gaudir dels increments retributius sense obstacles i les que ho fan per compte d’entitats públiques en quedessin marginades.

Mentre escrivia aquesta entrada pel bloc he llegit l’article del catedràtic Josep Oliver a La Vanguardia de divendres 27 de gener, en el que manifestava quin era a parer seu el problema de la sanitat, deixant de banda les imprevisions en la planificació que es puguin adduir, i concloïa:

“Amb una pressió fiscal entre les més baixes de la Unió Europea, i només per sobre de Letònia, Bulgària, Romania i Irlanda, pot ser els nostres problemes sanitaris no són d’imprevisió. Potser, més enllà de la capacitat predictiva de les nostres autoritats, expressen la contradicció entre una societat que desitja una sanitat de qualitat i capaç d’atendre una població creixentment envellida, i la disposició a pagar-la.”

Potser quan ens hem d’enfrontar a reivindicacions salarials exorbitants com les del sindicat de metges (10.000 € d’increment lineal per a tots els facultatius, preu hora extraordinària d’un 200% de l’hora ordinària, i un llarg etcètera), aquest sindicat hauria d’explicar d’on pot sortir el seu finançament i només hi ha dues vies que no suposin fer dèficit o incrementar-lo:

1) Del pressupost destinat a altres àmbits: dins del pressupost de salut retallar la despesa farmacèutica per exemple, o reduir el pressupost d’educació, cultura, serveis socials, infraestructures, seguretat, protecció civil,…(?) Perquè el “pot” -ingressos de la Generalitat- suma 100 i ja es dedica al 40% de la despesa a salut i d’aquest quaranta per cent més d’un 50% a retribució del personal i cotitzacions socials, més d’un 30% a farmàcia i la resta a subministraments, serveis, reposició de material, obres,…

2) Incrementar els impostos amb caràcter finalista: millorar la retribució dels metges.

No crec que cap de les dues solucions fora ben rebuda per tots aquells que acríticament s’han posat al costat de la mobilització.

Aquestes consideracions econòmiques no obsten perquè s’hagin de prendre mesures per reduir les càrregues de treball allà on són excessives, per donar una major autonomia de gestió als professionals sanitaris en l’exercici de la seva activitat, per facilitar la participació d’aquests professionals en la gestió i fins i tot en la governança de les entitats proveïdores de serveis de salut, per exigir que les administracions educativa i sanitària es posin les piles d’una vegada per totes per a la planificació de les necessitats de professionals a mitjà i llarg termini, etc.

Ni l’administració ni les organitzacions poden passar per alt que els motius de fons de la vaga de metges obeeixen a tres sentiments: estem mal pagats, treballem massa i ens tracten malament. Potser respecte al primer poca cosa es podrà fer més enllà de les millores pactades en el conveni, però sí que hi ha recorregut en relació amb les càrregues de treball i el tracte i consideració que els professionals sanitaris, en particular els metges, mereixen. Cal posar fil a l’agulla.

Barcelona, 28 de gener de 2023.
Francesc José María. Advocat
Soci-director de FJMadvocats, SLP