La sanitat i la política: a propòsit de dues qüestions

Dimarts dia 7 el saló d’actes del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona va acollir la sessió organitzada pel Cercle de Salut en la que cinc representants d’alguns dels partits i coalicions que concorren a les pròximes eleccions autonòmiques del 12-M responien a les preguntes, a més de pertinents, ben estructurades i documentades per Olga Pané Mena que actuava de moderadora. Malgrat la disciplina i l’esforç de síntesi el temps es va tirar a sobre i va haver-hi poc temps per al debat amb l’audiència.

I per això vaig ser molt succint quan vaig tenir la sort de poder preguntar als ponents. Amb una concisió que potser resultava excessiva. D’aquí que aprofiti l’hospitalitat del blog per explicar-me millor amb la pretensió d’estimular la reflexió al respecte.

M’interessava conèixer el parer dels partits presents sobre la iatrogènia, els efectes adversos de la pràctica clínica i sanitària. Conseqüències perjudicials per a la salut de les persones i de les comunitats que cada vegada són més freqüents i més greus i que, contràriament al que pugui semblar, no són només producte d’errors o de negligències, almenys per dues raons.

La primera perquè totes –o gairebé totes– les intervencions mèdiques tenen pros i contres. No hi ha garantia absoluta que mai no puguin aparèixer efectes indesitjables. La qual cosa no vol dir que s’esdevinguin sempre, és clar. Convé, doncs, actuar amb la idea que res no és, sempre, innocu. És a dir, la idea que les intervencions sanitàries inútils són acceptables mentre no siguin perilloses és temerària. A més d’injusta perquè com que els recursos són limitats dedicar-los a una activitat vol dir deixar de dedicar-los a una altra, potser més pertinent. El que els economistes denominen cost/oportunitat.

La segona té a veure amb la medicalització progressiva de la vida quotidiana. Una medicalització que, cal reconèixer-ho, té alguns aspectes clarament benèfics i d’altres molt desitjats per bona part de la població, però que en molts casos és perjudicial. Per exemple, la reducció de la mortalitat materna i perinatal associada a l’atenció obstètrica, la capacitat de millorar algunes capacitats que no reflecteixen forçosament cap patologia o l’addicció als psicofàrmacs –molts d’ells prescrits des del sistema sanitari mateix, respectivament.

En aquest sentit, són molt il·lustratives les dades sobre la prescripció dels medicaments ansiolítics, antidepressius i antipsicòtics a Espanya i també a Catalunya, pel professor Laporte Rosselló en el seu llibre “La societat intoxicada”. Situació que per alguns és conseqüència de la insuficiència del sistema sanitari en tractar els problemes de salut mental. Tot i que em temo que és més qualitativa que quantitativa. Vull dir que no crec que es pugui solucionar amb la inclusió de psicòlegs a les consultes, perquè el desconfort amb determinants estats d’ànim no reflecteixen sovint cap patologia i, per tant, no s’han de tractar com si fossin malalties. Estar trist per una pèrdua familiar o afectiva més aviat és fins i tot saludable.

Aquesta consideració em porta a plantejar que una part considerable de l’activitat clínica potser no sigui pertinent. Inclosa bona part de les intervencions preventives que massa vegades provoquen sobrediagnòstic i sobretractaments, no solament innecessaris sinó iatrogènics.

Així doncs, més enllà de la lògica reivindicació de més finançament per a la sanitat, em sembla moralment i políticament imperatiu, afrontar aquesta realitat que, per exemple als Estats Units d’Amèrica del Nord s’estima que provoca més de 250.000 morts anuals, esdevenint la tercera causa de mort a aquell país. Cal agafar el toro per les banyes perquè si deixem que la tendència s’accentuï no hi haurà sistema sanitari que ho pugui suportar. Però això vol dir que els partits substitueixin la seva actitud actual, reclamant més i més recursos per fer més i més intervencions, i adoptin una posició menys populista.

En aquest sentit, recordo que fa molts anys, mentre preparàvem una campanya electoral, li suggeria al candidat del meu partit que en lloc de prometre que faria allò i allò més, promeses que com a molt es podien considerar bons desitjos, bastís el seu programa amb les coses que tenia clar que no faria, perquè sobre el que no farem tenim una mica més de control. Com us podeu imaginar no em va fer ni cas. Encara que tampoc van guanyar les eleccions.

I això em dona peu a justificar la segona pregunta que vaig fer i que tenia relació amb un dels temes cabdals a la sessió, la col·laboració publicoprivada i el model sanitari de provisió mixta. Pregunta que només va merèixer consideracions molt genèriques d’alguns ponents. La pregunta fou si tenien en compte les potencials incompatibilitats que afecten els professionals i treballadors que compaginen les seves activitats en un i en un altre àmbit. Sense posar en qüestió la conveniència de la col·laboració, no es pot ignorar les possibles interferències de compatibilitzar ambdues dedicacions, sense oblidar que en alguns casos la precarietat laboral de la sanitat pública pugui estimular la doble dedicació, la qual cosa podria empitjorar encara la situació. Una qüestió que mereix més consideracions que les presents.

Andreu Segura Benedicto
Salubrista (metge) jubilat