La sanitat no pot esperar més

Som davant un nou procés electoral a Catalunya que definirà una nova composició parlamentària i un nou govern. Més enllà de saber quin serà aquest nou escenari, els problemes i els reptes que el sistema sanitari té plantejats continuen sent els mateixos: l’infrafinançament crònic de la sanitat, l’immobilisme d’un sotogoverno de l’Administració, la burocràcia asfixiant i la manca d’autonomia real dels professionals conviuen amb la necessitat d’enfortir les estructures de salut pública, salut mental, atenció intermèdia, docència, recerca i innovació i, sobretot, d’una atenció primària forta, resolutiva i prestigiada. Urgeix una mirada organitzativa diferent per l’impacte de l’envelliment de la població i de l’augment de la cronicitat, i pels reptes emergents com els efectes en la salut a causa del canvi climàtic. I tot això s’ha de fer mantenint l’equitat, l’accessibilitat territorial i garantint la qualitat i la seguretat clínica.

La irrupció de la crisi sociodemogràfica de professionals, que cap administració ha sabut considerar de manera preventiva, ha precipitat la necessitat imperiosa d’accelerar, no només l’abordatge dels problemes més conjunturals abans al·ludits, sinó també la d’empènyer d’una vegada cap a la modernització del nostre sistema sanitari.

Les línies bàsiques d’aquesta modernització ja estan definides, ultraescrites, i ben concretades en el document elaborat per experts 30 mesures per enfortir el sistema de salut. Concrecions a curt, mitjà i llarg termini. El més important és que, tant les concrecions com el procés deliberatiu, han comptat amb el consens de tot el món sanitari: un regal per als polítics. I tot i que estan recollides en el que havia de ser un nou pacte nacional, no ha tingut temps de cristal·litzar per una nova convocatòria electoral. Un consens pregonat que no s’acaba de concretar.

Els darrers 10 anys hem tingut 12 ministres de sanitat i 5 consellers de salut. En aquestes condicions, com es poden dur a terme uns canvis que necessiten temps? Si no s’estabilitzen els objectius i no s’assegura una continuïtat en el temps, serà impossible implementar cap procés de canvi transformador, ans al contrari, la situació ens aboca a l’immobilisme i a la frustració. Necessitem mirada llarga. Ens hi juguem la pervivència de la qualitat i excel·lència de la sanitat del nostre país. Ho afirmo amb rotunditat i amb preocupació.

El servei públic que més ajuda a la cohesió social del país i que representa també un dels motors essencials de dinamisme socioeconòmic depèn ara més que mai de la determinació política dels actors -Govern i oposició-, exercida des de la generositat i allunyada del tacticisme partidista.

Amb independència de qui serà al govern i qui a l’oposició, ens consta que hi ha una bona predisposició per a l’acord. L’aspiració no és aconseguir una foto per continuar fent el mateix. Necessitem un consens honest i generós, des de la complicitat i la determinació, perquè els acords bàsics es transformin en accions concretes. Algunes hauran de ser profundes i ocasionalment incòmodes i, per tant, caldrà assumir que només des de l’ús d’eines d’avaluació sòlides i independents com ja fa molt temps apliquen els països més avançats

i amb el lideratge dels professionals sanitaris serà possible no només per fer els canvis imprescindibles, sinó també que la societat
se’ls faci seus.

Jaume Padrós
President del CoMB

Font: La Vanguardia, 23 d’abril de 2024