Les inversions en centres sanitaris amb participació de la iniciativa privada

Francesc José María
Secretari del Cercle de Salut

El presumpte escàndol relacionat amb el tracte que la Comunitat de Madrid hauria dispensat als grups sanitaris privats Quirón i Ribera Salud – tant pel que fa al finançament dels centres públics que gestionen com a les possibles conseqüències negatives del sistema de lliure elecció de centre per als pacients madrilenys, qüestions que haurà d’aclarir la justícia – ha tornat a situar en el centre del debat la col·laboració publicoprivada en l’àmbit de l’atenció sanitària.

En el Pla d’Infraestructures 2004-2007, la Comunitat de Madrid va optar per construir vuit nous hospitals (Aranjuez, Arganda, Coslada, Majadahonda, Parla, Norte, Valdemoro i Vallecas) mitjançant un model mixt de col·laboració publicoprivada. Aquest model es basa en el finançament privat de la construcció dels centres i en l’externalització dels serveis no assistencials —com la seguretat, la neteja o la bugaderia— i, en alguns casos, també de serveis assistencials i diagnòstics (l’anomenada bata blanca). Aquests últims, en principi, havien de quedar exclosos de la concessió i continuar sota la gestió directa de l’administració pública. L’Hospital de Torrejón de Ardoz, gestionat per Ribera Salut, pertany a una segona fornada de centres i sí que inclou la gestió de la bata blanca.

La recuperació de la inversió, íntegrament privada, es preveu a través de l’explotació i el manteniment de l’obra, mitjançant la prestació dels serveis concessionats, així com de zones complementàries i d’espais comercials autoritzats (aparcament, cafeteria o menjador, màquines de vending, televisió a les habitacions, etc.). Es tracta de l’anomenat model Alzira, que ja s’havia aplicat amb anterioritat a la Comunitat Valenciana, amb origen a la ciutat d’Alzira.

Es tracta d’una fórmula de concessió d’obra pública amb una durada de 30 anys, similar a la participació publicoprivada (PPP) característica del Regne Unit, que diversos països europeus havien començat a adoptar a finals del segle passat i a principis d’aquest.

Una de les característiques del model de concessió que justifica la seva adopció és la transmissió dels riscos – de construcció, de disponibilitat i de demanda – al sector privat, que és el que sembla que no està succeint en el cas de la sanitat madrilenya. A més, permet complir amb les restriccions al dèficit i l’endeutament públic i, al final del període de durada de la concessió, es produeix la reversió a l’administració de l’obra, béns i instal·lacions.

Existeixen nombrosos exemples de models de cooperació publicoprivada (CPP) per al finançament d’infraestructures públiques, concebuts per finançar, construir, gestionar, mantenir i explotar tant les infraestructures com, si escau, els serveis públics que s’hi presten. Aquests models constitueixen una alternativa al finançament directe de les obres amb càrrec als pressupostos públics i s’apliquen en múltiples sectors, especialment en les autopistes de peatge, els ports, el cicle de l’aigua i el tractament de residus.

La CPP és una fórmula contrastada a escala europea que permet incrementar el ritme inversor de les administracions públiques diferint els alts costos inicials al llarg de la vida d’aquesta, produint-se la ja mencionada transferència de riscos al sector privat. Tot plegat ha de servir per aportar un benefici al sector públic i, de retruc, als ciutadans, través d’una millora en l’eficiència de la gestió privada i un més alt rendiment dels recursos invertits (fent referència al concepte del value for money).

Fins aquí hem exposat les virtuts teòriques del model i també els seus possibles beneficis pràctics quan s’aplica correctament. Tanmateix, en el cas de la prestació de serveis sanitaris assistencials dins del sistema públic de salut, entren en joc unes característiques que en dificulten enormement l’aplicació. Aspectes com la universalitat, la gratuïtat i l’equitat en l’accés; béns jurídics especialment sensibles – com la vida, la salut i la dignitat de les persones -; el dret a la intimitat; així com el fet que el finançament i la definició de la cartera de serveis corresponguin a l’administració sanitària, que és la garant última dels drets dels ciutadans, fan que aquesta fórmula sigui especialment complexa. Aquesta complexitat es manifesta tant en la fase de disseny del model com, sobretot, en el control de l’execució de la concessió un cop adjudicada, on la definició i el seguiment dels indicadors esdevenen crítics. Un hospital no és equiparable a una autopista, en què l’Administració retribueix la concessionària mitjançant un pagament anual variable – peatge directe o peatge a l’ombra – i la relació contractual es limita essencialment a aquest mecanisme.

La meva opinió és que el model no és intrínsecament dolent sinó que ho pot ser la seva aplicació esbiaixada per múltiples factors. Per exemple, el conflicte d’interessos dels responsables de l’administració, per la seva vinculació directa o indirecta amb el concessionari, o la manca de capacitat de l’administració concebent de dur a terme un control exhaustiu del compliment de les obligacions del concessionari durant tot el període d’execució del contracte.

L’energia nuclear no és dolenta en si mateixa, però pot ser altament perniciós l’ús que se’n faci d’ella.

Barcelona, 18 de gener de 2026,