Les noves desigualtats en salut 

Guillem López i Casasnovas
Director del Centre d’Investigació en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra

Anticipant-me al previsible final del sistema de protecció sanitària de funcionaris Muface tal com l’hem conegut, marcat per la lliure elecció entre assegurament privat i assegurament general propi de la seguretat social (avui CATSALUT, a casa nostra), voldria identificar l’emergència d’un nou problema que afecta les desigualtats en salut. Es tracta d’un fet ja observat, però que la sortida de funcionaris del règim Muface cap a l’assegurament públic pot agreujar en gran mesura.

En efecte, és sabut que per diferents raons (carències en el funcionament del sistema públic, major disposició a pagar per guariments de salut en societats més desenvolupades) s’ha anat estenent al nostre país la cobertura privada, complementària de la pública a la qual tots tenim dret com a ciutadans. Les pòlisses complementàries cobreixen ja gairebé el 40 per cent de la ciutadania, i amb la sortida de funcionaris del règim privat és probable que aquest percentatge es vegi ampliat. De fet, ja fa temps vaig avançar que el fet que cada cop menys asseguradores privades acceptessin ‘conveniar’ sota finançament públic les seves prestacions, substitutives de les generals, n’era un símptoma. I es podria deure al fet que haguessin descobert que era millor negoci la complementarietat, oferint allò que no ofereix el CATSALUT segons l’estàndard desitjat per la població, més que no les pòlisses per sobre de la prima pública que, altrament, podien oferir les asseguradores que signaven conveni als seus beneficiaris. Tant és així que, fins i tot, una pujada significativa ara de la prima pagada per la mutualitat pública no ha evitat la seva migració definitiva del Conveni.

Una població, per tant, acostumada a la utilització privada de les prestacions cobertes pública i mutualment, amb cost zero per a les seves butxaques, està ja començant a rebre invitacions a subscriure noves pòlisses independents de les públiques. Es tracta de cobertures parcials d’aquelles coses majorment de valoració subjectiva (evitar cues d’ambulatori, rebre serveis de preferència o d’immediatesa davant les angoixes derivades d’estar en llistes d’espera) i que per a les asseguradores tenen marges de rendibilitat més elevats que els tractaments més costosos, medicaments inclosos, amb càrrec a l’assistència pública.

D’aquesta manera, un fet certament incipient pot esdevenir prevalent: ciutadans que porten proves de diagnòstic fetes des de la privada, saltant-se les llistes d’espera públiques corresponents (de la primària a l’especialista, i d’aquest a la prova diagnòstica), per posicionar-se a l’espera de tractament, ara sí, des de l’assistència pública.

Dos temes sorgeixen d’aquesta nova situació, amb cert calat. Fins a quin punt, primer, un pacient pot exigir que totes les proves fetes fora de l’assistència pública siguin incorporades (datades, escanejades) pel metge de la primària, entrant-les a ‘La Meva Salut’. Segon, com, des d’un punt de vista ètic, s’ha de valorar el fet de saltar-se la llista d’espera per diagnòstic (sovint la més angoixosa) per entrar a la de tractament. Efectivament, hom pot al·legar que la utilització del dispositiu privat previ al tractament públic ha alleugerit el problema mateix d’accés a l’assistència pública i als tests diagnòstics, alliberant així llista d’espera pública. Un argument similar a aquell que s’escota quan es parla d’introduir deduccions fiscals per la despesa sanitària privada, per mor d’alliberar despesa pública. Sobre aquestes qüestions, un pronunciament al respecte per part dels comitès d’ètica del país estaria bé.

He criticat sovint que la fixació en els copagaments, que no deixen de ser taxes regulades que paguen els usuaris -tal com passa a les universitats- per a un millor finançament públic, hagi negligit altres elements més substantius de les desigualtats socials; aparenta allò de buscar les claus sota el fanal, tot i haver-les perdut en un altre lloc. També he remarcat la indecisió sobre què ha de fer el sistema públic amb aquelles prestacions que són efectives, però inassumibles pel seu elevat cost pels pressupostos públics en cada conjuntura financera; quedant fora de catàleg, suposen un copagament del cent per cent per a l’accés només de qui pugui assumir-ho.

La falta de debat sobre aquests temes pot portar a una erosió desordenada del sistema sanitari, mancat de finançament i en què les parts busquen salvar-se, cadascú, pel seu compte, renunciant a qüestions bàsiques d’una major cohesió social.

16 de gener de 2025