Municipalisme i Salut

Josep Mayoral Antigas,
president del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC)

Fa uns mesos, remenant papers i conceptes, i en plena immersió a la Presidència del Consorci de Salut i Social de Catalunya, una històrica de la casa, la Palmira Borràs, em posava al davant la foto que acompanya aquest escrit. Una foto emocionant. Una joia de l’hemeroteca. Un d’aquests documents gràfics que poden ajudar a entendre el pes del municipalisme en la construcció del país.

Joves -molt joves- alcaldes reunits al final del primer mandat per constituir el Consorci Hospitalari de Catalunya. A Manresa. Acompanyats per l’aleshores ministre de Sanitat, l’estimat i enyorat Ernest Lluch. La recuperació dels ajuntaments democràtics va omplir d’il·lusions i esperances les places i els carrers del nostre país. Portes obertes a la ciutadania. També va permetre als nous responsables municipals apamar  la magnitud dels dèficits que calia resoldre.

Alcaldes de ciutats d’una certa dimensió i de llarga tradició van fer aflorar la situació dels seus hospitals. Mancats de recursos, sense una adscripció administrativa sòlida i amb un finançament permanentment en entredit. Però amb un fort arrelament al seu territori.

Eren els nostres hospitals, els de sempre. Els que tenim ben a prop de casa. Aquell lloc on hem viscut els millors i els pitjors dies de la nostra vida. On neixen els nostres fills, on moren els nostres pares, els nostres amics. Molts d’ells tenen un origen que es perd en els segles. Fills de fundacions nascudes de la bona voluntat de la ciutat. I amb un pes de la ciutadania en la seva gestió. Perquè a les nostres contrades la necessitat de no esperar i espavilar-nos és un signe d’identitat.

I aquests joves electes no es van preguntar de qui era la competència.

Es van arremangar i s’hi van posar.

Van constatar que el problema anava més enllà del seu campanar i van aprendre a compartir els neguits.  A demostrar-se i a demostrar que junts eren més forts. Avui n’hi diem treball en xarxa.

Però no només això. Els ajuntaments del 79 van inventar experiències francament emocionants de promoció de la salut comunitària. Impossible no esmentar el que van significar per a la meva ciutat, Granollers, les iniciatives d’una històrica regidora de Salut que recentment ens ha deixat, l’Anna Maria Palé. Sense més instruments que el compromís, la convicció i el diàleg constant amb la ciutadania van néixer centres municipals de drogodependències o serveis de salut pública que van liderar històries com la regeneració dels nostres rius. Les clavegueres dels setanta que avui són espais plens de vida.

Sanitat. Salut comunitària. Pensant en tothom. Construint ciutats que posin la igualtat al centre dels seus objectius. Ciutats que eliminin barreres. Ciutats per viure i per conviure. Ciutats sostenibles. Ciutats saludables.

Aquest ha estat un dels punts forts del municipalisme català. És un bon moment per recordar-ho.

Però, en quaranta anys, el món ha donat moltes voltes i no sempre el vent ha bufat a favor.

El nostre sistema sanitari i de salut va sortir molt mal parat de la crisi econòmica. I, just quan començava una certa recuperació, la pandèmia ens va portar al límit.

Vàrem entendre que sense una salut pública de qualitat el país no té futur.

El repte de defensar els drets que tant ens va costar conquerir és massa important per deixar-ho només en les mans de qui formalment té les competències.

Efectivament, necessitem un Departament de Salut amb idees clares, lideratge i capacitat de diàleg.

Però els que hem tingut l’honor de ser membres de consistoris municipals, sabem que és des de la proximitat des d’on millor s’analitzen els problemes. On millor es dissenyen les solucions. Parlant i escoltant.

El futur del país passa també per un municipalisme fort. Consistent. Ben organitzat.

Un municipalisme actiu en tots els fronts. També en el de la salut.

Hi ha un model sanitari català que passa pels ajuntaments. Únic a Espanya i insòlit a Europa. De nou, la foto del 83 com a paradigma.

Repassant les entitats associades al  Consorci de Salut i Social de Catalunya  hi trobarem una cinquantena d’ajuntaments que formen part d’òrgans de govern d’equipaments sanitaris. Amb fórmules diverses: fundacions, consorcis, empreses. També amb responsabilitats diverses.

És la nostra història. És el nostre capital. És el nostre fet diferencial.

L’hem de reforçar. Perquè la consolidació d’aquest model és la millor garantia per la ciutadania.

Governança compartida de les institucions sanitàries entre els representants dels municipis amb el Departament de Salut. Aquest és el millor camí. El Govern planifica, fa la previsió de necessitats i, des de la seva autonomia, els centres sanitaris fan la provisió.

Ho sabem. És més senzill concentrar decisions. Però no és millor. Perquè la proximitat és un factor indestriable de qualitat.

Alhora, hem de recuperar els espais de cogovernança territorial. Espais de confiança, de corresponsabilitat, de franquesa, en què les diferents administracions, també la societat civil, posin sobre la taula estratègies compartides d’atenció social, sanitària i de salut comunitària.

Hem de promoure també taules de coordinació als municipis. Amb plans integrals socials i de salut impulsats pels ajuntaments, una atenció primària permeable –ben connectada amb l’entorn- i una vocació permanent de consens entre institucions.

L’Organització Mundial de la Salut ho ha explicat a bastament. El 80% dels factors que condicionen la salut de les persones són alienes a l’estructura sanitària. Una de les entitats de referència del nostre país, ISGlobal, recomanava cinc línies de treball perquè les ciutats siguin saludables: fer front a la contaminació de l’aire, reduir l’emissió de sorolls, promoure l’activitat física, defensar els espais naturals i protegir a la ciutadania de l’excés de calor. 

A aquests factors físics afegim-hi la necessitat de lluitar aferrissadament contra totes les desigualtats.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible impulsats per les Nacions Unides han posat sobre la taula la visió universal de la salut i el benestar. Ara ja es parla de la salut planetària com a gran objectiu.

Aquests grans objectius globals només seran possibles si es despleguen a tots i cadascun dels racons del planeta.

A nosaltres ens toca, des de les nostres comunitats locals, fer efectius aquests drets per tots els nostres veïns i veïnes.

El municipalisme és la clau del futur.

Diguem-ho alt i clar

Article publicat el 18 de juny de 2024 a Salut i món local