Pot l’experiència CSIR reconnectar amb les noves generacions?

Ivanna Epik, CAIROS Jove
Ana Mari Fité, CAIROS Jove

Durant anys, quan s’ha parlat de la crisi de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC), el debat s’ha centrat sobretot en la manca de professionals, la sobrecàrrega assistencial o les dificultats d’accés. Tot això és real. Però probablement hi ha una pregunta més profunda: quin tipus de manera de treballar estan buscant avui els professionals joves a l’atenció primària?

Les noves generacions de professionals de la salut han crescut en un context molt diferent del que va veure néixer el sistema sanitari actual fa més de quaranta anys. Han estudiat en entorns digitals, treballen amb naturalitat amb la tecnologia, valoren el treball en equip i busquen espais professionals amb més autonomia, desenvolupament i sentit. I, sovint, perceben que l’organització tradicional de l’atenció primària encara respòn a una lògica excessivament fragmentada, burocràtica i poc flexible.

En aquest context, els Centres de Salut Integral de Referència (CSIR), impulsats pel CAIROS, obren una nova etapa. La seva ambició és molt més profunda que un canvi de nom. Es vol repensar la manera d’organitzar l’atenció primària i les condicions en què treballen els professionals. Els CSIR funcionen com una prova de concepte real per experimentar nous models organitzatius, noves eines tecnològiques i noves formes de col·laboració professional. I, probablement, aquest és un dels seus elements més rellevants; assumir que el sistema sanitari s’ha de transformar des dels equips assistencials i des de la pràctica quotidiana i, per això, fa falta més autonomia.

Una de les transformacions més visibles és la incorporació de tecnologia i intel·ligència artificial en el dia a dia clínic. Però el debat important no és la tecnologia en si mateixa, sinó quin ús se’n fa. Durant anys, molts professionals han viscut la digitalització com una font addicional de burocràcia i de temps davant la pantalla. La introducció d’assistents digitals, eines de suport clínic o sistemes de transcripció automàtica de veu a text busca reduir càrrega administrativa i recuperar temps clínic de valor. L’objectiu no és substituir professionals, sinó alliberar-los de tasques repetitives perquè puguin dedicar més temps a allò que aporta més valor: escoltar, decidir, coordinar i cuidar.

Per a molts professionals joves, acostumats a conviure amb eines digitals des de la universitat, aquesta aproximació és especialment rellevant. La tecnologia deixa de ser percebuda com un instrument de control i passa a convertir-se en una eina de suport a la pràctica clínica i a la qualitat assistencial.

Però, probablement, el canvi més profund dels CSIR és cultural i organitzatiu. El model assumeix que els reptes actuals, com ara l’envelliment, la fragilitat, la cronicitat, la salut mental o l’atenció domiciliària, no es poden abordar des d’una visió excessivament centrada en professions individuals o en dispositius aïllats. El futur de l’atenció primària serà necessàriament multiprofessional. I això implica, per una banda, reconèixer nous rols i noves competències dins dels equips i, per l’altra, fomentar el treball col·laboratiu i comptar amb els agents i actius comunitaris de cada barri, ciutat o poble.

Els CSIR potencien nous rols com els administratius en salut, però també obren la porta a nous perfils professionals com els terapeutes ocupacionals o els educadors socials.

Aquesta transformació consisteix a reorganitzar el treball perquè cada professional pugui desenvolupar al màxim les seves competències i no simplement “afegir més professionals”. És difícil defensar un sistema eficient si professionals altament qualificats continuen dedicant una part significativa del seu temps a tasques administratives o processos que podrien ser resolts per altres perfils o per la pròpia tecnologia.

Per als professionals joves, aquesta idea connecta amb l’expectativa creixent de treballar en entorns més col·laboratius, menys jeràrquics i amb més capacitat d’aprenentatge compartit.

Els CSIR també introdueixen un element especialment rellevant per a les noves generacions: l’autonomia professional i organitzativa. Una part del malestar professional ha estat associada fa temps a la percepció de poca capacitat de decisió sobre la pròpia pràctica clínica i organitzativa. El model CSIR vol generar espais on els equips tinguin més marge per organitzar-se, innovar i adaptar-se a les necessitats del territori. Inclou, per exemple, programes de temps protegit per a recerca, innovació i formació. Aquest element és especialment important per incentivar al talent jove en un moment en què molts professionals busquen entorns que combinin assistència, desenvolupament professional i innovació.

En el fons, els CSIR plantegen que la crisi d’atractiu de l’atenció primària no és inevitable. Molts professionals joves no rebutgen la proximitat amb els pacients, la longitudinalitat o el treball comunitari. El que sovint rebutgen és una manera de treballar percebuda com a rígida, sobrecarregada i poc estimulant que dificulta tot l’anterior.

La resposta massiva a la convocatòria dels CSIR sembla indicar que dins del sistema hi ha una energia transformadora molt més gran del que sovint pensem. Més d’un centenar d’equips van presentar-se voluntàriament per participar en aquesta prova de concepte. Això suggereix que existeix una part important dels professionals que no només identifica els problemes del sistema, sinó que també vol formar part de la solució.

Encara és aviat per saber quin impacte tindran els CSIR. La seva avaluació serà clau. Però sí que representen la idea important que la reforma del sistema sanitari consisteix a preservar el que tenim i construir un model professionalment més atractiu, tecnològicament més intel·ligent i socialment més sostenible.

I potser aquesta és la pregunta realment decisiva dels pròxims anys. Serem capaços d’atreure professionals i oferir-los un projecte de futur en el qual valgui la pena quedar-se?