Quaranta anys de la Llei General de Sanitat: fites i reptes pendents

Francesc José María
Director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya i secretari del Cercle de Salut

L’aprovació de la Llei General de Sanitat (LGS), el 1986, va representar un canvi de paradigma profund en la concepció de l’atenció sanitària. Amb aquesta norma es va abandonar un model fragmentat, basat en una sanitat finançada amb fons públics, però vinculada a l’ocupació, en el qual coexistien el sistema de Seguretat Social i la beneficència, per avançar cap a un sistema d’atenció sanitària lligat a la ciutadania i a la residència en el territori espanyol.

Aquest gir conceptual va assentar les bases del que avui coneixem com el Sistema Nacional de Salut (SNS). La LGS el va concebre com un conjunt de serveis de salut de les comunitats autònomes degudament coordinats, superant el model centralitzat de la llei de bases i reconeixent el valor d’una gestió més propera al territori. Aquesta arquitectura va permetre adaptar l’organització sanitària a les necessitats específiques de la població i avançar cap a un sistema més equitatiu.

La llei va introduir, a més, elements estructurals de gran transcendència: la universalització de l’atenció sanitària gratuïta o bonificada, una organització territorial basada en àrees de salut pensada per facilitar una gestió descentralitzada i un enfocament integral de la salut, que situava la prevenció i la promoció de la salut al mateix nivell que l’atenció a la malaltia.

Una altra de les fites rellevants de la LGS va ser el reconeixement dels drets de les persones usuàries del sistema sanitari, un element clau en la humanització de l’assistència. Entre aquests drets destaquen el respecte a la intimitat, la dignitat i la no discriminació, el dret a la segona opinió, a escollir metge a l’atenció primària, a rebre informació clínica comprensible, al consentiment informat i a la confidencialitat de la informació de salut.

Els èxits d’aquest nou model van ser, per tant, indiscutibles. No obstant això, els quaranta anys de vigència de la LGS conviden també a analitzar, amb una mirada crítica, allò que va quedar pendent. El dèficit més important va ser, sens dubte, la falta d’un blindatge constitucional de la protecció de la salut com a dret fonamental, fet que hauria consolidat de manera irreversible la universalitat que la mateixa llei impulsava.

Aquesta debilitat es va fer evident el 2012, quan el Govern del Partit Popular va aprovar una reforma sanitària que restringia l’accés al sistema públic a determinats col·lectius, especialment a les persones migrants en situació administrativa irregular. Aquesta decisió va suposar una clara regressió en drets i va marcar un punt d’inflexió en la tendència de la universalitat que havia caracteritzat el desenvolupament del Sistema Nacional de Salut des de la LGS. El Tribunal Constitucional va avalar aquella reforma, argumentant que el dret a la protecció de la salut no és un dret fonamental i que, per tant, pot ser modulat respecte legislació ordinària.

Més enllà de la universalitat, un altre gran repte pendent és la rigidesa estructural del sistema públic de salut. L’envelliment de la població, els canvis epidemiològics, l’impacte de la innovació tecnològica i els avenços científics exigeixen estructures de gestió flexibles, amb capacitat real d’adaptació a escenaris canviants i a noves demandes assistencials.

En aquest sentit, és necessari avançar cap a una autonomia més gran de gestió dels centres de titularitat pública, tant en l’àmbit assistencial i organitzatiu com en el terreny econòmic i financer i de gestió de persones. No és un plantejament aliè a l’esperit de la LGS, que ja proclamava que els serveis sanitaris havien de tendir cap a l’autonomia de gestió i cap a formes de gestió democràtica, compatibles amb el control públic i la rendició de comptes.

A escala del conjunt del Sistema Nacional de Salut, un altre desafiament clau és reforçar el paper del Consell Interterritorial per tal que es converteixi en un veritable òrgan de govern federal del sistema. Dotar-lo de la capacitat d’adoptar acords vinculants per majoria, especialment en situacions catastròfiques o epidèmiques, contribuiria a reforçar la cohesió del sistema i a garantir respostes coordinades davant crisis globals.

Defensar avui el Sistema Nacional de Salut exigeix preservar els seus valors fundacionals – universalitat, equitat i eficiència, entesa com a capacitat resolutiva i d’adaptació a les necessitats reals de la ciutadania.

L’SNS encara és un pilar essencial de l’Estat del Benestar, un pilar que està en risc i que pot veure’s encara més amenaçat en un context global marcat per la incertesa, l’augment de les desigualtats i una deriva cap a escenaris socials cada vegada més distòpics. Recordar l’esperit transformador de la LGS no és, per tant, un exercici de memòria, sinó una exigència de futur.

Aquest article s’ha publicat anteriorment a Diario Médico a data de 09 de maig de 2026