Serveis públics i el fantasma de la privatització

Francesc José Maria
Secretari del Cercle de Salut

La recent aprovació, per part del Consell de Ministres, de l’avantprojecte de llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut ha reobert un vell debat: qui ha de gestionar els serveis públics i amb quin model? La proposta legislativa ha tornat a despertar el fantasma de la privatització i, amb ell, un discurs polititzat que contribueix a deslegitimar la col·laboració publicoprivada en els sistemes de salut.

Convindria recordar que un servei públic no deixa de ser-ho pel fet de no ser gestionat directament per una estructura administrativa amb personal funcionari. El Tribunal Constitucional ha reiterat, en múltiples ocasions, que l’externalització de serveis -especialment els vinculats a l’atenció de les persones- no n’altera, per si mateixa, la naturalesa pública. El que fa que un servei sigui públic és que l’administració estableixi l’abast de la prestació, en garanteixi la qualitat, protegeixi els drets dels usuaris, defineixi el model de finançament i supervisi l’execució dels contractes, concerts socials o concessions.

A partir d’aquesta premissa, la decisió sobre optar per una gestió directa o indirecta hauria de respondre únicament a criteris de bona administració: eficàcia, eficiència i ús responsable dels recursos públics. Igualment, el sector privat que presta serveis públics hauria de tenir l’obligació d’assumir riscos, com a requisit per legitimar l’obtenció d’un benefici econòmic, i només hauria de ser qüestionat -èticament i jurídicament- quan el benefici es persegueixi a costa de la qualitat del servei o de les condicions laborals dels professionals.

La mala gestió que poden fer algunes administracions públiques, sobretot pel que fa al seguiment i la supervisió de contractes o concerts, no justifica la regressió que suposa l’avantprojecte de llei. Els escàndols que han envoltat recentment la Comunitat de Madrid tampoc no poden esdevenir l’argument per desacreditar un model de col·laboració publicoprivada que, al nostre país, ha funcionat durant dècades.

A Catalunya hem construït un sistema de salut públic de qualitat que té en la col·laboració publicoprivada un dels seus pilars

Resulta igualment paradoxal que l’avantprojecte deixi fora el model d’atenció als funcionaris a través de Muface, íntegrament finançat amb recursos públics. Els treballadors de l’Estat continuaran gaudint del privilegi d’escollir ser atesos per assegurances privades, que tenen un evident (i legítim) afany de lucre.

A Catalunya, hem construït un sistema de salut públic de qualitat, que té en la col·laboració publicoprivada un dels seus pilars fonamentals. Les fundacions i les entitats d’economia social hi han tingut -i hi tenen- un paper essencial, i moltes d’elles són exemples d’excel·lència.

En un moment en què el sistema sanitari afronta reptes estructurals, és imprescindible promoure un debat rigorós, serè i desideologitzat. Cal fugir de discursos demagògics i reconèixer que el que realment garanteix un servei públic de qualitat no és qui gestiona, sinó com es gestiona i com es controla aquesta gestió.

Aquest article s’ha publicat anteriorment al diari El Punt Avui a data de 24 de febrer de 2026