Si aprenem sortirem enfortits després de la COVID-19

Encara lluny de donar per acabada la pandèmia produïda pel virus SARS-CoV-2, ja podem afirmar que Catalunya ha estat un dels països amb major incidència de la COVID-19. El global de casos positius amb prova PCR o test ràpid és de 67.060 persones. Fins ara han mort 12.280 persones (6.706 d’ells als hospitals, 3.965 a les residències, i la resta als seus domicilis), el que suposa una taxa de letalitat al voltant del 5,5% – d’acord amb l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya a 1 de juny del 2020.

Som conscients que quan arribi el final d’aquest llarg via crucis serà quan tots, i sobretot els interessats en la planificació i la gestió sanitària, haurem de revisar i avaluar: quin ha estat el nivell de reacció i eficiència del nostre país, quin paper han jugat el CatSalut, les agències de salut pública, els sistemes de vigilància epidemiològica i les organitzacions sanitàries, així com quant de preparats estàvem i estem per fer front a emergències sanitàries d’aquesta magnitud. Per a donar resposta a aquestes preguntes caldrà una profunda reflexió i un exhaustiva anàlisi de la crisi sanitària produïda per la COVID-19. El resultat d’aquest debat madur i reflexiu podrà assentar les bases d’actuació per fer front a futurs reptes sanitaris.

Tanmateix, i amb més de dos mesos de la seva irrupció, ja estem en disposició de posar en comú alguns aspectes relacionats amb la gestió dels serveis sanitaris en la realitat catalana.

En termes generals, val a dir que la resposta a l’emergència sanitària ha estat possible gràcies a la unió d’esforços i del compromís social de tots els actors. Principalment de les organitzacions i professionals de la salut, així com les organitzacions vinculades al tercer sector (ONGs, fundacions sense ànim de lucre, etc.), que han donat una resposta ràpida, eficient i solidària sense precedents. Cal tenir en compte que no disposàvem de massa models d’èxit a partir dels quals poder preparar i aplicar l’estratègia de resposta. De fet, quan la situació va irrompre de forma sobtada, i l’ingent nombre de casos va desbordar el nostre sistema sanitari a mitjans de març, només comptaven amb els precedents de la llunyana i poc transparent Xina i la més propera, però ignorada experiència a Itàlia. Aquests dos països havien patit els efectes de la pandèmia setmanes abans i ens portaven cert avantatge, i fins i tot ja havien testat algunes mesures d’urgència amb desigual nivell d’encert.

Un país modern i avançat com Catalunya, hauria de comptar amb un pla de contingència a la rereguarda capaç d’adaptar-se d’acord amb les situacions, disposar d’una provisió de material suficient de protecció, així com d’una xarxa d’unitats de vigilància epidemiològica dedicades a les infeccions emergents en l’àmbit del territori. Però tot i les amenaces globals anteriors- per la SARS-1 del 2003 i la MERS del 2018 – certament molt menors que l’actual- ha quedat palès que no estàvem suficientment preparats per fer front a contingències d’aquesta magnitud.

Val a dir que en la resposta a l’emergència ha destacat la cooperació entre els diferents agents per fer front als canvis que s’han hagut d’implementar, incloent-hi aquí l’acció proactiva dels centres sanitaris, com el suport del sector industrial, dels centres de recerca, com del sector de l’hostaleria que plegats han posat en marxa nous dispositius, equipaments i solucions tècniques. En aquest sentit, destaca la coordinació tant de l’atenció primària amb els hospitals com entre els hospitals entre si, incloent-hi els d’aguts com d’atenció intermèdia. I, fins i tot, s’ha pogut establir una integració gairebé excel·lent dels hospitals privats a la resposta pública. També, s’han establert col·laboracions dels centres sanitaris i organitzacions no governamentals, els cossos i forces de seguretat i d’atenció d’emergència, bombers, protecció civil, etc., qui han organitzat i fet possible actuacions logístiques complexes com per exemple estendre la capacitat dels hospitals transformant hotels en centres medicalitzats en temps rècord.

De rellevant importància l’aportació de la xarxa d’oficines de farmàcies, de titularitat privada, però que sota l’ordenació del Departament de Salut, s’han coordinat per descongestionar el sistema sanitari, informant els ciutadans dels circuits d’atenció, assegurant la medicació a la població mitjançant la renovació de medicacions i prescripcions caducades, entre altres tasques. Així mateix, s’han iniciat sinergies de col·laboració entre la indústria, les universitats i les institucions de recerca per a dur a terme el desenvolupament de respiradors, entre altres equipaments tecnològics.

És evident que estem a les beceroles d’un correcte i suficient teixit tecnològic i industrial propi capaç de proveir al sistema i als professionals sanitaris dels materials i equips de protecció necessaris, sense dependre d’adquisicions externes. Per a l’adquisició col·lectiva de subministraments essencials (equips de protecció personal- els anomenats EPI’s-, reactius i tests de laboratori, etc.) s’ha de lluitar en un mercat internacional en el qual la demanda ultrapassa en molt a l’oferta i a on a més, de forma inicial es va centralitzar, decisió que ha demostrat ser inefectiva i poc equitativa. Pensem que la possibilitat d’haver confiat a un major nombre de compradors amb experiència i amb un adequat nivell de coordinació, no hauria d’haver suposat cap problema, tot el contrari. Sobretot en les fases inicials, ja que s’ha demostrat que l’Administració no ha pogut abordar àgilment el subministrament de recursos, amb la subseqüent manca d’adquisició de materials de protecció i de cribratge en una situació d’imperiosa necessitat. Tot plegat ha portat al fet que molts professionals de la salut hagin treballat en condicions inversemblants posant en risc la seva salut, convertint-se en el principal grup afectat per aquesta epidèmia.

Això no obstant, aquest moment de crisi és també un moment d’oportunitat per a enfortir el teixit industrial i tecnològic del nostre país, i un cop superada la pandèmia, no ha de quedar en l’oblit aquestes incipients però necessàries col·laboracions, sinó que han de suposar una línia a reforçar que facin més fort el nostre sistema. Tanmateix, i gràcies a aquestes experiències esmentades podem afirmar que la col·laboració publicoprivada és bàsica per mantenir i enfortir el sistema sanitari català, la innovació tecnològica i crear teixit empresarial propi. I amb aquests precedents, hem d’entendre que si hem estat capaços d’organitzar els recursos amb diferent titularitat sense cap mena de recel, tot cercant un objectiu comú i buscant l’eficiència dels recursos, caldrà pensar que potser hem de fer d’aquesta experiència col·laborativa el fonament de les solucions de futur que s’hagin de plantejar per superar mancances i enfortir el nostre sistema de salut.

També hem pogut constatar com els centres sanitaris amb una governança autònoma i amb òrgans de govern que han exercit el seu rol han estat més eficients. Tots hem lloat l’excel·lent capacitat de resposta dels centres capçals del nostre territori. L’autonomia de gestió plena – que implica disposar de personalitat jurídica pròpia i d’un òrgan de govern independent amb voluntat d’exercir-la- ha permès donar respostes més àgils a les urgents necessitats assistencials requerides per l’emergència de la COVID-19.

A més, les organitzacions sanitàries amb direccions i responsables clínics amb un marcat lideratge, amb una clara missió social i amb un enorme sentit de l’ètica, de la responsabilitat i la transparència, han estat més dinàmiques en l’impuls dels canvis en el sí de les seves organitzacions. De fet, són aquests líders els que han confiat en els seus professionals per dinamitzar millor tant la meso com la microgestió. Aquesta capacitat de confiança i l’alineació d’objectius compartits cap als professionals experts en cadascuna de les àrees, ha permès coordinar la resposta, i els recursos a més de liderar i motivar als equips amb entusiasme i eficiència.

També cal desatacar com els centres d’atenció primària (AP) han esdevingut un pilar bàsic de resposta per prevenir i controlar l’epidèmia a la comunitat. Els professionals de l’AP s’han reconvertit i han estat un reforç de primera línia pel sistema de salut, allà on eren necessaris (hotels medicalitzats, suport a sociosanitaris, atenció domiciliària, etc.). Tot i això, en la fase inicial, l’AP no ha estat la principal porta d’entrada del sistema sanitari, principalment degut a l’agudització dels processos i la manca de mitjans. No obstant això, seran els professionals de l’AP que tindran la gran tasca de buscar quina és la missió i l’horitzó del futur dels seus serveis assistencials i si cal o no un sistema d’atenció diferent, que ha estat improvisat, però prou eficient per fer front a l’amenaça poblacional viscuda.

Molt diferent ha estat la situació a les residències de gent gran, que depenien del Departament de Treball Afers Socials i Famílies exclusivament fins que el Govern va prendre l’acord de traspassar la competència al Departament de Salut. Les residències comptaven amb poca preparació per fer front a crisis sanitàries i amb gairebé nul·la dotació d’equips de protecció personal, en conseqüència han estat les residències i els seus residents qui han ostentat els pitjors indicadors tant en el nombre de contagis com de defuncions per la COVID-19. Possiblement hem patit les conseqüències de la històrica descoordinació entre el sistema de salut i el de serveis socials, malgrat els esforços dels darrers anys per impulsar des del Govern plans transversals per promoure la interacció dels serveis sanitaris i socials en base a un model d’atenció centrat en les persones. D’això haurem de treure lliçons per evitar en el futur situacions com les que hem viscut.

Un altre tema, i no menys important, que requereix una profunda reflexió és la polarització política en la qual ens trobem immersos des de fa ja massa temps. Per una banda, la lluita entre el govern espanyol i català per laminar uns i reivindicar els altres les competències de direcció i administració sanitària, que s’ha desfermat durant la crisi. Aquest estira-i-arronsa de poders, ha fet més difícil donar una resposta àgil i eficaç a l’emergència sanitària. També s’ha fet evident que la tendència de designar a persones afins políticament per ocupar llocs de responsabilitat de marcat perfil tècnic amb abstracció de la seva capacitació no ajuda a estar més ben preparats per afrontar els reptes. Cal que en el futur es torni a posar en valor la professionalitat i la meritocràcia per a la designació dels càrrecs.

Creiem que per estar preparats i per donar respostes adequades als problemes complexes i globals, la societat catalana necessita un sistema de salut públic, d’accés universal i equitatiu, suficientment finançat, que promogui l’autonomia de gestió plena dels centres, serveis i establiments sanitaris que componen les diferents xarxes d’utilització pública amb total transparència, que professionalitzi la seva governança i gestió i que faci valdre el talent de tots els actors. I per això, cal que la sanitat torni a ocupar el lloc en el debat polític amb majúscula que li correspon al marge de les lluites partidistes que només busquen obtenir un rèdit a curt termini. Les qüestions de model, organització, cobertura, cartera de serveis i finançament* del sistema de salut que volem de futur per estar millor preparats per donar resposta als reptes demogràfics, tecnològics i epidemiològics que es plantegin, han de ser tractats com un tema d’estat per tots els agents polítics i socials en el marc autonòmic, estatal i de la Unió Europea.

Som conscients que aquesta reflexió inicial no permet realitzar una anàlisi profund, madur i ampli. És per això que el Cercle de Salut, que compta a la seva junta i entre els seus associats amb figures amb àmplia experiència en la gestió sanitària des de disciplines i posicions diverses (economia, farmàcia, infermeria, medicina, dret, etc.) té previst realitzar una anàlisi completa de la situació provocada per la COVID-19, com ha estat la resposta del sistema i de les organitzacions a l’emergència i quins aspectes de la gestió de la crisi sanitària cal revisar per millorar-los.

L’anàlisi que pretén dur a terme el Cercle de Salut, que tindrà format d’informe, donarà cabuda a totes les veus de persones expertes que vulguin contribuir. Fomentar la reflexió crítica és un dels pilars constitucionals del Cercle de Salut que té com a objectiu analitzar l’organització i el funcionament del sistema sanitari català i proposar millores per contribuir a la millora de la salut dels ciutadans i residents a Catalunya.

D’aquesta situació d’emergència sanitària provocada per la pandèmia de SARS-CoV-2 sembla que a poc a poc comencem a sortir, però cal fer-ho amb una visió que permeti aprendre com podem enfortir el nostre sistema de salut català, de forma que estiguem millor preparats per les amenaces presents i futures que de ben segur vindran.

Junta del Cercle de Salut
1 de juny 2020

*Document Cercle de Salut Guillem Lopez 30 de gener