Un cataclisme anunciat: la salut global a l’era Trump 2.0

Antoni Plasència
Distinguished Fellow a ISGlobal i consultor en salut internacional a l’Hospital Clínic de Barcelona.

La sortida dels Estats Units de l’OMS farà que el món, incloent-hi els propis EU, sigui menys segur.

Estava cantat: el mateix dia de la seva presa de possessió com el 47è president dels Estats Units (EUA), Donald Trump va anunciar que el seu país es retirava de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Pels qui no s’acaben de prendre del tot seriosament les manifestacions de Trump, aquesta és una materialització més de la seva retòrica nacional-populista, que qüestiona les institucions multilaterals creades per fomentar la seguretat global després de la 2a. Guerra Mundial, com ara l’OMS, fundada el 1948.

De fet, l’ordre executiva de Trump reitera la que ja va prendre en el seu mandat anterior, al juliol del 2020, en plena pandèmia, decisió que el seu successor Biden va revertir momentàniament en arribar a la Presidència el 2021, aprofitant que el procés de formalització de la retirada dura un any. L’excusa que llavors va esgrimir Trump era que l’OMS havia esdevingut massa propera a la Xina durant la pandèmia de la Covid-19, inventant-se fins i tot que havia inicialment amagat la transmissió del “virus xinès”, com ell el va batejar. Ara, Trump argumenta que la Xina, amb molta més població que els Estats Units, contribueix molt menys a l’OMS, una estimació que no té en compte el major pes econòmic del país americà, que suposa el 27% del PIB mundial.    

La resposta -continguda- de l’OMS ha estat la d’invocar el seu paper crucial en la protecció de la salut i la seguretat de les persones arreu del món, inclosos els nord-americans, abordant les causes de les malalties, construint sistemes de salut més forts, i detectant, prevenint i responent a emergències sanitàries, incloent-hi brots, sovint en llocs perillosos on altres organismes no poden anar. És, recordem-ho, l’organització que va erradicar la verola, que ha reduït notablement l’impacte de malalties infeccioses com la poliomielitis, la sida, la malària o la tuberculosi, que en els darrers anys ha controlat epidèmies com l’Ebola o brots com els de Marburg o de mpox, a més de permetre la vigilància global de la grip i l’adaptació anual de les vacunes antigripals. I que ha tingut un paper clau en el Conveni Marc pel Control del Tabac, com també en la lluita contra el càncer i les malalties cardiovasculars, essent el principal referent tècnic en matèria de salut pública en molts països, especialment els més pobres i vulnerables. Però, també cal dir-ho, és una organització qüestionada periòdicament pel que fa a la seva rigidesa funcional, la seva burocràcia ineficient i la seva feblesa financera.

Quines conseqüències globals cal esperar d’aquesta decisió, que situaria als EUA, junt amb Liechtenstein, com els dos únics països membres de l’ONU (amb 194 estats membres) no associats a l’OMS? La primera és que aquest organisme veurà reduït en prop d’un 18% l’aportació econòmica al seu pressupost del seu principal donant (en forma de contribucions “assenyalades” -corresponents a un percentatge de la seva riquesa- i de contribucions voluntàries, a les que cal afegir les aportacions de fonts filantròpiques i privades). A més, suposarà la retirada de molts professionals experts nord-americans que treballen a l’OMS a través d’agències diverses, posant a risc els seus Centres Col·laboradors, 72 dels quals es troben als EUA, i que donen assessorament en camps molt diversos, com també la interrupció del suport d’institucions americanes que són clau per la salut global, com els Centres de Control de Malalties (CDC) o els Instituts Nacionals de la Salut (NIH). Altres conseqüències poden ser el bloqueig de l’Acord de prevenció, preparació i resposta enfront de pandèmies i de l’aplicació del Reglament Sanitari Internacional, o la manca de suport a iniciatives globals d’accés a medicaments i vacunes -de moment suspeses durant 90 dies-, com GAVI, el Fons Global per la lluita contra la sida, la tuberculosi i la malària, l’afectació de la defensa dels drets reproductius, i moltes altres accions multilaterals de protecció de la salut mundial desenvolupades en els darrers 30 anys. Pels EUA, l’impacte de la seva decisió també els deixaria en una situació de major inseguretat sanitària, tant per la seva població, com per la seva indústria biotecnològica i farmacèutica.

I quins escenaris internacionals de resposta són previsibles? D’una banda, la seva sortida seria molt probablement coberta per la Xina a diversos nivells, podent guanyar pes en la política i la solidaritat internacionals, el que reforçaria encara més la preocupació de Trump pel domini d’aquell país. De l’altre, la resposta dels països europeus (malgrat estar poc cohesionats i ara mateix centrats en temes de defensa i competitivitat) i d’alguns països amb un creixement important, com Índia, Japó i Corea del Sud, podria ser aportar la diferència, o bé al contrari, reduir el seu suport al finançament de l’OMS.

Els EUA tenen fins al gener del 2026 per fer efectiva l’ordre executiva de Trump. En aquest termini, la diplomàcia internacional, com també els moviments socials i de comunicació global -incloent els professionals de la salut, de la recerca i de la innovació- s’haurien de mobilitzar per fer revertir la decisió, recordant que cap país no pot permetre’s deixar de banda la salut, i que cap país -tampoc els EUA- podrà estar segur si la resta del món no està segura. Tampoc es pot descartar que el Congrés americà, que va aprovar l’ingrés a l’OMS el 1948, acordi bloquejar la decisió, malgrat la majoria republicana. I, finalment, en aquest període de temps es podria consensuar la reforma de l’OMS en aquells aspectes més qüestionats, i promoure un candidat a la seva direcció que sigui més acceptat per Trump que l’actual director general, Tedros Adhanom Ghebreyesus, que acabarà el seu mandat el 2027.

En un context global de mobilitat i d’urbanització creixents, que contribueixen a l’increment de riscos i emergències de salut cada vegada més disruptius social i econòmicament -com ara mateix l’extensió molt ràpida del virus de la grip H5N1, les noves variants de la Covid-19, el mpox, o els fenòmens meteorològics extrems vinculats a la crisi climàtica, l’aïllacionisme negacionista del govern dels EUA i el seu abandó de l’OMS ens abocarà a un món més insegur, més desigual i més injust. Són mals temps per la salut global, però també suposen l’oportunitat de posar en valor el que tenim, recordant que no hi ha alternatives a l’OMS, una institució que és de tothom i per tothom, sense renunciar a fer-la més àgil i més eficient. Aquesta hauria de ser la resposta coherent enfront de les autocràcies populistes que, per reforçar el seu control, busquen debilitar les institucions, la col·laboració i la solidaritat globals.