Un evangeli tronat, però en ascens

Fa uns dies que hi ha uns cartells vistosos enganxats en alguns espais públics. “Si ens roben la sanitat, ens retallen la vida” diuen. Qui és que ens vol robar la sanitat i retallar la vida? Sens dubte es deu tractar de la sanitat privada!

El lema no és nou i els de “Cafè amb llet” i la “Marea Blanca” ja l’havien fet servir, complementat amb un de més escandalós “La privatització sanitària mata”. Ara utilitza el primer lema un partit petit que ha pactat unes bases programàtiques amb ERC per donar suport al futur govern de la Generalitat. I en les bases programàtiques, ja acceptades, es proclama la progressiva reversió dels contractes i concerts públics amb entitats privades (amb afany de lucre o sense) en l’àmbit sanitari i social. O sigui que aquest magnífic programa del futur govern de la Generalitat, se sumarà als esplèndids plantejaments que en aquest àmbit aplica el govern de la ciutat de Barcelona. Quina pinça més engrescadora i quin panorama a l’horitzó del nostre país!

Pel que sembla, aquest pensament i actuació és el que demanda la societat avançada del segle XXI i el conjuga l’acord de la majoria de la població. Periodistes moderats -com Víctor Amela, que escriu a La Vanguardia “Amb la hisenda i la vida no hi juguem: gestió pública, control total”- participen d’aquesta nova veritat que, per sort, ha descobert la humanitat.

Què lluny queden els temps que en Felipe González proclamava “El Estado no es bueno para crear empresas ni lo ha sido jamás, (…) el mito de la izquierda de que el estatalismo significa progreso, ha caido”. Allò establia punts d’avenç de la doctrina socialista dels anys vuitanta, que a Catalunya va ser seguida amb gran racionalitat pel maragallisme.

No cal que en la llista dels projectes prioritaris de 23 “think tanks”, enquestats el gener d’aquest any 2021 pel PPSRC de l’IESE, hi figuri “la col·laboració público-privada, inclosos els hospitals i els sistemes de salut”. Perquè el nou evangeli de la publificació total ho arrassa tot. Tal com diu l’excel·lent comentarista econòmic, Mariano Guindal, “el canvi és que el sector públic s’imposi al privat, encara que les coses deixin de funcionar”.

En aquest context, crec que les proclames a favor de la col•laboració entre sectors per part de les patronals i de les empreses tenen poc valor per modificar l’opinió pública. Calen opinadors independents, siguin periodistes o acadèmics reconeguts, que ho manifestin públicament. I que algun partit d’esquerres amb coneixement de com pot funcionar la societat, també faci un reconeixement de la col•laboració entre sectors empresarials i institucionals, seria un bon pas endavant. Aquesta timidesa d’alguns partits suposadament progressistes davant del nou evangeli, que no és més que una tronada i superada reencarnació del passat, mereix una forta reprimenda. Caldria revisar les pràctiques d’higiene moral per part d’alguns partits.

Dit això, crec que la intenció clara és que vagi calant en la població aquesta pluja fina o gruixuda de la publificació, com una cosa sana i elemental. És una estratègia d’estigmatització del sector privat, convertit en “forces del maligne”. No pot ser que es deixi que el populisme més illetrat guanyi tranquil•lament la batalla del relat, tal com està succeint.

Crec que caldria crear un sotrac, un cert desconcert en el panorama actual i falta trobar un clixé fàcil (com utilitzen aquests moviments publificadors) per combatre’ls.

Suggereixo la ironia i fins i tot la sàtira, que a vegades són capaces de despertar contradiccions flagrants i proporcionar coneixement. Proclames i cartells dient: “Els grups teatrals i les formacions musicals amb contractes públics, ens roben la vida” I a sota el lema “L’empresa privada mata?”. Això és com un cop de puny al cervell, però també pot tenir impacte i pot fer pensar la primera frase en forma d’oració interrogativa: “Els fruiters, xarcuters i forns de pa ens roben la vida?”, seguit del lema general.

Perquè un missatge sigui persuasiu, els experts consideren tres elements: la font (la credibilitat, atractiu i poder de l’emissor), el contingut (més racional o més emocional) i el canal (visual o auditiu). En aquest cas, el més difícil és decidir la font, perquè el contingut suma els dos conceptes possibles i el canal pot ser múltiple.

Segur que una bona agència de comunicació ho podria vestir i rellançar, després de consensuar una font adient entre els diferents agents interessats en el missatge.

Josep Arqués
Membre del Cercle de Salut