Un sol món i una sola salut

Jaume Padrós
President de la Societat Catalana de Farmàcia Clínica

Com la resta d’europeus, els catalans actuals som les generacions que havíem viscut més i millor de la història, sense guerres ni pandèmies. Però, fa cinc anys, de manera abrupta, la nostra existència, amb les conseqüents rutines, es va tòrcer. Un virus desconegut va irrompre en les nostres vides i ens va abocar a la pandèmia de la covid. No hi estàvem preparats. La informació –sovint distorsionada– que arribava de la Xina ens va agafar a contrapeu. Ens enfrontàvem a una infecció nova, amb recursos de protecció insuficients i amb un sistema sanitari emmagrit, encara recuperant-se de les retallades anteriors i que es va haver de reinventar amb el lideratge dels seus professionals. També s’hi van cometre errors de gestió i no vam ser capaços de protegir prou certs grups de població molt vulnerables davant d’una infecció greu i despietada.

Hem vist la crueltat del virus SARS-CoV-2, el mal absolut, i, alhora, el bé absolut en la capacitat solidària de la nostra societat i en la dels professionals sanitaris liderant la resposta. Trencat l’encotillament burocràtic per l’estat d’alarma, tots els àmbits assistencials van cooperar com mai, incloent-hi el privat amb el públic, per atendre malalts. I vam comprovar que, quan la recerca funciona col·laborativament i amb un propòsit clar, és capaç d’aconseguir en un temps rècord el fruit d’una vacuna eficaç. I amb aquesta, l’acte més democràtic i just que hem vist mai al nostre país: el procés de la seva distribució a partir de criteris de priorització per a la protecció dels més vulnerables.

Tot arrossegant algunes seqüeles d’aquell impacte i fent-ne balanços parcials, cal preguntar-se: hem après la lliçó? Molt aviat, els professionals sanitaris, científics i experts en gestió vam fer evident una cosa fonamental: els països que resistien millor eren els que comptaven amb sistemes sanitaris i instruments de salut pública sòlids. I el nostre el teníem afeblit i amb massa rigideses, però, amb tot, va resistir pel compromís dels seus professionals. Tanmateix, es va fer evident que calia escometre canvis, tal com concloïa l’informe 30 mesures per a la transformació del sistema sanitari que el govern del president Torra va encarregar i que ara, amb el Govern del president illa, es volen impulsar a través del comitè Cairos. Benvingut sigui el consens polític pel qual tant hem maldat des de la professió mèdica.

Si Catalunya vol mirar el futur amb optimisme, ha d’aprendre la lliçó principal de la covid: la nostra sanitat necessita assegurar una millora del finançament i introduir noves fórmules i models organitzatius més flexibles i liderats pels seus professionals per tornar a esdevenir un referent mundial però, sobretot, per als seus ciutadans.

Una darrera lliçó, i no menys important. La definició de salut que l’OMS va adoptar fa dècades i que al nostre país es va encunyar el 1976 al desè congrés de metges i biòlegs de llengua catalana ens ha quedat curta: “[La salut] no és només l’absència de la malaltia, sinó aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. La salut planetària esdevé ja un afer col·lectiu i individual. El codi de deontologia dels metges catalans recull, per primer cop al món, aquest concepte com a capteniment de la professió. Però, amb això, no n’hi ha prou. Cal reforçar a escala mundial els ens de vigilància epidemiològica i els instruments preventius de salut pública, des del rigor i la transparència. Tenim un sol món i una sola salut. Cuidem-los!

Aquest article ha estat publicat anteriorment a La Vanguardia a data de 5 de febrer de 2025