Voler no és poder; el cas dels medicaments

Guillem López i Casasnovas
Catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

El sector del medicament està, avui, desfermat; i no se sap com es pot lligar, fent justícia a la seva realitat. Es tracta d’un input de l’assistència sanitària que, per als comptes públics, creix molt per sobre del creixement de la renda i de la despesa sanitària pròpia finançada. Aquí i a tot arreu, a més, s’observen costos incrementals de nous fàrmacs molt per sobre dels beneficis de salut que afegeixen, tot i que són positius. La indústria es vol moure com un tot, sempre parlant de mitjanes, malgrat l’heterogeneïtat de les contribucions; dels productes més innovadors i eficients als que ho són són menys.

Les respostes dels reguladors, avui, fan pecadors per justos, a la vista de la pobra manera amb què distingeixen l’aportació del fàrmac a la salut poblacional. Això inclou des dels que són tractaments de malalties rares, productes orfes per a la població que les suporta de manera greu, fins als més prevalents en la lluita contra el càncer o contra l’epidèmia de l’obesitat, per a una millora de la qualitat de vida.

A Espanya, el totum revolutum d’accions (mesures i ocurrències, noves i velles) i de reaccions (a l’uníson, la indústria contra la proposta de qualsevol nova llei de medicaments) ens situa en un cul-de-sac. Voldríem tenir una agència independent que posés ordre al catàleg del que és públicament finançable, però no la podem tenir, vista la batalla partidista que la simple menció genera. Ens volem posar d’acord en certs principis genèrics (pagar el fàrmac pel valor que aporta), però no podem acordar què entenem per valor o resultats. Sabem que no és sa viure instal·lats aafavorir més i més activitat assistencial (tractaments i processos) i no la prevenció, però creada la llista d’espera, no podem desincentivar l’activitat, deixant de pagar per volum als proveïdors. Voldríem que el medicament s’integrés a la cadena de producció de la salut, substituint altres partides de despesa, però no és possible mentre hom contempli el fàrmac aïlladament i la gestió sanitària pública estigui incapacitada, legal i pràcticament, per posar en pràctica aquesta substitució. Així, “més” sempre aparenta ser “millor”, inflant sense parar els costos sanitaris.

Ens agradaria donar a la indústria un marc estable perquè confrontés les inversions que es requereixen a mitjà termini, però no podem garantir-ho amb conjuntures pressupostàries de curt termini poc discriminants. Aniria bé tenir preus més dinàmics i competents (qui vulgui la marca i no el genèric, que pagui la diferència), però no ho podem fer en la mesura que tots els copagaments es malentenen com a contraris a l’equitat. Convindria que el sector fos transparent en preus i indicacions, però no ho pot ser si hom vol evitar comerç paral·lel entre països i desabastiments locals. Estaria bé evitar intermediacions en molts productes, però la regulació, a hores d’ara, gairebé no permet la venda directa.

Hom pensaria que convé liberalitzar les oficines de farmàcia, però no es veu com es podria garantir el servei per tot el territori. Seria interessant aprofundir a compartir riscos entre el finançador i el proveïdor d’un tractament nou, però no ho podem fer a curt termini, quan se’n fixa el preu, ni vèncer la incertesa de la possibilitat que no funcioni per a una indicació o grup d’individus concret al terme mitjà. Voldríem un catàleg raonable de què entra i què no entra al sistema públic, però la cultura política del país no entén allò racionat com a diferent d’una discriminació negativa. Volem comptar amb un sector biofarmacèutic de primera en ingressos, creador de riquesa, ocupació i comerç exterior; però no ho podem pagar des de la restricció imposada sobre la despesa sanitària. Voldríem, a favor de la competència, flexibilitzar el sistema de patents; però ens fa por perdre la motivació en la innovació.

El sistema està, així, molt travat, des de la consciència que l’estat actual de coses no pot perpetuar-se, però, de moment, no es pot albirar cap camí per solucionar-lo.

Article publicat a La Vanguardia a data de 4 de juny de 2025