Membres de la CGAC aborden els problemes de la Llei de l’Eutanàsia des de la perspectiva de la Comissió tres anys després de la seva aprovació
El 24 de març de 2021 es va aprovar la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE) a l’Estat espanyol que legalitzava i regularitzava el dret a l’eutanàsia en el conjunt de l’estat. Catalunya va ser pionera en la seva aplicació i en el desenvolupament de mecanismes per garantir-ne l’accés als pacients i, alhora, protegir els professionals de la salut que intervenen en la prestació d’ajuda a morir (PRAM). Així doncs, la Generalitat va posar en marxa la Comissió de Garantia i Avaluació (CGAC), un òrgan administratiu interdisciplinari que realitza un control previ a la regulació de l’eutanàsia i també resol les reclamacions que els pacients li facin arribar en cas que se li denegui la petició d’ajuda al suïcidi i verifica amb posterioritat que la prestació s’ha realitzat d’acord amb la Llei.
Aquesta Llei va ser molt celebrada en el seu moment, però després de tres anys és necessari fer-ne una revisió. Per aquesta raó, el Cercle de Salut, va organitzar el passat 3 de desembre a la seu institucional de l’Institut Català de la Salut (ICS) la sessió “Els problemes que planteja l’aplicació de la Llei Reguladora de l’Eutanàsia. La visió de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya” amb diversos membres de la CGAC. La jornada va reunir gairebé un centenar de professionals de la salut i juristes.
En el debat hi van participar Albert Tuca, president de la CGAC, oncòleg, coordinador de la Unitat de Suport i Cures Pal·liatives de l’Hospital Clínic de Barcelona; Núria Terribas, vocal de la CGAC, jurista, vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya, i Núria Masnou, vocal de la CGAC, referent d’eutanàsia dels hospitals de l’ICS, coordinadora de Donació i Trasplantaments de l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta.
El secretari del Cercle de Salut, jurista i també vicepresident de la CGAC, Francesc José María, va ser l’encarregat de moderar la jornada i posar el públic en situació avançant algunes de les mancances de la LORE, com la seva rigidesa i l’excés de burocràcia. “Sota el paraigua del garantisme”, va criticar José María, “s’amaga desconfiança en els professionals de medicina que intervenen en el procés, i alhora, fa que es donen resultats penosos”. De fet, quasi un 30% dels sol·licitants de l’eutanàsia són èxitus prematurs pel que es triga en el procés. El jurista també va apuntar altres entrebancs com, per exemple, la sentència del Tribunal Constitucional de 2023 que, tot i avalar la constitucionalitat de la llei arran dels recursos del grup parlamentari del PP i del de VOX en el Congrés, ha introduït problemes d’interpretació del text en supòsits com el trastorn mental o els tercers legitimats per poder impugnar les resolucions de la CGAC.
Albert Tuca va explicar com s’ha desenvolupat la LORE des de la seva aprovació i va exposar la seva preocupació davant les grans diferències entre comunitats autònomes, tant en nombre de sol·licituds (740) i prestacions d’ajuts a morir, com respecte al nombre d’objectors de consciència (9.394 a tot l’estat). En aquest aspecte, el País Basc, Navarra i Catalunya són, de lluny, les CCAA amb més sol·licituds i prestacions en relació amb la seva població. En canvi, Madrid, Aragó i Andalusia són les CCAA que més professionals objectors de consciència té. Tuca també va exposar que el procediment és massa llarg i que, en molts casos, les sol·licituds són tardanes, la qual cosa explicaria l’alta taxa de mortalitat prèvia a l’aplicació de la PRAM, la majoria de les quals són de pacients oncològics. El president de la CGAC també va voler posar l’accent en la necessitat de treballar en “estratègies que milloren la planificació de cures” i “de ser capaços de parlar de la mort amb els pacients crònics”.
A continuació, Núria Terribas, va desgranar algunes dificultats pràctiques que han observat des de la CGAC. Una d’elles és la interpretació del “context eutanàsic” que la Llei redacta d’una forma “tan restrictiva” que dona peu a diverses interpretacions. Terribas va posar l’accent específicament en els casos de salut mental, i va exigir que “les peticions de prestació d’ajuda a morir, basades en el sofriment generat pel trastorn mental, han de ser considerades i ponderades igual que la resta de patologies”. Terribas va assenyalar també les dificultats per accedir a la PRAM a través del Document de Voluntats Anticipades (DAV) i també l’enuig del CGAC en el procediment de les resolucions de reclamacions quan la CGAC fa una resolució favorable d’una reclamació per denegació de l’ajut a morir. En aquests casos, en lloc de donar dret a la prestació directament, cal tornar a repetir el procés al punt en què es va produir la denegació. La jurista també va denunciar la ingerència judicial, fent menció de la impugnació via judicial a instància de tercers de resolucions favorables de la CGAC. Per acabar, va fer un apunt sobre la necessitat de formació i acompanyament emocional per als professionals implicats en el procés d’eutanàsia.
Finalment, Núria Masnou, va aportar una visió més filosòfica i centrada en l’experiència dels professionals implicats en els processos d’ajuda al suïcidi. Per la referent d’eutanàsia dels hospitals de l’ICS, la LORE “és una oportunitat per plantejar-nos si realment tenim el pacient al centre i com el tractem”. Despenalitzar l’ajuda a morir canvia la relació metge-pacient i genera molts dubtes als professionals, que es veuen obligats a “desaprendre el que havien après com a sanitaris”. Segons Masnou, als professionals els costa saber els valors, les preferències i els límits de les persones. Tot això, “forma part d’una conversa difícil que hem de saber tenir amb els pacients. Quan rebem una sol·licitud d’ajuda a morir estem davant d’una decisió ferma i l’hem d’escoltar des del cor”. “Estem abocats a una mena d’humanisme sociosanitari, que és on hi hauríem d’anar”, va concloure.