20/02/2026
El passat divendres 20 de febrer el Cercle de Salut celebrava, amb el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la jornada de debat ‘El dret a la protecció de la salut en la construcció del sistema de drets i llibertats’. Aquest acte, que va tenir lloc a la Casa de la Convalescència del recinte modernista de Sant Pau, s’emmarca en el programa d’activitats configurat per la Generalitat per commemorar els 50 anys de recuperació de drets i llibertats.
L’acte, conduït pel periodista de renom Josep Cuní, va començar amb unes paraules de benvinguda i algunes reflexions preliminars pronunciades pel president del Cercle de Salut, Enric Limón, i per un dels membres de la Junta Directiva, el metge Josep Ganduxé. En la seva intervenció, van agrair l’assistència de tots els participants en les taules de debat i la seva predisposició a l’hora de participar en la jornada. A més, van remarcar l’objectiu del Cercle de construir un espai de reflexió, diàleg i debat entorn la millora del sistema de salut.
A continuació, s’iniciava la primera taula de debat, “El sistema de salut com a pilar de la configuració d’un estat social, democràtic i de dret”, configurada pel Sr. Miquel Roca i Junyent, advocat i president de la Societat Barcelonesa d’Amics del País; el Sr. Julián García Vargas, economista, exministre de Sanitat i Consum (1986-1991) i exministre de Defensa (1991-1996); i la Sra. Ana María Pastor Julián, metgessa, exministra de Sanitat i Consum (2002-2004) i presidenta del Congrés dels Diputats entre 2016 i 2019.
Roca, que fou un dels set ponents que van redactar la Constitució Espanyola de 1978, va recordar que l’objectiu era establir un estat social i democràtic, i que tot i tenir pocs referents internacionals sobre com incloure el dret a la protecció de la salut, sabien que la resposta que havien de donar a la ciutadania era molt concreta i que havien de garantir una resposta davant els problemes de salut. Afegia: “Un dels avantatges d’aquesta Constitució és que no la van fer els acadèmics, sinó que la va fer el poble”.
Per la seva banda, i recordant la seva experiència, García Vargas assenyalava les dificultats de finançament amb què es van topar a l’hora de fer efectiu tot el que es proposava, i igualment, Pastor destacava que la prioritat era defensar un sistema sanitari que donés cabuda a tots els ciutadans, sense cap diferència, i que garantís una cartera de serveis concrets. A més, Pastor recordava la importància que es va donar a la protecció de totes les professions relacionades amb la sanitat i de l’impuls al desenvolupament dels professionals.
Roca afegia, amb relació a les dificultats de finançament, que, sovint, el problema no està en els diners, sinó que es troba en el mateix model i, posant sobre la taula els perills que implica la falta de consens, insistia en els deures de l’administració davant els drets que es garanteixen a la població. Afegia que el consens és un dels elements fonamentals de l’estat democràtic i social. A tot això, García Vargas matisava la importància del consens territorial – entre comunitats autònomes i amb l’estat central – per generar qualitat homogènia en tot el sistema de salut.
Pastor, tancant la primera taula de debat, afirmava: «el consens que va construir el sistema va ser polític i social, i el dret a la protecció de la salut ha d’anar per sobre dels interessos polítics«.
Després d’una pausa, es va reprendre la jornada amb la segona taula de debat dedicada a l’equilibri entre els drets i els deures dels ciutadans. En aquesta, comptàvem amb la Sra. Núria Terribas, jurista i directora de la Càtedra de Bioètica UVic-Fundació Grifols i vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya; la Sra. Marina Geli, metgessa, coordinadora del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials UVic-UCC i exconsellera de Salut (2003-2010); el Sr. Josep Maria Argimon, metge, director de Relacions amb el Sistema de Salut de la Fundació Pascual Maragall i el Barcelonaβeta Brain Research Center i exconseller de salut (2021-2023); i la Sra. Eva Collado, vicepresidenta de l’Associació Nacional del Síndrome d’Ehlers-Danlos i Hiperlaxitud i membre del Consell Consultiu de Pacients de Catalunya.
El debat començava amb força amb la intervenció de Geli, que apuntava que el sistema nacional de salut pertany als ciutadans i que, per això, hauríem de poder implicar-nos en el consens, perquè “està en perill la qualitat del sistema si no hi fem reformes, i el consens és obligatori”. Argimon ho recolzava afegint que el món ha canviat i cal afrontar els reptes des de l’acord.
Per la seva banda, Collado llançava la pregunta a l’aire: “és necessari perdre la salut pública per valorar-la?”, i afegia que “la salut és una preocupació molt gran dels ciutadans i és important treballar per la sostenibilitat del sistema”.
En aquest context, Cuní va introduir un element clau per al debat: la sanitat ocupa actualment el cinquè lloc en la llista de preocupacions de la ciutadania, per darrere d’altres qüestions com l’habitatge o la immigració, que també incideixen directament en la salut, especialment en la salut mental. Davant d’aquesta realitat, plantejava quines modificacions estructurals cal impulsar per garantir la sostenibilitat i la qualitat del sistema.
Geli va advertir del risc d’etiquetar qualsevol malestar com a problema de salut mental i va defensar que “abans d’ampliar recursos assistencials cal actuar sobre els determinants socials que condicionen la salut”. Va assenyalar, a més, que una de les principals queixes dels pacients és l’accessibilitat, però que les consultes sovint estan saturades per situacions de malestar social que no sempre responen a trastorns mentals clínics. Per això, va apostar per ordenar la demanda i prioritzar adequadament els casos.
Argimon, complementàriament, va insistir en la necessitat d’aplicar el principi de “salut en totes les polítiques”: la salut mental no es resol només amb més psicòlegs o psiquiatres, sinó abordant qüestions com l’habitatge, els salaris o les condicions de vida. També va alertar sobre la creixent medicalització i va apel·lar a la corresponsabilitat ciutadana – “des de la solidaritat i no des de la culpabilització”, matisava – per preservar un model que també han de poder gaudir les generacions futures.
Per la seva banda, Terribas va aprofundir en aquesta idea, assenyalant que la medicalització és també un reflex de la societat actual. Va posar sobre la taula el debat sobre les baixes laborals vinculades al malestar emocional i va defensar la necessitat que la ciutadania sigui conscient dels costos reals del sistema de salut. Tot i recordar que Catalunya va ser pionera amb l’aprovació, l’any 2000, de la primera llei de drets del pacient, va advertir que encara hi ha una distància entre les expectatives socials i la capacitat real de resposta del sistema. Per això, va reclamar més transparència sobre què pot incloure la cartera de serveis i obrir un debat sobre què es finança i què no.
Des de la mirada dels pacients, Collado va remarcar que la salut és una sola, física i mental, i que la percepció ciutadana és la d’un “sistema tensionat i distant”. Tot i això, va assegurar que la població entén els límits i que cal acostar la governança sanitària a la ciutadania, reforçant espais de participació que actuïn de pont entre administració i societat. Més que situar el pacient al centre, va defensar integrar-lo realment en la presa de decisions, tenint en compte que ningú no vol ser pacient i que la relació amb el professional sanitari comporta una asimetria que cal gestionar amb cura. També va reconèixer que, si bé cal evitar la medicalització innecessària, molts processos de malaltia requereixen suport i acompanyament.
En el tram final del debat, es va abordar la necessitat de posar límits explícits i transparents al sistema. Els components de la taula van coincidir que la cartera de serveis no pot abastar-ho tot i que les necessitats creixen constantment, especialment amb la incorporació d’innovacions tecnològiques que tenen un cost elevat i que han d’estar avalades per l’evidència. Els participants van defensar que aquests límits han de ser acordats no només des del consens polític i tècnic, sinó també amb la participació de la ciutadania. El missatge compartit va ser clar: sense reformes valentes i sense corresponsabilitat col·lectiva, la sostenibilitat del sistema pot veure’s compromesa.
La cloenda de la jornada va anar a càrrec de la consellera de Salut, Olga Pané, que va reivindicar amb orgull els cinquanta anys de recuperació de drets i llibertats i el paper fonamental que el sistema públic de salut ha tingut en la consolidació democràtica. Va recordar que la cobertura universal – impulsada amb la Llei General de Sanitat de 1986 sota el ministeri d’Ernest Lluch – és un dels grans pilars d’equitat social, i va subratllar que garantir l’accés a l’atenció sanitària, independentment de la situació econòmica, reforça la cohesió i la prosperitat del país. Pané va advertir també dels riscos del populisme i del negacionisme científic en un context de desinformació, i va defensar el consens, la cooperació i la pedagogia com a eines imprescindibles per preservar l’estat del benestar. En definitiva, va concloure que defensar i reformar el sistema de salut no és només una qüestió assistencial, sinó també una manera de defensar la democràcia mateixa.
Pots llegir el discurs de cloenda íntegre de l’Honorable Consellera aquí.