18/11/2025
El passat dimarts 18 de novembre, el Cercle de Salut va organitzar un debat centrat en els dilemes ètics que presenten les organitzacions que atenen persones. En aquest debat, moderat per Josep Ramos, psiquiatre i membre del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya i del Comitè de Bioètica de Catalunya, es plantejaven qüestions relacionades amb els principis ètics i el paper de les organitzacions, principalment sanitàries, a l’hora d’establir-los i vetllar-los. En la taula, comptàvem amb Begoña Román, presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya; Màrius Morlans, president del Comitè de Bioètica de Catalunya; i Manel Peiró, professor titular i director de l’Executive Master en Direcció d’Organitzacions Sanitàries (EMDOS) d’Esade.
Francesc José María, secretari del Cercle de Salut, va donar la benvinguda i va destacar els quatre elements que, per ell, han de definir un codi ètic: els valors, la conducta que s’espera dels professionals, la gestió dels conflictes i la relació amb tercers. Abans de donar pas al debat, va assenyalar la problemàtica causada per la llunyania entre la lògica assistencial i la lògica gerencial, referint-se a un conflicte d’interessos que sovint impedeix que aquestes dues conflueixin.
Josep Ramos ampliava la informació de context i llançava una primera pregunta: hi ha un deure específic de compromís ètic per a les organitzacions que tracten directament amb persones? Màrius Morlans prenia el torn de paraula per remarcar que totes les empreses haurien de contribuir a fer un món més just i sostenible a través d’una declaració de principis operatius, però en el cas de les organitzacions sanitàries, assenyalava que “hauríem de ser referents justament perquè tractem amb persones i no tenim la pressió de fer beneficis”.
Per la seva banda, Begoña Román afegia que una altra de les distincions entre les organitzacions sanitàries i d’altres de diferent naturalesa és que, en sanitat, és “impensable tenir èxit sense aliança terapèutica” i que, a la vegada, els professionals sanitaris acostumen a escollir aquesta carrera perquè estan disposats a dedicar-s’hi èticament. Manel Peiró va subratllar què, en general, el conflicte de valors esdevé entre l’organització i la mateixa professió, dificultant la definició d’aquesta cartera ètica.
A continuació, Ramos reconduïa el debat per intentar donar resposta a com, des de les mateixes organitzacions, es pot determinar si algú està compromès èticament, i Morlans reprenia la paraula remarcant la necessitat que els equips directius estiguin convençuts que el core ètic és útil. Román, abans de continuar amb la qüestió, insistia en el fet que “l’ètica és un ús públic de la raó, i una organització ètica és una organització pensada i pensant, capaç de gestionar la incertesa i la perplexitat” i posava l’èmfasi en la necessitat de crear espais dedicats a pensar justament cap a on va l’organització i a assegurar-se que no es desvia.
Peiró sostenia la idea de Román, i afegia que també és important que les organitzacions siguin conscients de què pot passar si algú no s’ajusta als comportaments que deriven dels valors, sense fer apologia d’una cultura de la vigilància massa severa.
En aquest punt, Ramos va llençar una altra qüestió: en què es distingeix un departament que ha de fer explícit el compromís ètic dels treballadors? A això, Peiró opinava que no és feina d’un únic departament, sinó que ha de ser una qüestió que estigui integrada en la institució. Per la seva banda, Morlans explicava que el procés per generar cultura ètica ha de ser àmpliament participatiu, i Román repassava i definia tres qüestions importants que contribuirien a la creació d’aquesta cultura: en primer lloc, generar consciència de pertinença; en segon lloc, comptar amb sistemes d’avaluació eficients que generin evidències; i, en tercer lloc, tenir cura de la burocràcia. Peiró tancava la qüestió: “generar cultura ens donarà identitat, i identificar el què ens uneix dona sentit al què fem”.
Resumint, Ramos definia dos agents importants en el procés de definició de valors: l’organització i els professionals, i afegia al debat el paper dels usuaris i ciutadans. Els tres convidats es van mostrar d’acord amb la necessitat que els ciutadans participin, i tal com explicava Peiró, el seu paper és fonamental, però actualment sembla que la ciutadania s’ha desentès. Román afegia que és necessari insistir en fer pedagogia de les expectatives de les institucions sanitàries, en fer campanyes perquè la societat sigui conscient del que pot esperar dels professionals amb l’objectiu de sensibilitzar sobre el bon ús de la sanitat.
Abans de donar pas a la ronda de preguntes, Román afegia, a totes les ja mencionades, una altra eina per crear una organització compromesa èticament: els estudis d’impacte que permetin que les experiències passin de l’anècdota a la categoria.
Per finalitzar el debat, Román remarcava de nou la importància de mantenir els projectes amb els quals els mateixos treballadors creuen, evitant cessar-los sense cap raó aparent. Peiró va concloure la trobada subratllant que són les institucions les qui han de marcar els terrenys i els límits, i que per això hi ha d’haver normes i lleis – però sempre les mínimes possibles.
Veure vídeo de la jornada: https://www.youtube.com/watch?v=B-doS4NPMHA