El Cercle de Salut valora positivament que el Govern d’Espanya hagi encarat el tema de la pandèmia de COVID-19 com una emergència en tot el territori de l’Estat espanyol, i volem fer una valoració dels aspectes sanitaris de la norma, sense entrar en la de la resta del Decret.
L’article 4 del RD estableix que l’autoritat delegada competent en l’àrea de salut és el Ministre de Sanitat i també ho és en tot allò que no recaigui en una altra autoritat competent. L’article 6 determina que cada administració conservarà les seves competències en el marc de les ordres directes de l’autoritat competent. L’article 12 marca les mesures per reforçar el Sistema nacional de Salut i especifica que totes les autoritats sanitàries i els empleats de la sanitat pública queden sota les ordres del Ministre de Sanitat, reservant-li totes les facultats que siguin necessàries per garantir la cohesió i l’equitat. El Ministre, per tant, tindrà la plena disposició de les autoritats responsables de l’àmbit de la salut pública i dels empleats que hi presten serveis, podrà redistribuir el personal sanitari i mitjans tècnics dins del territori de l’Estat, i podrà fer servir el personal i els centres de la sanitat militar i privada. L’article 13, per últim, autoritza al Ministre a prendre tota mena de mesures per assegurar el subministrament de béns i serveis necessaris per a la protecció de la salut pública.
En aquest sentit, El Cercle de Salut vol valorar dos aspectes del Reial Decret que afecten l’àmbit de la sanitat, en primer lloc els aspectes competencials i en segon lloc el tema de l’efectivitat de les mesures adoptades.
Respecte a les competències sanitàries transferides a Catalunya i a les altres comunitats autònomes, ara recentralitzades al Ministeri, el Cercle considera que aquesta decisió del Govern espanyol suposa una invasió competencial que no es justifica per una pretesa major eficàcia de les mesures que es poden adoptar des d’un centre únic, quan la realitat epidemiològica i dels serveis de salut és molt diferent en cadascun dels territoris de l’Estat espanyol. D’altra banda, la col·laboració entre el Ministeri de Sanitat i les CCAA a través del Consejo Interterritorial havia estat, fins a la data de la proclamació de l’estat d’alarma, qualificada de molt positiva pel mateix Ministre Salvador Illa.
Des del punt de vista del funcionament de l’estat de les autonomies, trobem a faltar una visió més col·laborativa i menys centralitzadora. Tenint en compte que són les CCAA les que tenen la competència de la gestió dels serveis sanitaris, considerem que no resulta necessari donar el comandament al Ministre de Sanitat donat que les mesures a adoptar sobre les condicions de treball del personal sanitari s’han de prendre en l’àmbit dels diferents serveis de salut autonòmics o inclús a nivell de cada centre perquè el funcionament i els resultats siguin realment eficients.
A aquest efecte, l’article 59 sobre mesures especials de salut pública de la Llei 55/2003, de 16 de desembre, de l’Estatut marc, en el seu apartat 1 permet que les autoritats sanitàries autonòmiques prenguin mesures excepcionals en el funcionament dels centres, i a l’apartat 2 autoritza a les direccions dels centres sanitaris que puguin, motivadament i prèvia consulta amb la representació legal dels treballadors, suspendre el règim de jornada i descans del seu personal quan l’atenció sanitària no es pot garantir en situacions de crisi sanitària per manca d’efectius.
El segon aspecte que volem valorar és l’efectivitat de les mesures. El Ministeri de Sanitat no disposa actualment d’una estructura potent en matèria de gestió sanitària des que es van transferir les competències a totes les CCAA. Només gestiona els serveis sanitaris de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla i té competència sobre la sanitat exterior. El Ministeri disposa d’una estructura de recerca i de salut pública important però menor comparada amb la del conjunt de les CCAA. És més que qüestionable que amb aquesta minsa estructura es pugui fer front a la gestió del mig milió d’empleats sanitaris del sector públic arreu de l’Estat espanyol i a la diversa realitat del desenvolupament de l’epidèmia que sens dubte requerirà mesures ad hoc que seran millor gestionades i amb més agilitat des de la proximitat (principi de subsidiarietat).
Pels motius exposats, considerem preocupant aquesta recentralització i confiem que el Ministeri sigui capaç de retrobar les vies de col·laboració i corresponsabilitat amb les autoritats sanitàries de les CCAA que facilitin tant els processos com els resultats.
Tanmateix, el Cercle troba a faltar mesures concretes per destinar més recursos materials i econòmics al combat de la pandèmia de COVID-19. La situació dels recursos sanitaris a Catalunya és molt ajustada, com va posar en evidència l’estudi publicat pel Cercle “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”. En una situació econòmica i financera tan crítica l’increment de feina i l’estrès que pateix el personal sanitari està tensant molt tot el conjunt del sistema. Caldria, només per posar un exemple, que el govern destinés una partida específica de recursos econòmics per fer front als reforços de personal que caldrà contractar per donar cobertura a la creixent dotació de professionals sanitaris que seran necessaris i a les baixes dels professionals contagiats o aïllats preventivament.
Davant d’aquesta situació crítica, confiem que la bona pràctica i l’encert, tant de les autoritats com dels màxims responsables dels operatius, ens portin cap a la seva resolució.
És per això, que El Cercle de Salut es posa a disposició de la Consellera de salut i del Govern de la Generalitat per fer tot allò que estigui en les nostres mans i es consideri convenient en la lluita contra la COVID-19 i en l’erradicació de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2 que la produeix.
La Junta del Cercle de Salut
Barcelona, 15 març 2020