Aquest país, que es troba permanentment en circumstàncies especials,
no pot negligir una qualsevol força positiva,
no pot perdre un sol valor humà.
Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)
Quan l’Albert Oriol i Bosch va arribar de Madrid l’any 1982, ja era catedràtic, havia sigut degà de Medicina de la Universidad Complutense, i es pensava que ja ho tenia tot fet. Ho deia, rialler, quan ho comentava. Ja es veia gran (tenia 48 anys!) i aterrava a la Direcció General d’Ordenació i Planificació Sanitària. Nosaltres, els de la DGOPS, érem joves a més no poder, i volíem canviar el sistema per fer-lo millor, i posar-lo més eficaçment al servei dels ciutadans. I devia ser en això en el que ens vàrem acabar trobant perquè, al principi de tot, no ens vàrem agradar gaire.
El professor, del qual coneixíem el seu prestigi científic, venia de Madrid i ens parlava de vostè (!) Nosaltres tampoc no li devíem agradar gaire; ens mirava com a “funcionaris”, i el notàvem distant i una mica condescendent.
Un dia em va demanar un informe sobre els “metges lliures,” aquells que podien atendre pacients en els partits mèdics tancats, i que aleshores plantejaven el seu dret de passar a ser metges de l’ICS. El tema era enrevessat. Li vaig fer un informe de tres planes explicant tota la problemàtica. L’Albert va pujar els tres pisos que separaven el seu despatx de les golfes del Pavelló Ave Maria, on ens estàvem aleshores, per agrair-me personalment l’informe, que li havia semblat, es veu, molt aclaridor. Com havia pogut pensar que era distant? A mesura que vàrem anar treballant sota la seva direcció, la seva intel·ligència i manera de fer, planera i inspiradora, se’ns va anar guanyant a tots per sempre més.
Moltes de les coses que configuren el nostre model sanitari tenen el seu origen en l’impuls del professor Oriol. Un dels projectes més genuïns del nostre model sanitari és l’esforç de configurar una gestió pública empresarial a través de la creació d’empreses públiques i consorcis. L’Albert Oriol va ser el primer, el mestre; ell va ser qui ens va parlar per primer cop de la governança de les institucions, instruint-nos, traduint i posant-nos al dia amb els grans autors anglosaxons, impulsant així el debat i la posada en pràctica dels tres primers consorcis (Vic, Taulí i Terrassa) i exercint de manera operativa en la Corporació Sanitaria del Parc Taulí de Sabadell des del seu Consell de Govern. Creia fermament, vehementment, en la rellevància del govern de les institucions i la seva obligació de rendir comptes sobre la seva utilitat social.
Des de l’IES (Institut d’Estudis de la Salut) va impulsar l’altre tema que el va interessar sempre: els professionals sanitaris i la seva formació. Va impulsar l’elaboració del Llibre Blanc de les professions, parlant sempre dels seus col·laboradors que, no cal dir, han quedat per sempre més atrapats per la seva saviesa, capacitat de treball i bonhomia. L’Arcadi Gual, deixeble seu i amic incondicional, diu en l’editorial de la Revista monogràfica de Fundació Educació Médica que li varen dedicar:
“El currículo del profesor Oriol tiene unas sólidas bases científicas e investigadoras, específicamente en el ámbito de la endocrinología. Sin embargo, lo más relevante de su trayectoria profesional es la invariable presencia de una dimensión intelectual que va más allá de un área concreta de conocimiento, lo que verdaderamente le hace excepcional en su visión sociológica de la ciencia: su porqué y para qué.
……
Su prestigio y su reconocimiento por numerosas instituciones internacionales, como la Educational Commission for Foreign Medical Graduates (ECFMG), el National Board of Medical Examiners (NBME) de Estados Unidos o la Association for Medical Education in Europe (AMEE), de la que llegó a ser presidente, avalan esta aserción. Podemos afirmar categóricamente, y con justificado orgullo, que no hay congreso, seminario o reunión internacional sobre educación médica en el que no nos pregunten con afecto, admiración y respeto por el profesor Oriol.
www.fundacioneducacionmedica.org FEM 2014; 17 (Supl 2)
Altrament, des de la Direcció de l’IES, sempre va fer de facilitador i va donar suport als centenars de projectes que s’orientaven a millorar el funcionament de les “joves” xarxes assistencials que s’estaven configurant (taules i sessions de debat, jornades, formació…). En aquells temps, ell ja parlava del treball en xarxa, del treball col·laboratiu i la multdisciplinarietat, sense les quals el sistema no es podia millorar.
Aquests dies molts parlaran dels seus mèrits professionals i acadèmics, que ell es mirava amb modèstia i una mica de displicència. De fet, quan va acceptar el nomenament de soci d’honor de la Real Acadèmia de Medicina, començava el seu discurs d’acceptació citant el que considerava els seus fracassos. Deia:
“Primer esmentaré alguns dels meus grans fracassos professionals:
•No aconseguir que la Facultat de Medicina de la UAB fos capdavantera mundial en educació mèdica juntament amb les de MacMaster, Maastricht i la Ben Gurion a Beersheba.
• No aconseguir reformar la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense tal com m’havia proposat.
• No haver aconseguit que l’IES arribés a ser realment un òrgan interdepartamental de la Generalitat capaç d’apropar les estratègies polítiques educatives a les sanitàries.Saber el que cal fer i el que es vol assolir, i no aconseguir-ho, es viu clarament com un fracàs!”
L’Albert Oriol era un home amb un fort amor al país, de tarannà i pensament liberal, que acceptava totes les línies de pensament. No era una persona sectària. Amant i practicant del rugbi com a esport i com a filosofia de vida: joc net, honestedat, disciplina, sacrifici, esforç col·lectiu, respecte pel contrari, per les regles i per l’àrbitre.
Era fantàstic debatre amb ell, perquè a cada conversa aprenies alguna cosa. Li agradava relacionar el que passa al món actual amb l’aprenentatge que ens permet el coneixement de la història. Li agradava discutir de política i dels problemes que envolten el nostre país en aquests temps; també del “procés,” que el tenia capficat. I a qui no, oi?
L’Oriol, el professor, va tenir cura de l’Àngels, la seva dona, la nostra amiga, afectada d’una malaltia incapacitant molt greu i cruel, amb una tendresa i una dedicació que ens va commoure a tots els que vàrem acompanyar-los a tots dos aquells darrers anys. Després d’allò, tots el vam estimar i admirar encara més.
L’Oriol, l’Albert, intel·ligent, lúcid, sempre amb un pensament diferent, innovador, amb sentit de l’humor. I quan t’escoltava, tot i el seu bagatge i la seva rellevància et feia sentir valuós i important.
L’Albert Oriol ha estat un gran home, un gran mestre i una gran persona, i per molts, un gran amic. El trobarem a faltar, molt, i l’enyorarem sempre.
Helena Ris Romeu
Montserrat Dolz Rosell
- El proper dilluns, 6 de maig a les 19.30 h., se celebrarà al Col·legi de Metges de Barcelona un acte d’homenatge al Dr. Albert Oriol Bosch, al que esteu tots convidats