EL RECOMANAT

En un estudi publicat fa uns anys pel Servei Català de la Salut i anomenat: “Participació ciutadana en la provisió de serveis de salut”, es presentaven les opinions de diferents persones sobre la participació dels ciutadans en els serveis sanitaris. Un dels mecanismes més potents per influir en un servei sanitari, a parer de les persones entrevistades, era el de recórrer a una persona amb influència. Aquest mecanisme és més eficaç que la reclamació oral o per escrit, o la denúncia judicial, o fins i tot la premsa. L’estudi indica que “es tracta del mecanisme considerat unànimement més eficaç. Una persona amb poder sobre el servei pot fer més coses i més ràpidament que qualsevol via oficial. A més es relativitzen les represàlies. Els ciutadans són conscients que és eficaç a nivell individual, però perjudicial a nivell col·lectiu, si bé tothom el faria servir si pogués en cas de necessitat greu”.

El servei sanitari públic és, entre els serveis públics, el que ofereix un camp més fecund a la recomanació. En general, en un servei públic cal estar ben relacionat amb el director o amb el cap i, com més alt sigui el director o el cap, tan millor perquè sigui efectiva la recomanació. En canvi, en la sanitat, no són tan sols el conseller o el gerent d’un hospital els que poden fer favors, tothom pot fer un favor a un amic. Pot fer favors el metge, la infermera, la secretària, l’auxiliar, el portalliteres o l’ordenança. En sanitat, la recomanació és més democràtica que en la resta de l’administració pública, ja que està a l’abast de tothom. A més hi ha moltes oportunitats per exercir-la. Un amic pot fer-te més curta l’espera en un servei d’urgències, pot escurçar la llista d’espera quirúrgica, pot trobar un forat a l’agenda d’un especialista i pot, fins i tot, buscar una opinió mèdica prenent un cafè al bar.

El personal sanitari és el primer interessat a fer funcionar les recomanacions. No s’explica l’escàs interès que tenen els sanitaris per les llistes d’espera, si no és perquè no els afecten. Les llistes d’espera són per a la gent de fora, els de dins mai esperen. Els serveis sanitaris són intensius en personal i, per tant, hi ha molts candidats a facilitar la vida al recomanat, fet que provoca que hi hagi molts recomanats.

En el nostre sistema sanitari universal, la font principal de desigualtats no és la capacitat econòmica perquè  gairebé no s’ha de pagar res, i tampoc és l’accés físic a un centre, ja que està molt a prop. Crec que la principal causa de desigualtats al nostre país està en la recomanació. La recomanació és el principal sistema per prioritzar recursos escassos, abans que les qüestions sanitàries i socials. Davant d’aquesta desigualtat, la naturalesa, que és molt sàvia, ha creat la seva compensació: la síndrome del recomanat. Aquesta síndrome és molt coneguda entre el personal sanitari i consisteix que a un recomanat gairebé sempre li passa el pitjor que podia succeir. Al recomanat se li infecta la ferida quirúrgica, al recomanat se li perd la història, al recomanat se li canvien les anàlisis, etc. En fi, al recomanat li succeeix la llei de Murphy, li cau la torrada pel costat de la melmelada.

Aquesta discussió no és exclusiva del servei sanitari sinó que correspon a una opinió generalitzada sobre la nostra societat, el valor més important en una persona no és el que sap, ni tan sols el seu poder econòmic, el més important és a qui coneix. Cal tenir amics, fins i tot a l’infern. En el cas de l’administració pública, on la burocràcia és complicada i el ciutadà està perdut entre funcionaris i reglaments, qui té un amic té un tresor.

En la justícia, un altre servei públic on l’equitat és tant o més important que en sanitat, sembla que també passa el mateix. Es coneix com la Doctrina Romanones: “Al amigo el culo, al enemigo por el culo, y al indiferente la legislación vigente”. O sigui, que hi ha tres categories de persones: el recomanat i l’indiferent, igual que a la sanitat, i s’hi afegeix una tercera categoria, “el enemigo”. Álvaro de Figueroa y Torres, Comte de Romanones, coneixia bé el país, va ser diputat de Guadalajara durant cinquanta anys, de 1886 fins a 1936, i procurador franquista de 1943 a 1946. Va ser alcalde de Madrid, president del Congrés i del Senat i president del Consell de Ministres en diverses ocasions. El jurista alemany Gunther Jakobs ofereix una definició més púdica que Romanones  del “dret penal de l’enemic”: “L’enemic perd tots els drets com a ciutadà i com a ésser humà i l’Estat ha de permetre que sigui perseguit amb tots els mitjans possibles”.

Caram, tenim sort que en la sanitat només hi ha dues categories d’usuaris: amic o indiferent.

Lluis Bohigas Susagna
Expresident del Cercle de Salut