A PROPÒSIT DEL PLA D’ORDENACIÓ DE RECURSOS HUMANS DE L’ICS

S’acaba de publicar el Pla d’Ordenació de Recursos Humans de l’Institut Català de la Salut per al període 1 de març de 2022 fins al 31 de desembre de 2026. Aquest Pla ha estat negociat per la Mesa Sectorial de Negociació de la Sanitat (el van subscriure CCOO, UGT, SATSE i CATAC CTS-IAC) i ha estat aprovat pel Consell d’Administració d l’ICS el proppassat 10 de març.

És un instrument que ens dona una radiografia de molt alta qualitat sobre l’evolució als darrers anys, la situació actual i les projeccions de futur dels recursos humans de l’ICS, desglossada per àmbits, nivells assistencials, territoris, especialitats, grups i categories professionals, edat i gènere.

Després de definir els objectius (es mantenen vigents els de PORH anteriors) i d’incorporar al PORH els pactes, acords i instruccions que estan vigents (Pla d’Igualtat, especialitats mèdiques deficitàries, mobilitat voluntària, sistema de selecció de personal). El Pla defineix les accions que es desenvoluparan durant la seva vigència que es detallen en sis línies:

Línia 1: Marc Organitzatiu.
Línia 2: Professionals
Línia 3: Comandaments
Línia 4: Gestió de Persones
Línia 5: Empresa saludable
Línia 6: Perspectiva de gènere.

Destacarem a continuació algunes xifres:

Entre 2017 i 2021 al nombre d’empleats de l’ICS ha crescut en 10.810 efectius, és a dir un 26’7%, havent passat a una plantilla de 51.908 persones treballadores, de les quals 24.647 a l’atenció primària.

Segons la forma d’ocupació (tipus de vinculació contractual) la plantilla de l’ICS té:

• 16.508 fixos: un 31’80%
• 19.411 interins: un 37’40%
• 11.477 eventuals: un 22’11%
• 4.513 substitucions: un 8’69%

És a dir, la temporalitat a finals de 2021 sumava és d’un seixanta vuit per cent. Déu-n’hi-do.

Els hospitals apleguen el 52% de la plantilla i l’atenció primària el 47%. Mentre que en centres externs treballen un 0’1% (60 en EAP i ASSIR aliens) i en el centre corporatiu de Balmes-Gran Via el 0’7%.

L’edat mitjana de la plantilla és de 43’4 anys; i per sexe la de les dones és de 43’5 i la dels homes de 43.

La mitjana de plantilla equivalent en el període 1 de gener a 31 de desembre de 2021 (TAM) ha estat de:

• 38.833 dones
• 13.075 homes

El nombre de personal en formació especialitzada pel sistema de residència és el següent:

• MIR 2.355 (ha crescut un 10% des de 2016)
• IIR 154 (ha crescut un 63’8% des de 2016)
• Per sexe el 66% dels/les MIR i el 90’25 % de les IIR són dones.

Fins aquí un breu resum de la descripció de la realitat actual dels recursos humans de l’ICS.

Possiblement un dels apartats més interessants del PORH sigui el de la previsió de jubilacions en complir l’edat de 65 anys, per grup i categoria professional, durant el període 2022-2026.

Durant el període gener 2016-agost 2021, entre jubilacions forçoses (ordinàries) i voluntàries s’han donat de baixa de l’ICS un total de 5.933 empleats/des:

• Jubilacions forçoses (65 anys) 2.836
• Jubilacions voluntàries 3.097

El total de jubilacions previstes, per a cada especialitat i territori, en aquest període 2022-2026, és de 5.536 entre professionals sanitaris i personal no sanitari, entre els que destaquen el personal mèdic i d’infermeria:

• Facultatius/ives especialistes: 1.695, un 16’23% de la plantilla
• Personal del Grup A-2 sanitari: 1.600, un 9’59% de la plantilla
  o 127 llevadores
  o 1.452 infermers/eres
  o 21 fisioterapeutes, logopedes, terapeutes ocupacionals i òptics.

No sembla que la via de la prolongació voluntària del servei actiu pugui plantejar-se com una solució a la sagnia de professionals si tenim en compte que el nombre total de persones treballadores de l’ICS que han optat per continuar més enllà de l’edat de jubilació forçosa ha estat de 159, entre places vinculades, categories deficitàries, reconegut prestigi, emèrits,… Potser s’haurien de replantejar els requisits exigits i una adequada política d’incentivació als professionals.

Una dada també rellevant és el nombre d’inscrits a la borsa de treball (nombre de categories sol·licitades) que és de 83.931, de les quals 35.349 són inscripcions demandant llocs de treball sanitaris (1.411 titulats superiors i 16.362 diplomats sanitaris en les que s’inclouen 14.150 sol·licituds de personal d’infermeria).

Que podem concloure?

En primer lloc, cal felicitar a l’ICS per la feina feta en la elaboració del seu PORH 2022-2026. Encara que no sigui un consol saben de que han de morir i tenen un mapa complert dels recursos amb els que compten i la seva distribució per àmbits, territoris, especialitats i grups professionals, edat i sexe, la qual cosa és la base necessària però no suficient per poder planificar la seva política de recursos humans: selecció de personal, contractació, estabilització de plantilla, captació de talent, fidelització, mobilitat geogràfica i funcional, reordenacions funcionals, reassignació d’efectius, etc.

No és suficient la tasca analítica realitzada per elaborar aquest instrument bàsic de planificació doncs al meu parer li manca una major concreció en les línies d’actuació i la consegüent definició d’instruments per aconseguir-los.

En segon lloc, per a la resta del Sistema sanitari integral d’utilització pública (SISCAT) suposa un toc d’alerta.

Per una banda, les organitzacions proveïdores haurien de dotar-se d’instruments anàlegs de planificació. Només el coneixement de les dades ens donarà suficient intel·ligència per abordar els reptes de futur i donar-los solució si és possible, el principal dels quals -la manca de professionals- ja és el present.

Per altra banda, els proveïdors dels sistema públic no-ICS els ha de causar certa alarma la capacitat d’atracció que té l’Institut que, per múltiples factors que no és el cas analitzar ara, és una mena de forat negre que engoleix les oportunitats (poques) de contractació que ofereix el mercat de treball de professionals de ciències de la salut.

En tercer lloc, la tasca planificadora a nivell de sistema no pot ser el resultat de la suma de les planificacions efectuades per les diferents entitats proveïdores amb el nefast resultat de competir entre elles en un mercat de treball que no ofereix suficient demanda per cobrir les ofertes de treball derivades de les necessitats assistencials. Ha de ser el Servei Català de la Salut qui ho lideri des d’una visió sistèmica. Si no prendrem mal tots plegats i qui finalment se’n ressentirà seran els pacients i usuaris.

Anem tard molt tard, el que ens està passant era la crònica d’una mort anunciada i les administracions competents no han estat l’alçada: 1) les ampliacions de places a les escoles universitàries i a les facultats de ciències de la salut no donaran resultats fins d’aquí uns anys així com la creació de més places de formació especialitzada, si es que es creen en nombre suficient i adequat a les necessitats 2) persisteixen interessos gremials a les comissions d’especialitats que dificulten una adequada planificació per donar resposta a les necessitats reals d’especialistes del sistema i 3) no arriba el finançament necessari per millorar les condicions retributives i laborals del personal sanitari (això sí tothom s’omple la boca de que cal fer-ho).

Però no només les administracions públiques són responsables : 1) Les organitzacions sanitàries demanen una major implicació i fidelització dels professionals sanitaris però fan poc per aconseguir-ho (reducció de les taxes de temporalitat, reforçament dels lideratges clínics en la gestió, participació en la governança de les entitats, etc…) i 2) les corporacions col·legials i les organitzacions sindicals continuen ancorades en una concepció rígida, exclusiva i excloent respecte les competències professionals que dificulta la introducció de nous rols.

Sortir d’aquest atzucac és tasca de tots, però fonamentalment de les administracions sanitària, educativa i de treball que són les que han d’adoptar les mesures de planificació i normatives que garanteixin la sostenibilitat futura del sistema de salut.

Francesc José María Sánchez
Advocat. Soci director de fjmadvocats, SLP
Ex-director gerent de l’Institut Català de la Salut
Secretari del Cercle de Salut