La medicina social a Catalunya i el Sindicat de Metges

S’ha publicat recentment el llibre: “La medicina social a Catalunya i el Sindicat de Metges (Textos, documents i debats 1900-1950)” per Edicions Salòria, La Seu d’Urgell 2020. L’autor es Ferran Sabaté i Casellas, metge i doctor en medicina, que també es llicenciat en geografia i història. Aquest metge-historiador va destacar amb la seva tesi doctoral sobre la política sanitària de la Mancomunitat de Catalunya que va estudiar l’activitat sanitària desenvolupada per la Mancomunitat durant el període 1914-24.

L’autor explica així l’objectiu del llibre: “Aquesta monografia vol mostrar l’evolució del pensament i de l’acció dels metges catalans respecte al desenvolupament de la Medicina social o col·lectiva i de l’Assegurança social de la malaltia durant la primera meitat del segle XX”.

El llibre està organitzat en quatre capítols, el primer està dedicat a la Mancomunitat, el segon a la Generalitat, el tercer a la Guerra civil i el quart a la resistència a França. El període cobert es des de començament del segle XX fins els anys 50.

El llibre no descriu els fets històrics sinó que vol copsar el pensament dels metges catalans i la seva reflexió sobre la medicina social i especialment el pensament del Sindicat de Metges de Catalunya. El llibre te 300 pàgines de text i la major part, unes 260 pàgines, estan dedicades a reproduir la proposta que l’any 1931, el Sindicat de Metges de Catalunya va presentar al President de la Generalitat, per a reformar la sanitat catalana des d’una perspectiva de medicina social. La portada del llibre es una foto de l’època en la que es veu el President Macià acompanyat del Dr. Josep Moll President del Sindicat de Metges de Catalunya i altres directius. A petició del President Macià, el Sindicat va elaborar el “Pla d’estructuració sanitària de Catalunya”. El Dr. Sabaté ha transcrit aquest document gairebé perdut en el llibre. Es una tasca impressionant de recuperació de la memòria històrica sanitària.

El “Pla d’estructuració sanitària a Catalunya” recull les propostes que van fer les 30 ponències que va organitzar el Sindicat amb una participació bastant nombrosa de metges catalans. L’estructura de les ponències ens indica quines eren les prioritats sanitàries a Catalunya en els anys 30. La major part de les ponències es dediquen a temes de salut pública, sota dos tipus d’accions: Higiene i Lluites contra malalties. Higiene s’aplica a: Salut escolar, Salut municipal i Salut mental. Les Lluites es centren en les malalties prevalents: Tuberculosi, Venèries, Paludisme i Càncer. Per donar suport a aquestes activitats hi ha ponències dedicades a: Estadística sanitària, Epidemiologia, Laboratoris, Parasitologia i Ensenyament i propaganda sanitària. Vinculat amb aquestes activitats hi ha una ponència sobre Hospital de malalties infeccioses. Hi ha dues ponències sobre riscos laborals: Medicina del Treball i Reglamentació de tòxics. La mortalitat infantil era una preocupació en aquella època i trobem dues ponències relacionades: Lluita contra la mortalitat infantil i Maternitat, puericultura i eugenèsia. La salut dels animals també està present amb dues ponències: Sanitat veterinària i Assegurança contra malalties del bestiar. Dues ponències estan dedicades a la promoció de la salut: Balnearis i Cultura física.

Fins aquí un esquema de la salut pública que seguirà vigent molts anys després i que jo em vaig trobar quan vaig començar a treballar en la sanitat els anys 1970, es a dir 40 anys després de l’escriptura del document. Hi ha algunes ponències que son molt actuals, per exemple la primera: “Relacions sanitàries entre Catalunya i l’Estat de la República” i la darrera: “Organització professional”. També hi ha una ponència que reflectia el debat que hi hagué els anys 30 sobre com organitzar la sanitat pública: “Previsió i assegurances socials”.

Dues consideracions mereix aquest text, per una banda reflecteix una modernitat sanitària tant en el plantejament de la salut pública com en el debat sobre l’assistència sanitària pública i en segon lloc m’ha sorprès l’amplitud de mirada del Sindicat de Metges que no era tant sols una organització professional sinó que tenia una visió del conjunt de l’organització sanitària.

El primer capítol del llibre es sobre la Mancomunitat, que l’autor coneix bé doncs va ser l’objecte de la seva Tesi doctoral. L’autor centre el capítol en quatre temes: Beneficència, Organització hospitalària, Mortalitat infantil, Sanitat i Medicina Social. El primer es dedica a la salut mental i la maternitat, dues peces centrals de les activitats de les Diputacions. El segon es on apareix el model de regionalització hospitalària i el bateig del Hospital comarcal. L’estructura hospitalària es construeix en tres nivells: Hospital local, Comarcal i Regional. Aquest esquema es concretà en el Mapa hospitalari de la Generalitat Republicana i es recuperà en el Mapa Sanitari de Tarradellas. Sobre el tema de la mortalitat infantil, l’autor recupera la feina de Lluis Folch i Torres a la Diputació de Barcelona per reformar al Maternitat i de August Brossa per quantificar el problema. En el tema Sanitat es recull el treball del Dr. Cinto Reventós com a Regidor de l’Ajuntament de Barcelona per reformar l’Hospital del Mar. En el tema de Medicina Social es detalla la creació del Sindicat de Metges de Catalunya l’any 1920 i el seu Decàleg sobre l’Assegurança Social de la Medicina.

El tercer capítol està dedicat a la medicina durant la Guerra Civil. La revolució anarco-sindicalista que es va produir a Catalunya va introduir l’estatalització dels serveis sanitaris. L’autor relaciona una sèrie de documents d’aquella època.

Finalment el quart capítol tracta d’un tema per mi totalment desconegut, les activitats dels metges exiliats a França. La llista es llarga, doncs els metges va ser un dels grups professionals mes nombrós que va optar per l’exili davant la victòria feixista. L’any 1944 en una reunió de metges a Montpeller davant el que aleshores es pensava que seria la alliberació d’Espanya per part dels aliats, van crear una sèrie de comissions per estudiar com hauria d’esser la sanitat catalana un cop recuperada la Generalitat. Aquí apareix per primera vegada que jo sàpiga el concepte de Metge de família. L’any següent el 1945, es va celebrar una Assemblea de metges exiliats a Tolosa de Llenguadoc on es van aprovar les conclusions de les ponències de l’any anterior. Així en ple exili acaba el llibre.

El metge i la medicina han sofert una transformació profunda durant el segle XX. A començament de segle, el metge era un professional lliberal i la medicina era diferent segons la classe social, els rics podien accedir a la medicina lliberal, mentre que els pobres estaven coberts per la beneficència. A finals del segle XX el metge es un professional en la seva gran majoria assalariat i inclòs funcionaritzat, mentre que l’assistència pública es universal o quasi. Dins aquesta evolució es notable la creació del Sindicat de Metges de Catalunya l’any 1920, ara fa un segle, doncs anticipa l’evolució que vindrà i els metges opten per a participar activament en aquesta transformació. El Sindicat te una notable intervenció en la seva creació al aprovar un Decàleg de l’Assegurança Social, que presenta una formula de participació mèdica en el desplegament de les assegurances socials. També te una notable intervenció a l’inici de la Generalitat Republicana tot plantejant “Pla d’estructuració sanitària de Catalunya”.

En els anys 40 el bàndol guanyador de la Guerra Civil va crear el Seguro Obligatorio de Enfermedad, gestionat per l’Instituto Nacional de Previsión i del que la nostra sanitat pública es hereva. Els sindicats van quedar durant la dictadura integrats dins l’aparell polític del regim.

Lluis Bohigas