La “privadofòbia” sanitària i alguna mesura per tractar de revertir-la

La feina del 87 % de les persones que tenen un lloc de treball a Espanya es porta a terme en l’àmbit de l’empresa privada. Tot aquest àmbit deu estar farcit de corrupció, especulació fraudulenta i altres menes de delictes, a la vista de l’opinió que mereix col·laborar amb l’empresa privada a importants formacions polítiques i també a una part notable de la ciutadania.

L’àmbit públic, en canvi, per a aquestes multituds suposadament progressistes, és exemplar i l’únic en el qual pot confiar-se per definició.

Entenc el “frame”(en paraules de Lakoff) de la publificació instal·lat en una part de la societat. Va ser la bandera per lluitar, des de fa cent cinquanta anys, contra un determinat capitalisme esclavista. Però ara ja coneixem el resultat de les més maximalistes experiències de publificació portades a terme al llarg del segle XX.

Entenc, també, que la paraula “privat” , abans i ara, té significats poc atractius. Si es posa en un camí o en un terreny té el sentit de prohibir el pas, i en un club té el sentit de l’exclusivitat. En canvi la paraula “públic” obre les portes a tothom i pretén també obrir els cors! Aquí ja tenim un primer gran combat emocional perdut per la paraula “ privat” i ho hem de reconèixer. I resulta que és precisament en aquest terreny de l’emotivitat on es juga una part important del partit.

El joc polític

Tots els partits busquen idees força, que siguin simples però entenedores i motivadores, sobre com millorar substancialment la societat. Alguns promouen la independència d’una part del territori, altres, per contra, la unificació i centralització al màxim. A una part de l’esquerra li costa molt de diferenciar-se dels partits de centre en el programa econòmic. Una de les idees diferenciadores és la publificació. Cal explotar-la, però en quins àmbits?.

Que les obres públiques no les facin majoritàriament empreses públiques, sembla un tema normalitzat. Potser per la maquinària i el “know how” en joc, que justifiquen l’eficiència d’aquest sector privat (però, és que altres àmbits, com la sanitat, no tenen també un gran nivell de “know how” i d’equipament sofisticat en joc? ).

En alguns sectors, com l’alimentació o el vestir, perquè no es promou la desprivatització? Perquè no “Alimentos públicos”? Oi que és un bé de primeríssima necessitat, totalment reconegut com a tal a la famòsa piràmide de Maslow? Fins i tot menjar sembla prioritari abans que curar-se, però de l’alimentació –totalment en mans de l’empresa privada aquí i a tot l’Occident- no s’ ha parlat mai de la seva publificació ni ha estat en el programa de cap partit amant del poder de l’Estat. Si un diari demanés si cal que els supermercats es desprivatitzin i passin a ser de propietat pública, estic segur que la gran majoria contestaria que de cap manera. Segurament no veuria amb confiança les habilitats de compra i gestió dels servidors públics en l’àmbit de l’alimentació majorista i minorista.

En canvi, des de fa molts anys s’ha establert la sanitat com l’exemple paradigmàtic del sector a conquerir per la publificació. El diari La Vanguardia el 14 de febrer del 2016 va preguntar en la seva enquesta diària “Aproveu que els hospitals privats surtin del CatSalut?” El 67 % va respondre que sí. No sabien, evidentment, que això suposava que no podrien anar a Sant Joan de Déu, a la Puigvert, a la Guttman, o a la Mútua de Terrassa, centres molt valorats pels ciutadans, però la paraula “privats” va fer saltar un resort automàtic.

Durant aquesta pandèmia, el vicepresident segon del govern d’Espanya surt sovint amb una mascareta blava amb petits dibuixos vermells, que porta una molt visible inscripció: “sanidad pública”. No diu “sanidad universal” ni “sanidad equitativa” o bé igualitària. No. sanidad pública.

Es tracta de mantenir una estratègia de glorificació d’allò públic davant l’imaginari col·lectiu i, de rebot, d’estigmatització d’allò privat. No és estrany en partits com Unidas Podemos, que cal recordar que el 2019, per poder investir president Pedro Sànchez -a l’igual que ho va fer la CUP el 2015, per investir Puigdemont- imposés un pacte als socis més grans on hi figurava avançar en la publificació de la provisió de serveis sanitaris.

Perquè es tracta de remarcar la publificació de la sanitat, però resulta que a Espanya la sanitat ja és pública i universal i llavors només es poden focalitzar en la provisió. Quin desastre conceptualment, però rendible electoralment.

Els que estem a favor de la col·laboració entre empreses, entitats sanitàries i governs no podem facilitar les coses al populisme, que tants rèdits està donant a tot arreu i que, bàsicament, consisteix en convertir tots els debats en simples exercicis de bons i dolents. La ment humana tracta de buscar raons clares i simples –encara que no ho siguin- per explicar tot allò que passa, i d’aquí deriva l’instint culpabilitzador, que és explotat per tots els partits polítics i, de manera grotesca, pels populistes. La sanitat privada és la culpable de la majoria dels problemes sanitaris, semblen preconitzar alguns. I fins i tot pot matar. Això es proclama per exasperar i sublevar molts ciutadans.

És important, sociològicament, buscar sempre culpables. L’instint culpablilitzador, diu Hans Rosling, l’autor de “Factfulness”, ens fa exagerar la importància de fets o de persones concretes – a qui s’utilitza com a caps de turc- perquè deixem de buscar altres explicacions i tranquil·litzem la nostra ment, encara que això ens distregui de la veritat.

En aquest joc de bons i dolents, els periodistes privadofòbics, que auxilien els polítics populistes, opinen que a la sanitat pública hi ha “la solidaritat, l’equitat, la bona medicina, la cohesió social i la justícia”. I tenen raó, si no confonguéssin, voluntàriament, la bondat innegable d’un sistema sanitari finançat públicament, amb l’impediment conceptual que aquest sistema pugui comptar amb agents privats qualificats. No ho veuen bé, perquè “la iniciativa privada està tractant de colonitzar o parasitar de diverses maneres la xarxa pública”.

Una proposta

Diversos estudis seriosos conclouen que com més els ciutadans confien en les capacitats i decisions de l’executiu públic, més entenen i accepten la col.laboració público-privada (CPP). Veuen a l’executiu capaç d’establir mecanismes potents d’orientació i control de les seves contractacions. Per tant, aquesta confiança és un ingredient bàsic per la CPP, però hem d’estar d’acord que promoure-la està molt poc a l’abast del sector productiu.

El que està a l’abast és oferir i demanar estudis d’eficiència del resultat de les actuacions dels diversos sectors, perquè tota la campanya sobre la publificació de la sanitat es fa sense “posar sobre la taula cap dada, en termes relatius, que ens permeti legitimar les decisions des de l’ètica de l’eficiència dels recursos públics”, tal com explicaven, en un encertat article recent, la Roser Fernández i la Mònica Reig.

Opino que també hauríem de procurar modificar l’apelatiu “públic-privat” (CPP), perquè ja s’ha esmentat que “privat” és un apelatiu maleït o amb aurèola d’usurpador per una part de la població. Crec que hauríem de tenir la perspicàcia d’establir un nou llenguatge, més actualitzat. No podem menystenir l’enorme poder del llenguatge, capaç no únicament d’aproximar-se a descriure la realitat, sinó de ser constituent de la realitat, diuen els experts. Un nou llenguatge com a un petit pas efectiu, no l’únic, per combatre la connotació popular negativa i injusta de la col·laboració público-privada.

I si oblidéssim la CPP i parléssim d’altres termes? De la CEI: “Col·laboració Empreses-Institucions”, o bé de la C3S: ”Col·laboració entre els 3 Sectors”, referit al sector públic, al privat i a l’anomenat tercer sector. Es tractaria de trobar un acrònim nou, que no sigui rebutjat automàticament i que no recordi la paraula maleïda. Perquè la paraula “empresa” i “emprenedor” han estat ja acceptades pels col·lectius autoanomenats progressistes. Em permeto proposar al Programa Partners d’Esade i a l’Observatori de la CPP, que en forma part amb la col.laboració de “La Unió”, que busqui i adopti unes sigles noves i sigui pioner en difondre-les.

Però voldria proposar un pas més. Una acció comunicativa, que és molt utilitzada en l’àmbit públic pel seu baix cost i bona repercussió, i que contribuiria a crear una narrativa contraposada a la privadofòbia.

Qualsevol centre de propietat no pública del SISCAT té dret, de manera particular, a posar a l’exterior del seu edifici una placa que digui “Centre col.laborador 3S” (o l’apelatiu que es decideixi). I es pot convocar els mitjans de comunicació a un acte el dia que es posa la placa a un o dos centres sanitaris emblemàtics. Això és una acció que necessita molts pocs recursos econòmics. I els mitjans de comunicació han d’explicar forçosament el significat. Llavors, quan el ciutadà ho veu a la pantalla del seu televisor, li arriba el missatge que el fa pensar, per exemple: “Així la Gutman, o Sant Joan de Déu, que donen tans bons serveis públics, no són de propietat pública?”.

Conclusió

Els que creiem en la cooperació entre sectors – i constatem que hi ha campanyes permanents per combatre-la, per part d’algunes formacions polítiques- tenim l’obligació de promoure iniciatives favorables a aquesta cooperació. Ja hem esmentat que el punt clau és incrementar la confiança del ciutadà envers els governs que practiquen la col·laboració entre sectors, però això no està gaire a les nostres mans. Sembla més factible visualitzar entitats sanitàries que ja mereixen la confiança del ciutadà i ressaltar que no són ens governamentals o públics i que presten serveis públics de qualitat.

La realitat és que qualsevol país té uns recursos limitats. Decidir sumar-los tots, sumar coneixement, tecnologia, capital, no és una qüestió d’ideologia. És una qüestió d’intel·ligència. I no cal dir en temps de greu perturbació econòmica i social, com estem vivint.

El professor anglès Alan Maynard, un dels principals fundadors de la matèria d’economia de la salut, deia que en el tema de la col·laboració público-privada sanitària “les reaccions pavlovianes de liberals i socialistes només contribueixen a que es passi per alt la naturalesa fonamental d’aquest complex mercat i que les qüestions rellevants políticament, i les seves solucions, s’ulcerin de tal manera que es malgastin els escassos recursos i no s’aconsegueixin els objectius ni de liberals ni de socialistes. És hora ja d’abandonar aquest enfocament superficial”.

Semblava que ja era hora, però això ho escrivia el febrer del 1984 i avui alguns encara no ho veuen gens clar. Confio que la meva proposta no sigui vista com una reacció pavloviana, sinó amb el propòsit i l’esperança que, algun dia, l’esperit conciliador de la cultura faci el miracle de l’entesa i la col.laboració.

Josep Arqués
Octubre 2020