L’Agència estatal de salut pública: una oportunitat diferida

El Consell de Ministres del passat dimarts 30 de gener va aprovar el projecte de llei de creació de l’Agència estatal de Salut Pública, iniciativa amb la qual, entre altres objectius, es pretén rescatar el Centre Nacional de Salut Pública que proposava la Llei general de Salut Pública del mes d’octubre del 2011. Aquest és el tercer intent del govern, atès que tant el 31 d’agost del  2022 com el 7 de febrer del 2023, el Parlament publicava sengles avantprojectes de creació de l’esmentada Agència, que no van reeixir.

Com acostuma a passar en l’àmbit dels problemes de salut col·lectius, ha calgut una calamitat per revifar una proposta que ja al seu temps -la tardor del 2011, és a dir gairebé cent cinquanta mesos enrere- es considerava necessària. En aquests temps en els quals predomina l’individualisme i el curtterminisme, adoptar una perspectiva estratègica implica uns costos que pocs estan disposats a assumir. I pel que fa als infortunis, encara menys. Malgrat una inclinació entre frívola i hipòcrita al catastrofisme, perquè de la Salut Pública, com de Santa Bàrbara –Shangó dels ioruba- els catòlics  ens recordem només quan trona i tenim la tempesta a sobre.

Clar que també podríem dir que mai no és tard si el goig és bo. Encara que, perquè el goig sigui bo de debò, les circumstàncies han de ser propícies. I l’enrenou polític actual no sembla el millor escenari per desenvolupar la infraestructura bàsica de salut pública que li cal a la societat espanyola de la qual, ens pesi o no, formem part.

Això vol dir que no n’hi ha prou amb la voluntat política del govern. D’un govern de coalició on aquesta iniciativa és comandada pel soci –segurament més conscienciat-, però no pel que té més poder. Un poder imprescindible per a prendre decisions que poden inquietar a tercers. Perquè, com ja he compartit amb el cercle en altres ocasions, salut no és sinònim de sanitat, ni sanitat de salut pública, i, malgrat que no siguin forçosament contraposades -de fet haurien de ser complementàries-, la perspectiva de la salut pública és distinta de la de visió assistencial, o millor dit, de la clínica que,  per la seva naturalesa, ha de posar per davant dels col·lectius i les persones.

I els interessos dels col·lectius poden entrar en conflicte amb els interessos de les persones, d’algunes persones o d’alguns grups de persones que no són majoritaris a la població. També des de la percepció de la importància dels problemes de salut per a cadascú.

La salut pública reconeix i valora els determinants col·lectius de la salut en termes positius, per això, la importància de l’educació, del treball i de la cohesió social no poden quedar totalment relegades davant l’objectiu d’evitar les malalties. En aquest sentit, el que convé dur a terme és un balanç entre pros i contres, entre avantatges i inconvenients, de les decisions i de les mesures adoptades. Un equilibri que, en aquests moments, és gairebé impossible d’aconseguir, atesa l’hegemonia política i cultural de la perspectiva individualista.

Atès que els humans som -per naturalesa- animals socials, la dimensió social de la salut s’hauria de tenir més en compte. Però de debò, sense aixecar la bandera de la solidaritat com una coartada més o menys ingènua per a sentir-nos més bons.

Altrament, l’adscripció de l’Agència al Ministeri de Sanitat, més ben dit, que l’Agència esdevingui  l’òrgan de l’administració encarregat de la vigilància de salut pública -la qual cosa és més adient que merament epidemiològica-, és a dir, que tingui la competència de recollir -i potser d’exigir- a les administracions autonòmiques les dades  per desenvolupar aquesta funció, suposa un repte funcional considerable. 

Perquè l’administració pública, de fet les administracions públiques, al nostre país no gaudeixen de la presumpció d’innocència, vull dir, d’independència del poder polític, ni tan sols del legítim. I la independència, en el sentit del prestigi que atorga fer la feina com cal, sembla gairebé indispensable per esquivar les picabaralles partidistes que aprofiten qualsevol oportunitat. Això no obstant, benvinguda sigui l’Agència, perquè, encara que sigui diferida, és una oportunitat per al desenvolupament de la salut pública que, ensems, és imprescindible per a un desenvolupament social més just i saludable. Això sí, caldrà que compti, com a mínim, amb la generositat de la gent de bona voluntat.

Andreu Segura
Salubrista jubilat