En defensa de la col·laboració Públic Privada

A propòsit de la tramitació en seu parlamentària del Projecte de llei de contractes de serveis a les persones, s’han aixecat veus des de la política (CUP i Comuns), l’acció sindical (Metges de Catalunya, CGT) i l’activisme social (“marees” i altres), amb el suport de determinats mitjans, contràries al projecte titllant-lo de ser l’avantsala de la privatització dels serveis educatius, socials i sanitaris.

La vella i estèril polèmica sobre l’organització i gestió dels serveis públics i la seva titularitat torna a fer-se present amb motiu d’aquest projecte de llei.

No pertoca al Cercle de Salut entrar en el debat tècnic de la llei que com tot projecte pot ser millorat en el tràmit d’aprovació pel Parlament de Catalunya. Però considerem que no podem passar per alt els qüestionaments interessats que es formulen contra la col·laboració públic privada que ha estat i és, sobretot a Catalunya, un dels elements fonamentals sobre els quals s’han construït els quatre sistemes que són els pilars de l’Estat del benestar al nostre país: l’educatiu, el de serveis socials, el de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència i el de salut.

El fons del debat sobre la suposada “privatització” dels serveis d’atenció a les persones, sustentat per posicionaments ideològics i sota una pretesa “nova moral pública”, confon els serveis públics d’interès general que han d’organitzar-se a partir de criteris de solidaritat i cohesió social i han de ser regulats, dirigits i controlats per les administracions competents  amb la forma mitjançant la qual es gestionen aquests serveis.

Els poders públics han d’organitzar els serveis d’atenció a les persones i tutelar els drets dels ciutadans de ser atesos amb les prestacions i serveis que la societat demanda però no han que ser necessàriament serveis de titularitat pública. El veritablement important és la funció reguladora de les administracions públiques que han d’erigir-se en garants de la qualitat i l’equitat dels serveis que ofereixen als ciutadans i dels seus drets. No només és públic allò que es presta des d’estructures administratives per empleats públics.

Allò públic i la seva protecció no exigeixen una prestació directa del servei. L’externalització de la gestió dels serveis d’atenció a les persones per si mateixa no desnaturalitza la seva essència pública perquè el que la defineix és en mans de qui queda la potestat de determinar les prestacions, qui és el garant de la qualitat dels serveis i dels drets dels ciutadans i com són finançats. No es tracta del qui, sinó del com es dona millor satisfacció a l’interès públic.

L’opció per formes de gestió indirecta dels serveis públics tampoc suposa la seva privatització que només es produeix quan aquests són retornats al mercat com va passar amb la telefonia o més recentment amb els serveis funeraris.

Els ciutadans, els pacients i els contribuents estan concernits per la qualitat del servei que reben, perquè aquest sigui de la millor qualitat possible i no pel tipus de contracte que pugui tenir el seu proveïdor. No és acceptable que prevalgui per damunt de rebre la millor assistència possible el fet de considerar que aquesta assistència es proporciona per un determinat format societari, organitzatiu, o funcionarial. Tampoc és acceptable que un ciutadà o pacient vegi restringides les seves possibilitats d’obtenir assistència a les organitzacions que es consideren proveïdes directament per l’administració.

Volem recordar que la decisió en cada cas de la manera de prestació d’un servei públic –gestió directa o gestió indirecta- ha de basar-se en els criteris d‘una bona administració que no són altres que els d’eficàcia i eficiència. Els recursos públics destinats a l’atenció sanitària són sagrats perquè provenen de l’esforç contributiu dels ciutadans via impostos i són sempre escassos per definició, per això han de ser utilitzats de la manera més eficient econòmicament i socialment. Eficiència social que s’ha de mesurar segons la qualitat dels resultats, la continuïtat dels serveis i l’equitat d’accés.

La valoració de les diverses fórmules de col·laboració públic privada s’ha d’efectuar en termes de:

• Qualitat assistencial que ha de ser un dels elements determinants per decidir en cada cas la fórmula de gestió.
• Cost per a l’Administració.
• Satisfacció dels usuaris i dels professionals.
• Llistes d’espera.
• Resultats en la població atesa.

No es pot rebutjar d’entrada la col·laboració públic privada per apriorismes ideològics. Trencar la flexibilitat del model de gestió i provisió de serveis d’atenció a les persones des d’una perspectiva merament ideològica pot no ser assumible pressupostàriament i fins i tot una actuació contrària a dret.

Barcelona,  3 de juliol de 2019.

La Junta Directiva del Cercle de Salut

• Informació relacionada: “Análisis multinivel de la eficiencia técnica de los hospitales del Sistema Nacional de Salud español por tipo de propiedad y gestión” – Gaceta Sanitaria