skip to Main Content

Els orígens del Model Sanitari Català – Lluís Bohigas Santasusagna, President Cercle de Salut.

El Col·legi de Metges de Barcelona ha publicat el llibre L’evolució del dispositiu hospitalari a Catalunya (1849-1980), de Josep Maria Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili, i Josep Barceló, professor del Departament d’Infermeria també de la URV. L’estudi va ser guardonat amb el XXIII Premi d’Història de la Medicina Catalana «Oleguer Miró i Borràs».

El llibre descriu l’evolució del sistema hospitalari a Catalunya en el període 1849 fins a 1980. Els autors indiquen que  aquest període comença amb la Ley de Beneficiencia de 1849 i acaba amb el Mapa Sanitari de la Generalitat provisional de 1980. En aquest període temporal es posen les bases de la xarxa hospitalària a Catalunya que la Generalitat es va trobar quan va assumir les competències sanitàries, i per tant es un període molt interessant per estudiar els orígens del Model Sanitari Català.

El llibre s’estructura en quatre períodes temporals, el primer es el mes llarg, cobreix la segona meitat del segle XIX, des de 1849 fins al segle XX, el segon cobreix des de l’inici del segle XX fins al final de la Guerra Civil, l’any 1939. El tercer cobreix el primer franquisme 1939-59 i el quart el segon franquisme i inici de la transició 1959-1980.

El primer període ve marcat per l’aprovació de la Ley de Beneficiencia de 1849 que es l’inici de la responsabilitat pública en el sector sanitari. En aquesta Llei s’estableix que l’Estat es farà responsable de l’atenció als malalts pobres. Aquesta responsabilitat durarà un segle i mig fins que serà substituïda per la universalització de la sanitat. Però com gairebé sempre ha passat a Espanya es va fer una llei que donava drets i obligacions sense que l’estat hi posés un duro per fer-la efectiva. Això mateix ha passat quan s’ha universalitzat la sanitat pública. No tant sols no hi va posar un duro sinó que va expropiar els pocs recursos que tenien els hospitals del segle XIX, a través de la Desamortització, que no només va afectar els bens de l’Església sinó que per extensió va suposar la pèrdua de patrimoni per a molts hospitals religiosos o assimilats.

L’Estat no tant sols no va posar-hi recursos sinó que va fer una altre cosa molt actual que va ser traspassar “el mort” a una altra administració, en aquest cas a les províncies. Les províncies eren de nova creació (any 1833) i se les hi va encarregar l’atenció sanitària a la beneficència. El sistema era per nota, es van classificar els hospitals existents en hospitals de beneficència pública i hospitals de beneficència particular i tots els de beneficència pública passaven a ser controlats per les Províncies. L’hospital de la Santa Creu es va resistir a aquesta classificació, doncs suposava no tant sols el control per la Diputació provincial que no hi posava un duro, sinó que podria perdre els seus béns en la propera Desamortització. La Molt Il·lustre Administració va barallar-se per tal que l’hospital fos classificat com de Beneficència particular i al cap d’uns quants anys ho aconseguí. També aconseguiren la reclassificació l’Hospital de la Santa Creu de Vic i altres hospitals catalans (Berga, Igualada, Manresa, Mataró, Reus, Vilafranca, Moià, Manlleu, entre altres). Es curiós observar com la batalla entre públic i privat ja es va produir al segle XIX i que molts hospitals catalans van optar per la “privada” per tal de protegir el seu patrimoni front de la voracitat de la “pública”. Aquesta resistència a la provincialització va ser clau per a preservar un teixit hospitalari municipal, doncs el que va passar en altres províncies espanyoles va ser que les Diputacions van tancar els hospitals petits i amb els seus recursos van constituir els hospitals provincials.

El segon període del llibre arranca l’any 1913 fins el final de la Guerra Civil. L’any 1913 es va celebrar el Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana on el Dr. Higini Sicart va presentar una ponència sobre els hospitals a Barcelona en la que criticava a situació deplorable dels hospitals a ciutat. El Dr. Sicart es preguntava quants llits d’hospital hi havia a Barcelona, no hi havia dades i es preguntava quants n’hi hauria d’haver. L’any següent es creava la Mancomunitat de Catalunya i Enric Prat de la Riba fou elegit president. La Mancomunitat va crear una conselleria de Beneficència i Sanitat que va intentar posar ordre als hospitals catalans fins que va ser desmantellada pel General Primo de Ribera l’any 1925. La Generalitat Republicana instaurada l’any 1931, va aprovar la Llei de Bases per l’organització dels Serveis de Sanitat i Assistència Social a Catalunya l’any 1934. Aquesta Llei establia un model comarcal de xarxa hospitalària en base als hospitals municipals existents i a tres hospitals de referència a Barcelona: Santa Creu i Sant Pau, Clínic i Mar. El bienni negre i la Guerra Civil van impedir desenvolupar aquesta normativa.

El tercer període cobreix el primer franquisme 1939-59. En aquests vint anys es produeixen dos fets que marquen molt la sanitat actual. En primer lloc es fan enrere els avenços de la República i en segon lloc es crea el Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE). Els autors recullen una anècdota demostrativa del primer fet i és el cas de les infermeres. Durant la República s’havien graduat infermeres laiques en escoles d’infermeria. Aquestes infermeres van perdre la seva graduació al arribar la Dictadura de Franco que va tornar a les monges com a personal sanitari. La Beneficència va quedar ubicada en la Direcció General de Sanidad del Ministerio de Gobernación dominat per una de les famílies franquistes: els nacional-catòlics.

El Seguro Obligatorio de Enfermedad va néixer al Ministerio de Trabajo, dominat pels falangistes. Al reves de les Assegurances de malaltia públiques d’altres països que van donar serveis assistencials en base als hospitals existents, el Ministerio de Trabajo va optar per construir els seus propis hospitals i per diferenciar-los dels hospitals existents els va denominar Residencias: “los operarios del Régimen no serán atendidos ni en hospitales (on anaven els pobres) ni en clínicas (on anaven els rics)”. L’any 1966 es deia que “en este tipo de establecimientos no se practicarà ningún tipo de docència”.

Però no solament va construir edificis sinó que els va dotar d’una estructura jurídica i assistencial que ha quedat fins avui. El personal de les Residencias estava regulat per Estatutos específics aliens al marc laboral general, i això es encara vàlid avui dia. Les Residencias estaven organitzades, no com a hospitals públics sinó com a clíniques privades, doncs nomes oferien atenció quirúrgica i obstètrica. Els edificis de les Residencias eren propietat de la Seguretat Social i encara ho són ara els hospitals que es van transferir a les Comunitats Autònomes. Durant tota la Dictadura l’assistència sanitària benèfica i la del Seguro no es van trobar mai. Em sorprèn que una xarxa hospitalària que va néixer com a màxim vehicle de propaganda del règim franquista s’hagi convertit en l’eix fonamental del Sistema Nacional de Salut, i en la majoria de les comunitats és l’única estructura assistencial. També em sorprèn  que els hospitals del “Seguro”, que quan van néixer van abominar el nom d’hospitals i son propietat de la Seguretat Social, se’ls consideri hospitals públics, mentre que els hospitals públics autèntics se’ls qualifiqui a vegades com a privats.

El quart període que cobreix el llibre es des de l’any 1959 fins el 1980. Els autors expliquen el paper institucional que va fer el Col·legi de Metges de Barcelona que va crear una secció de medecina hospitalària dirigida pel Dr. Ignasi Aragó. El Dr. Aragó era un pediatre que els anys 60 va fer una tasca memorable per  modernitzar els hospitals catalans. El Dr. Aragó va recuperar el pensament comarcal de la Generalitat Republicana i al mateix temps va aproximar a casa nostre les reformes hospitalàries que hi havia a Europa i Amèrica. La personalitat del Dr. Aragó era captivadora i la seva persistència increïble. El seu pensament va tenir un cert ressò en la Dirección General de Sanidad que va promoure la Ley de Coordinación Hospitalaria, que va permetre fer un inventari d’hospitals i uns plans de regionalització. Però el Instituto Nacional de Previsión anava per una altra galàxia  i com que era l’amo dels calers feia i desfeia. El Col·legi de Metges de Barcelona va continuar fent una tasca memorable a través del Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut (GAPS) creat en la transició, que va endegar estudis i formació en salut pública i planificació sanitària. Tècnics d’aquest Gabinet van participar en l’elaboració del Mapa Sanitari de l’any 1980. Així vam arribar a la Transició, l’Estat de els Autonomies i la transferència sanitària a Catalunya. Per cert la transferència de la Dirección General de Sanidad va arribar l’any 1979 mentre que la del “Seguro” es va fer efectiva dos anys mes tard, l’any 1981.

Val la pena llegir el llibre  perquè ens aporta moltes claus per entendre la situació hospitalària que es va trobar la Generalitat i la planificació que es va fer a Catalunya, del tot diferent de la resta de l’Estat. El que es va denominar Model Sanitari Català tenia darrera seu més d’un segle de feina. El llibre està molt documentat amb mes de 30 pàgines de bibliografia. Els dos autors tenen una  llarga trajectòria en l’estudi de la sanitat a Catalunya.

Sant Mateu de Bages, desembre de 2020

Back To Top